Jordi Pujol: fill de Florenci i de Maria.

Article de Francesc Viadel sobre les memòries del president Jordi Pujol, Memòries (1930-1980) (Proa), publicat a la revista de la Universitat de València, Caràcters, número 43 d’abril de 2008.

Durant anys molts valencians no varen poder evitar sentir un malaltís enyor per Jordi Pujol, la necessitat de comptar amb algú com ell al capdavant de les inconegudes estructures del poder autonòmic. Aquest enyor expresava amb bastant fidelitat la insatisfacció dels valencians pels seus dirigents, la sensació col·lectiva d’una irritant subsidarietat política. No cal dir que els dirigents locals han sigut des de sempre ben conscients d’aquesta inquietant melangia. Tant és així que, llevat de Lerma (el qual s’esforçà per mantenir unes distàncies galàctiques amb el Molt Honorable), tant Zaplana com Camps han jugat sovint a fer de Pujol, exagerant-ne els trets, arribant a convertir-se en caricatures. No hi ha dubte, doncs, que des d’una òptica estrictament valenciana, la de l’expresident ha estat una figura llegendària, gens matisada, ni tan sols des dels sectors de l’esquerra. La seua trajectòria, i part del seu ideari, fins i tot s’ha projectat de manera poderosa sobre un nacionalisme valencià fins despús-ahir encotillat dins d’un esquerranisme més folklròric i dogmàtic que eficient i convençut, hereu a la força d’un fusterianisme antipàtic al regionalisme polític. Són consideracions preventives que tal volta pagava la pena de fer.  A la llarga, potser algun escrit ambiciós sobre el personatge des d’una perspectiva valenciana ens ajudaria a comprendre una mica millor la història recent del país, també la confusa i conflictiva  relació entre catalans i valencians.  De moment, Pujol, no ha volgut donar gaire llum sobre aquesta qüestió. Comptat i debatut, a penes dedica en aquest primer volum de les seues memòries (se,n preveu la publicació de tres volums) unes ratlles al País Valencià. Fa notar que sabia de nosaltres per les notes de Xavier Casp a Destino, dedica un record emocionat al moment en que va escoltar per primera vegada Al vent de Raimon i, des d’una distància presumptivament calculada, malauradament poc explicada, retreu els plantejaments radicals de molts valencianistes, el seu carácter massa universitari i intel·lectual.

A Catalunya, en canvi, la imatge de Pujol perd la seua àeurola salvífica per  bascular abruptament entre l’exaltació mítica i la demonització més despietada. L’excés només fa que posar en relleu la importància i influència de la seua dimensió pública. La llista de títols que se li han dedicat depassa de llarg el mig centenar sense comptar, és clar, la muntanya d’articles i d’altres papers. Han escrit sobre ell col·laboradors, intel·lectuals, escriptors o periodistes com José Antich (El Virrey, 1994), Ignasi Riera (Jordi Pujol. Llums i ombres, 2001), Baltasar Porcel (Diàlegs. Jordi Pujol, 1977), Albert Manent (El Molí de l’Ombra i dietari polític i retrats, 1946-1975, 1986), Ramon Pedrós (Jordi Pujol a les espantes: De Madrid al trópic de Capricorn, 2003) o Pere Cullell (Què direu de mi. Jordi Pujol vist pels seus contemporànis, 2003). Hi ha també les històries sense concessions, engegades des de la trinxera ideològica, o la sempre incòmoda venjança com ara les de Josep Manuel Novoa, (Jaque al Virrey, 1998), Jaume Reixach (La mil caras de Jordi Pujol, 2003; Jordi Pujol, historia de una obsesión, 1991; Banca Catalana. Más que un banco, más que una crisis, 1985) o Jordi Oliveres i Félix Martínez (Jordi Pujol: En nom de Catalunya, 2005) entre molts altres. En aquests darrers es parla de les relacions perilloses del president, dels favors de família, dels escàndols de corrupción; en definitiva de la cara fosca del poder i del qui el representa.  Ara, però, perduts en les boires inquietants de l’era del postpujolisme, amb la política catalana sacsejada entre el sobiranisme programat i el sempre malcomprés pragmatisme governamental, empentats contra la globalització, li tocava dir la seua al vell lleó. El llibre, escrit amb agilitat i elegància pel periodista i director adjunt d’El Punt, Manuel Cuyàs, al dictat de l’expresident té un notable valor documental. A aquestes alçades és innegable que el relat del dirigent -omissions i silencis inclosos- no deixa de ser una interessant –interessada també- versió de la història de Catalunya. A fi de comptes, la seua vida ha estat marcada per l’obsessió amb el seu país i, el país, durant molt temps, potser massa temps, afectat pel seu poder i, per tant, per les seues decisions.

Altrament, el lector s’hi trobara amb un Pujol que s’autoreivindica com a personatge públic en el context d’una Catalunya modestament pròspera i civilitzada de la qual se sent en bona part responsable històric; que es venja de l’adversari o l’enemic, dels fets adversos, sense fer sang, emprant tal volta l’estratègia de l’omissió deliberada; que es revolta resignadament contra els esteriotips amb els quals li ha calgut carregar, sincerant-se, mirant d’explicar-se a si mateix; que té una gran capacitat d’anàlisi i unes perspectives privilegiades sobre tots els assumptes que toca gràcies no només a l’experiència viscuda, sinó també a una sòlida formació intel·lectual. Un Pujol –amb antecedents familiars modestos, republicans i pagesívols per bé que nascut i alletat a la gran Barcelona- que sembla voler advertir permanentment que es va fer a si mateix en un context social i històric difícil, que insisteix a recalcar la seua condició d’home poc amic d’aventures i radicalismes, i a més, amb un raonable sentit de l’oportunitat política. President de la Generalitat de Catalunya durant vint-i-quatre anys i també fill, senzillament -i segons la seua versió mateixa- de Florenci i de Maria.  

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s