Òscar Briz i l’estiu des del turó secret

Article de Francesc Viadel publicat 23 de setembre de 2010 a l’edició valenciana del Quadern (El País) sobre el darrer disc d’Òscar Briz, L’Estiu.

Des que Òscar Briz va deixar els australians The Witlams per a reinstal·lar-se a la seua Alcúdia, en la Ribera del Xúquer, han passat moltes coses. El calfament global ha reblanit un punt més els cervells d’un bon nombre de dirigents mundials i locals, al país ens disposem a aprendre la versió mandarina del xinès atentament observats per una comunitat internacional inquieta i els mercats -al parer dels reputats Greg Philo i David Miller– s’han tornat més assassins que mai. Tot plegat, sembla que la humanitat ha donat les primeres camallades d’una carrera trepidant cap a la pròpia destrucció. Així les coses, la música continua sent el refugi on restar sa i estalvi de la bogeria. Des d’un petit turó secret amb vistes als tarongerars extensos, entre pins, vigilat per una sargantana d’or i diamants petrificada sobre un paretó, a l’abrigall d’una casa feta de ferralles màgiques, llaunes de refresc, corrents invisibles d’aire, Òscar Briz s’amaga dels reclutadors salvatges de la cursa. El seu és un exili tan forçós com alhora una digníssima obligació autoimposada per tal de no perdre’s la bellesa tot seguint les recomanacions d’un Vicent Andrés Estellés abandonat al goig del viure des de la seua tomba.   

“Les ciutats”, cantava amb un mig somriure ara fa dos anys, “són plenes de taurons i sirenes i jo vinc fugint d’això”. Llavors acabava de fer niu al seu turó i, per celebrar-ho, editava Asincronia, un treball amb temes tan lluminosos com Fish o A trenc d’Alba. Potser el resultat d’aquesta escapada a l’univers tranquil, a mig segon del comandament de televisió i tan sols a mitja hora de la ciutat infame, ha estat l’eixida d’aquest delicat L’Estiu. Enregistrat entre Manchester, la Murta d’Alzira i Algemesí, és gairebé un treball només de guitarra i veu, nu, segons ens adverteix el propi cantant, en què ha cercat bàsicament donar espai al text i a la melodia, evitar  farciments innecessaris perquè la música sone sobre el llit del silenci. Un sisè disc magnífic que, sens dubte, situa Briz, entre els primers i més admirat de la música en català. 

Imprescindible escoltar temes com La palla i el gra, Possible(ment) o Llavor voladora. Abandonar-se a les melodies serenes, un punt hipnòtiques, com un xiquet bressolat,  imaginant distàncies siderals entre la vida alegre, encesa de desig i la catàstrofe i la boira que se’ns insinua obsessivament a deshores, greument, des de totes les emissores de televisió del planeta.   

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Música en català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s