Vicent Nácher, aprenent de viure.

Vicent Nácher (Algemesí, 1967) és, a hores d’ara, una de les veus poètiques més interessants al País Valencià. Persona sensible i culta, la seua ha estat una trajectòria marcada per la tenacitat i l’aprenentatge entusiasta.

De ben jove formà part, entre  d’altres col·lectius d’agitació literària, de la revista L’Horabaixa en la que s’aplegaven altres escriptors novells com Josep Manel Esteve o jo mateix. El 1994, Nàcher, publicà el seu primer llibre, Primavera de cartons, guanyador del Premi Vila de Perpinyà Modest Sabaté.  Per Desig o llibre dels abismes obtingué el XX Premi de Poesia Marià Manent de Premià de Dalt 1996. Amb La sang dels dies, publicat el 1998, quedà finalista del Premi de Poesia Amadeu Oller de Barcelona 1994.  Ha estat,  a més, antologat en 6 poetes 94 Antologia (1994), Poesia noranta (1997) i 21 poetes del segle XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (2001). De Jardí públic (Bròsquil, 2008) us deixe un alè…

 

Aprenents de malabarisme,

som els pallassos del circ,

els contorsionistes inútils,

uns animals domats i fatigats,

elefants dòcils sense estímuls.

La vida cada vegada demana

números més greus i difícils,

              i aprenem constantment a ser vius.