Rostropóvitx a l’ascensor

Article de Francesc Viadel publicat en l’edició valenciana del Quadern, suplement cultural del diari El País, corresponent a dijous 5 de maig de 2011.

Una vegada vaig coincidir amb Mstislav Leopoldóvitx Rostropóvitx a l’ascensor d’un hotel de València. El violoncel·lista aprofità una aturada tècnica entre plantes per saltar àgilment dins de la cabina. El recorde com una persona no gaire alta, amb un cos que remetia a les formes sinuoses d’un pingüí. L’home, aprofitant l’impuls, s’hi va encabir enmig de la massa de cossos sense deixar de somriure afablement, l’única manera que potser va trobar per a disculpar-se per la seua inoportuna presència. Ara mateix no sabria dir què feia jo en aquell ascensor i pense en l’escena gairebé com si fos un somni absurd. Pel que fa al rus, crec que devia de ser-hi a la ciutat per recollir de mans de Rita Barberà la Medalla del Palau de la Música.

La relació de Rostropóvitx amb València fou molt estreta d’ençà del primer concert a la ciutat el 17 de març de 1989.  Des de llavors fou contractat repetidament per la directora del Palau, Mayrén Beneyto, un exemplar genuí de la bona societat, anticatalanista fervent, i a la qual recorde pels seus pentinats en la línia estètica dels de les senyores de les publicitats del Reader Digest dels seixanta, anunciant mitges de niló. Val a dir que Barberà compartia amb Beneyto la seua devoció pel violoncel·lista. La cosa no li devia venir, sospite, de la seua afició a les melodies de Kutoslawski, Prokófiev o Shostakóvitx. Sense ànim d’ofendre, la regidora fa més fila de ser de banda municipal tocant el Concierto de Aranjuez que d’exquisida degustadora de compositors russos. Rostropóvitx havia estat, però, un egregi dissident des que el 1963 es va posar en contra del règim soviètic per defensar l’escriptor Solzhenitsyn. El 1974 li va caldre, fins i tot, abandonar  el seu país en direcció cap als Estats Units. Aviat el music es va convertir en un màrtir del comunisme de renom mundial.  Segur que l’alcaldessa es degué fixar amb aquesta circumstància biogràfica. De fet, des de sempre, ha estat una animada macarthista amb traces berlanguianes. Del detall i de l’engròs. Així, doncs, ha admirat públicament a Joan Pau II per la seua contribució al desmembrament del bloc de l’Est o sempre que podia li picava la cresta al que fou portaveu municipal d’Esquerra Unida, Antonio Montalbán. Una vegada, en el transcurs d’un plenari, el va acusar de ser representant d’un partit antidemocràtic –segons ella- com el PCE. Montalbán va encaixar la insídia fent grans escarafalls, i amb tota la raó, per tal com havia estat una de les moltes víctimes dels torturadors franquistes, conscient, també, que Barberà, de jove, havia fet de periodista a les ordres d’un governador civil del règim.

Uns anys abans de morir, Rostropóvitx, va tocar el violoncel als peus d’un mur de Berlin que s’esquerdava com les defenses d’un Jericó contemporani. De tant en tant encara l’escolte interpretant Bach, sabedor, però, que alguns crítics consideren discutible la sonoritat romàntica amb què l’executa. Em limite a gaudir-lo. Ben mirat, a hores d’ara, tan se val el matís… l’erudit, vull dir.