Toni Mollà: “El pensament reaccionari ha impregnat també certs sectors de l’esquerra del país”

Entrevista de Francesc Viadel al sociòleg i escriptor, Toni Mollà, publicada a l’edició valenciana del Quadern el 19 d’abril de 2007.

Quede amb Toni Mollà a un conegut café de la Plaça del Doctor Collado. El periodista, sociòleg i escriptor acaba de publicar el dietari Al pas dels dies. Quadern d’entretemps (Perifèric edicions), en realitat, un viatge apassionat a l’ànima de ciutats com Nova York o París, una invitació a la bona literatura, sovint també un sotrac per a consciències adormides. Pel seu darrer dietari, Espill d’Insolències (Bromera), rebé algunes pedrades dialèctiques. “Gràcies als que en van opinar”, assegura, “el llibre, que volia ser un homenatge a Fuster i a Pla, va passar a ser una mena de venjança. Curiosament, alguns em criticaven no per allò que hi havia escrit, sinó pel fet de no haver-hi tractat uns temes determinats o no haver-hi parlat d’unes persones detreminades. Em jutjaren per un pecat d’omissió. El llibre era molt anticlerical, trencava amb certa clerecia del nacionalisme”.  I, cal dir, que molt a prop d’on ara conversem, la Inquisició va executar un 31 de juliol de 1826 el seu darrer reu amb gran escàndol de tota l’Europa civilitzada. El mestre català Gaetà Ripoll morí a la plaça del Mercat amb enteresa, davant d’una entretinguda multitud. Entre els seus crims, recordava Sanchis Guarner, figuraven el de no oir missa els diumenges o el d’ensenyar als fills dels llauradors de l’horta de Russafa a dir Lloat sia Déu! en comptes d’Ave Maria… No té cap importància. A tocar d’on l’assassinaren, a la Llotja, es pot visitar una exposició del gòtic valencià, darrerament molt celebrat pel nou poder. M’assabente també que el Mercat Central es prepara per acollir una glamurosa festa amb convidats de la planta de Demi Moore o Brad Pitt… Mollà, que també va ser mestre, concretament de la prestigiosa escola La Masia, no l’han arribat a cremar de moment en cap plaça i tampoc crec –tampoc cal- que els amos de la coentor local el conviden mai a una festa com l’esmentada. “Ninyoles”, continua, “ironitza quan diu allò de nosaltres, els sicilians… doncs sí, València és una ciutat on funcionen les xarxes transversals, els poders opacs i les complicitats més o menys inconfessables. T’adones que determinades lleialtats estan al marge de partits polítics”.   

            Siga com vulga, per a un novaiorquès de Meliana o un valencià, valencianista laic, de l’europea Barcelona, com ho és ell, la situació pot arribar a ser un punt angoixant. La retòrica de la dreta en relació a la ciutat ni l’impressiona, ni l’alleuja. “València, no compta gens a Europa i s’assembla cada dia més a Las Vegas, viu allunyada de ciutats com Berlín o París. D’altra banda, en aquest país el pensament reaccionari ha impregnat fins i tot determinats sectors de l’esquerra”, denuncia. Hi ha marge, però, per al canvi?. L’autor afirma que l’optimisme és una exigència moral, però, també avisa que és molt lícit fugir tot i que no sempre ho fa el qui pot.  “No hi haurà prou amb un relleu polític per a impulsar transformacions profundes. Els canvis ciutadans són de llarg alè. El blaverisme en el seu sentí més genuí, és a dir, com a moviment antiintel·lectual, feixista, s’hi ha imposat molt…”, adverteix sense alterar-se.  El que és pitjor, però, es comprovar que, malgrat tot, hi ha massa qüestions condemnades al silenci. “S’ha generat”, enraona, “una espiral de silenci sobre uns temes determinats. És perillossíssim i la culpa no sempre és dels intel·lectuals. Aquest silenci ha convertit en residuals els plantejaments il·lustrats que teníem durant la transició. Falten espais. La nostra premsa ha estat de bons i de roïns. Això ha perjudicat la discussió pública.”  Res, però, comparat amb el que ens espera: “Amb la posada en marxa de les TDT el país esdevindrà una autèntica colònia mediàtica… gent com Jiménez Losantos té fins a quatre concessions… No se n’ha dit gaire cosa, malgrat que aquest serà el nostre mapa mediàtic per a la pròxima dècada”. 

Des d’una serenor adquirida amb els anys, a força de tractar d’entendre el món, de compromís amb la seua gent, Mollà ara clama contra el tacticisme de la dreta i exigeix pactes estratègics, d’interés col·lectiu. Mentre arriba el miracle, escriu. És així com es revolta contra l’espiral de silenci que ens tenalla. “M’he marcat l’obligació moral de ser feliç, d’enganxar-me a plaers més o menys confessables com la literatura, el viatjar, la bona taula…”, admet somrient. Promet que molt aviat gaudirem d’un segon quadern d’entretemps.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s