Poliglotes

Article de Francesc Viadel publicat el dia 11 d’octubre a l’edició de Barcelona del diari El Punt.

Moltíssims espanyols militants són víctimes de dues curioses fantasies de caràcter lingüístic. Una d’aquestes consisteix a creure’s que el fet de parlar castellà els eximeix automàticament d’haver de conèixer cap altra llengua per moure’s pel món. En aquest cas, la voluminosa xifra de castellanoparlants del planeta actua com un autèntic reforç de la fatídica il·lusió. Ens trobem davant d’un exemple claríssim de confusió entre els conceptes de quantitat i qualitat, entre com són i què fan les coses.

L’altra fantasia cau a prop de l’àmbit de l’experiència religiosa. Es dóna el cas que molts d’aquests mateixos individus també es consideren tocats per una mena de do que hipotèticament els permetria parlar qualsevol idioma que els resulti familiar a l’oïda, com ara l’italià o el portuguès, sense haver-lo estudiat mai. En aquest cas, el que solen fer en cas de necessitat és disfressar el castellà de toda la vida de pizza quatro formaggi o de bacalhau á brás, alhora que s’eleva el to de veu i es gesticula anormalment a fi d’assegurar l’èxit de la comunicació. Excepcionalment, ni el do ni els trucs que l’acompanyen solen funcionar, amb el català o el gallec. Cosa de voluntat o, tal vegada, de vísceres, patriòtiques, és clar. Com sigui, per a ells, aquelles llengües classificades com a regionales han estat des de sempre un misteri impenetrable. Així, doncs, seran capaços de pronunciar Shakespeare amb un accent impecable del nord d’Anglaterra, però, prou que ho sabem, es mostraran del tot impotents alhora de fer-ho amb la doble l d’un Ripoll qualsevol.

Ens trobem al davant d’unes tares que hem d’agrair a dècades d’aïllament i d’ignorància, de nacionalisme de teja, mantilla i tricornio. L’aïllament lingüístic –sobretot el de les classes populars– permetia la conservació del règim en condicions òptimes, un passaport a l’eternitat, la seva momificació en termes sociològics.

Venim, doncs, d’un món on les pel·lícules havien de passar pel sedàs de la tisora i el doblatge, on tots els anglesos eren pirates, i els francesos una colla d’efeminats que només sabien fabricar Renaults, d’un món de masclots de tota mena que es vantaven d’haver triomfat en la vida sense saber llegir ni escriure. Traces d’aquest ambient insà encara es poden apreciar avui, malgrat els anys que han passat, dissimulades entre les alegries del benestar econòmic i les llibertats formals de la democràcia. El nostre entorn n’està ple, de poliglotes d’aquesta mena. Com ara el conseller valencià Alejandro Font de Mora, entestat –no cal dir que per raons obscures– que els nens aprenguin l’assignatura d’educació per a la ciutadania en anglès, també a estendre l’ús del xinés mandarí a les aules del sud de l’Ebre o a promoure la llengua del país tot i que fent-la desaparèixer, una mena d’innovador programa de normalització que funciona a l’inrevés. El conseller, d’ofici forense i batejat pel col·lectiu d’ensenyants valencians com a Fountain of the Blackberry, també ha manifestat darrerament els seus dubtes de si a
les escoles de les comarques castellanoparlants s’havia d’aprendre obligatòriament el valencià. Un dubte, per cert, que els seus antecessors ideològics dels anys vuitanta, com Manuel Broseta o Amparo Cabanes, estenien també a la ciutat de València.

Així, doncs, els poliglotes miraclers no només no han desaparegut sota la pressió de les acadèmies d’idiomes, les ofertes de les agències de turisme i les classes de conversació amb nadius a 10 euros l’hora, sinó que, fins i tot, en alguns casos, han aconseguit perfeccionar amb virtuosisme les seves habilitats idiomàtiques i ser capaços, en alguns casos, no tan sols de traduir les llengües que no parlen, sinó també els universos que les acompanyen. Un d’aquests casos de poliglotisme el tenim en Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València i no sé quantes coses més del PP. Rus, amb un paregut de gelar-se la sang en les venes al Joe Pesci d’Un dels nostres, confecciona i comercialitza vestits sota la marca Stefano Rusini. Segurament Rus, que ha manifestat en reiterades ocasions el seu odi visceral contra el valencià ben parlat –digueu-li normatiu– i aquells que el defensen, també parla l’italià amb deseiximent sense haver passat per cap centre, ben bé com si s’haguera criat en el Vico de San Severino a dues passes del Duomo de Nàpols.

Finalment, resulta que la seva proclamada estimació per les llengües és, clar i ras, un discurs façana per a ocultar la seva pròpia petrificació ideològica sòlidament arrelada sobre els llots de la ignorància i la por a la diferència. No hi perdeu el temps, doncs, convencent-los sobre la bellesa d’un món de llengües ni menys encara sobre el vostre dret a existir en català. Poliglotes estranys com són, us miraran de reüll, s’emprenyaran, us acabaran acusant de provincians o de nacionalistes autoritaris. Deixeu-ho córrer.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s