Fira

Article de Francesc Viadel publicat a la revista Saó de desembre de 2009.

svff

 

El món des de que és món va ple d’egregis vanitosos. D’autèntics impresentables disposats a tot pel seu propi lluïment. La vanitat ha estat un dels grans temes de la humanitat, una preocupació. Els prohoms de totes les religions duen segles mirant de foragitar-la a base d’entenimentats o d’encesos sermons, segons l’ocasió o l’humor. La bufa va i ve però no es deté, es diu que li va espetar, no sabem si amb un to amarg, Frare Vicent a Francesc d’Eiximenis a la pregunta irònica d’aquest de que feia la bufa així que el va veure envoltat per un seguici de milers de persones que l’acompanyaven en la seua entrada a València el 1387.

Els grans literats l’han satiritzada amb la mateixa higiènica finalitat. La pintura la desafiat amb arrogància a força de recordar-li, amb senzilla contundència, la presència absoluta de la mort que tot ho pot.

La vanitat -diu el diccionari- és orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits, acompanyat d’un desig excessiu de ser notat i lloat de les gents. La podreu trobar ensenyant palmito entre polítics, escriptors, mestresses de casa, mecànics o músics de cambra, tant se val. Capaç de degradar fins a l’extrem de la caricatura grotesca el personatge que n’abusa, sabem, també, que és una perillosa companya de la cobdícia o de l’ambició. I vet ací que la televisió ha estat, en aquest temps d’hiperrealisme, d’atracció per la monstruositat, l’espectacular i confortable llar de vanitosos de tota mena. Com les mosques amb la llum, els vanitosos, es senten irremeiablement, fatalment, atrets per les càmeres i els focus.

L’altre dia véiem un Fèlix Millet, relaxat, somrient i saludant a càmera, mentre escoltàvem de fons un periodista locutant amb un deix de nerviosisme, el relat d’un dels majors robatoris de la història del país comès, justament, pel simpàtic notable barceloní.

Hem vist assassins acudir a platós de televisió amb l’objecte de jurar amor etern a les que anaven convertir-se objecte de la seua violència. Assassins que ploraven afligits la desaparició de les seues víctimes davant de càmera. Corruptes declarats que no han tingut cap problema a l’hora d’anar a retransmetre la seua suposada innocència o delinqüents als quals se’ls ha vist gaudir enormement mentre explicaven en un late nigth show les seues aventures i desventures.

Malauradament aquest gust contemporani pel freakisme al qual m’he referit ha convertit la televisió en un gran barracó de fira, esgavellat,  on a tothora podem passar a veure atònits els vanitosos monstres, exposats sense cap pudor.

Pose la televisió una vesprada qualsevol de principis de novembre. La bruixa Aramis insisteix a profetitzar amb vehemència la mort de Fidel Castro. La seua veu es rogallosa. Posa els ulls com a taronges. Sembla molt convençuda d’allò que diu. Els presentadors del programa, un xicot d’aspecte juvenil i dues xiques amb tota la fila de models de passarel·la reciclades en el periodisme espectacle, riuen amb ganes de la bruixa la qual, de colp i volta, adopta una actitud amenaçant. Els joves llavors, entre riallotes, li retreuen que no ha encertat ni una sola vegada amb el número de loteria de Nadal i se’n foten de les seues prediccions sobre la fi del món o de les suposades visites de mandataris mundials que ha rebut en casa. Aramis perd el control, insulta, crida i, finalment, cau desplomada al terra. Els presentadors una mica penedits, però, visiblement convençuts que l’anciana exagera, s’avenen a aixecar-la i a donar-li un glop d’aigua. A apagar el seu fogot amb amanyacs i bones paraules. L’escena resulta commovedora. Crec que la vanitat i la cobdícia l’han arrossegat fins a aquell estadi de degradació. Aviat el monstre Aramis, l’escotada bruixota de cabells vermells i llengua com una destral, ens deixarà de fer gràcia i ens moura, potser, a la compassió. El nostre és un món cruel. Ens delim amb aquests vanitosos amb dret a una quota d’audiència. Són rentables, ens distreuen. Que continue, doncs, la fira.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s