20 anys de Canal 9

Article de Francesc Viadel publicat al número 342 de la revista Saó d’octubre de 2009.

Des de fa setmanes m’és impossible de sintonitzar cap canal de la corporació catalana. Només de tant en tant sorgeix enmig d’un zapping compulsiu, igual com si fos una aparició, el 3/24, sempre tant monòton o inquietant. La ironia de tot plegat és que estic al bell mig de Barcelona, envoltat de la major comunitat de xinesos de Catalunya, però al capdavall, tant si vols com si no, al cor de la ciutat. La TDT ha estat per a mi, de moment, un molt mal negoci. L’invent no acaba de rutllar i, així doncs, ja fa temps que veïns  de tota mena i columnistes de renom se’n queixen amargament. En el meu cas fins i tot he perdut el compte de sintonitzadors de TDT que he comprat, per no parlar de les visites de l’antenista sempre a càrrec del precari pressupost de l’escala. De moment no hi ha res a fer. Avui funcionen aquests canals i demà només aquells altres. De cop i volta, en meitat d’una pel·lícula llargament esperada va i la pantalla es “píxela” convulsivament per acabar, finalment, morint en un dramàtic fons en negre que et deixa sense alè, clavat al seient, atacat dels nervis. De vegades, els personatges de la televisió s’hi tornen muts; d’altres, però, ets tu qui sembla haver-s’hi quedat cec. Cap explicació no em consola: ni els canvis de freqüència de les emissores adduides -i pel que sembla bastant evident fets sempre a traïdoria-, ni els problemes puntuals de recepció mai explicats amb solvència. Ja sé que podria tornar els cables als seus forats de sempre, desendollar-los del maleït aparell que s’han inventat per malrebre la nova tecnologia, oblidar-me’n d’aquest sambori i fer veure que això de l’apagament digital és un conte per a nens. Però em fa molta mandra. Una mandra gairebé insuportable només comparable a tornar a telefonar al tècnic o visitar la presidenta de la comunitat posant aquella cara d’imbècil que no està gaire segur d’haver-ho connectat tot correctament amb la perícia d’un quasi expert en telecomunicacions. El cas és que haig d’enretirar cap endavant el televisor, separar de la paret el pesant moble, perdre una bona estona mig ajupit fent un seguit d’absurdes comprovacions d’incerta validesa…

Val a dir que la maledicció només abastales televisions catalanes oficials. Paradoxalment resulta que, en plena guerra santa al País Valencià contra la infidel televisió catalana, jo, a Barcelona, ara resulta que sí puc veure Canal 9 i ho deixe en condicional. Veure la valenciana nítidament, ben bé com si a la cantonada, en un punt màgic pertanyent a una dimensió desconeguda, entre la Ciutadella i Tetuan, posem per cas, s’aixequés fàl·licament, poderós, el pirulí contaminant de Burjassot.  Sens dubte es tracta d’una circumstància ben estranya, d’una gran ironia. Durant els darrers deu anys m’he estalviat tant com he pogut, de veure el que considere un dels productes mediàtics més infectes que mai n0 s’han parit. Per passar l’estona una nit qualsevol de dimarts o de dijous, a la meua llar sempre hem preferit la programació de qualsevol altra cadena o, fins i tot, engegar la caixa imbècil i entregar-me a la lectura més reposada del diari o d’un llibre. Alguns dels nostres dirigents, com l’opusdeísta Miquel Domínguez, cosiderarien aquest menyspreu digne d’una lapidació pública per antipatriòtic. Gent com ell xalen com porcs en el fang mirant-se en l’espill d’una programació purulenta concebuda a major glòria de les injustícies, mentides i desvergonyiments polítics del quasi règim que han aixecat. Com no han d’estar contents amb una televisió que amaga el fem del cas Gürtel (recordeu que el seu exdirector Pedro García en forma part de l’escàndol), els greus pecats civils d’un president d’expressió pública estúpida, desdibuixat per la seua pròpia tragèdia.  D’una televisió amb caires de l’odiós nacionalcatolicisme patit durant dècades, partidària de l’aculturització del personal i entusiasta defensora de la desinformació i de l’analfabetisme funcional de la societat que la manté.

Canal 9 ha complert vint anys. Deu meu, Senyor!, vint anys, vint llargs anys. Me’n recorde com si fos ahir d’aquell primer nou d’octubre de TVV. Les primeres i esperadíssimes imatges. També de la seua ràpida caiguda a l’abisme.

Aquests dies he vist que dins de l’informatiu del migdia, ens passen unes imatges d’aquest període etern que s’ha endut tantes coses per endavant. Són imatges d’enderrocs, explosions, morts, sang i fetge a dojo, assassinats i assassins, atracaments, detencions… Al fons, tènue, entre els sorolls de les bombes o dels avions estavellats, s’escolta una dolça i emotiva cançó que diria és de Moustaki. Em concentre breument en la tonada, tanque els ulls, apague la televisió, m’endormesc al sofà… Maleïda TDT, pense.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s