Valencianisme als anys trenta, la mirada d’Alexandre Pellicer

De bell nou m’he permès d’exhumar un fragment del llibre d’Alexandre Pellicer, El temps barrat (Destino, 1973) on ens parla de la llunyana València de l’any 1934 i, concretament, de la relació que per aquell temps es va establir entre els estudiants de Barcelona i els de la nostra ciutat.

El fresc de Pellicer ens transporta a un món contagiós de joventut, entusiasme, il·lusions pel qual es passegen personatges com Bayarri, Fullana o Reig, contradictoris i inquietants …  L’autor, en aquell moment, es trobava immers en ple procès de fundació del Front Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), són els anys de Macià, del resorgiment nacional català però també, cal no oblidar-ho,  és l’època de la gran obscuritat feixista, l’avantsala de la guerra.

 

 

 

CERIMÒNIES CONJUNTES

(…) El viatge a Montpeller va a judar al clima de compenetració entre els barcelonins i els valencians i va ésser l’origen de l’organització de la propera expedició conjunta, a València, al començament de 1934, coincidint amb les festes de les Falles.

L’Agrupació Valencianista Escolar ens va rebre a la Universitat de València. D’altra banda, ens va posar en contacte directe amb entitats, grups i persones. Van portarnos al Rat-Penat, l’anquilosada entitat regionalista, per a compendre l’anacronisme de la qual n’hi havia prou de veure’n el local. Van fer-nos conèixer el canonge Fullana, que ens rebé en un àmbit molt clerical, despatx ple de llibres, alt de sostre, cortinatges pesants, llum matisada, tot suau i d’una mena de luxe setcentista. Vam conduir-nos a casa del poeta Bayarri, líder de l’isolacionisme valencià més radical, tan anticastellanista com anticatalanista, que ens va acollir sub conditione, precisant que cadascú al seu lloc.  Vivia en un pis prop de la Seu i acabava de tallar una gran escultura de fusta, una noia coberta amb la gorra frígia. Al peu, unes lletres en relleu deien: República valenciana. A.M.D.G. Va dedicar-nos llibres. Conservo, amb la seva dedicatòria, el llibre València, València, València, escrit, com tots els seus, en una pintoresca ortografia fonètica destinada a separar-se de la de Pompeu Fabra.

Van presentar-nos a Joaquim Reig i van retorbar Monòver. Ens va portar, per fi, al local de la dinàmica Acció Valencianista, entitat allotjada en un pis modern, prop de l’Estació del Nord, on realment ens va semblar de veure el revers de la medalla del Rat-Penat, un ambient jove, d’inclinació esquerrana, totalment obert a la comunitat dels catalans.

Eren molt optimistes. La Setmana de Cultura valenciana de l’estiu passat havia estat un puntal per a la correcta interpretació dels fets, i els vells localismes cedien davant la implantaicó del nom col·lectiu de País Valencià, que va ésser el títol mateix d’un llibre publicat per F. Mateu i Llopis als “Quaderns d’Orientació Valencianista”. (…)

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s