Gonçal Castelló, un senyor de Gandia

Article de Francesc Viadel publicat en l’edició valenciana del Quadern corresponent a avui dia 3 de febrer de 2011.

L’escriptor Gonçal Castelló se’n va acomiadar enfastidit, molt cansat, d’una mala llet còsmica com no podia ser d’una altra manera. Tot plegat, fou una persona amb una vitalitat arrabassadora, de no parar quiet en el sentit més abusiu de l’expressió. Les traces d’aquesta manera de ser enèrgica les va mantenir fins al final, si més no crec que fins que la salut el va començar a trair i sí, finalment, el seu adéu va tenir un punt d’amargor. Vull pensar que aquest posat fou en el fons la darrera rebequeria d’un idealista que va combregar fervorosament amb empreses de tant difícils guanys com canviar el món des del marxisme o la d’edificar un país en runes sobre les il·lusions d’una genialitat com Joan Fuster. Era l’any 2000 que Gonçal va escriure com a pòrtic de les seues memòries: “Estic cansat de viure i la realitat em fa fàstic, m’esborrona un avenir que no arribe a capir, o no em dóna la gana d’entendre. Tinc la sensació que el món camina cap a la seua pròpia destrucció. No sóc capaç de continuar”. El seu temps havia passat. El temps que fou també de Stefan Zweig, de la guerra civil, de Vasili Grossman, de Franco i Hitler, dels exilis eterns, el temps de la mort en massa a l’aixopluc de criteris de racionalitat industrial i el de la propaganda i el silenci. L’havia superat amb nota, i fins i tot en la maduresa de la vida encara havia tingut temps i unes ganes boges de seguir el banderí d’enganxall dels constructors de la nova democràcia, de viure plenament els nous temps d’efervescència de la cultura catalana. Al capdavall, però, sembla que l’era de la globalització amb la seua teranyina de problemes l’havia agafat ja massa gran i segurament sense gaires forces.

Serve un record entranyable de Gonçal, un senyor de Gandia, com el vaig batejar en una llarga entrevista enregistrada a Barcelona i publicada a finals dels noranta al setmanari El Temps. Prou temps després l’arrossegaria personalment fins a la capital de la Safor perquè explicara la seua vida i miracles davant de les càmeres de la televisió comarcal. Estic quasi segur que aquella fou la darrera vegada que ens varem veure i pràcticament parlar.

Aquests dies l’he recuperat de nou a través de la lectura del seu darrer llibre Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats (Ceic, Alfons el Vell), superbament editat per Àngel Velasco i amb un emotiu pròleg de l’escriptor Joan M. Monjo. En un país que s’ha oblidat de recordar aquesta és una obra imprescindible, el llibre per excel·lència d’un homenot que va viure per ser recordat com un escriptor.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s