Amadeu Viana: “Els diccionaris vénen després dels grans autors”

Entrevista de Francesc Viadel a l’escriptor i filòleg, Amadeu Viana, publicada a l’edició valenciana del Quadern d’El País, el dijous 28 d’abril de 2005.

Podeu imaginar, si voleu, l’Amadeu Viana (València, 1958), com un monjo medieval, fent-se mig món per camins de dubtes a la cerca de troballes valuoses. Aquest sentit itinerant, d’acomboiat, disciplinat i joiós viatge a la cerca del coneixement, és el que l’ha acompanyat des de sempre en la seua brillant trajectòria. Viana és, sens dubte, un exquisit, discret i irònic cirurgià de la realitat. 

Catedràtic de filologia catalana a la Universitat de Lleida, les seues investigacions han obert importants camins en l’àmbit de la sociolingüística. Entre les obres de Viana figuren Aspectes del pensament sociolingüístic europeu (Barcelona, 1995) i Raons relatives, un conjunt, en paraules d’ell mateix, d’assaigs sobre el diàleg, la cortesia, el funcionalisme, la ironia i les metàfores semiòtiques. Una de les obres, però, que  millor el van donar a conéixer entre el gran públic català és l’obra en tres volums elaborada conjuntament amb el sociòleg Toni Mollà, Curs de Sociolingüística (Bromera, 1987). Traductor al català de les obres de Lewis Carroll Througth the Looking Glass (1985) i The Hunting of the Snark (1999), articulista habitual d’Els Marges, Caplletra o Sintagma, especialista del filòsof italià Giambattista Vico, Arola Editors li acaba de publicar, en colaboració amb la Universitat de Lleida, Acròbates de l’emoció, Exploracions sobre conversa, humor i sentit.  “L’humor”, explica, “és un dels temes que darrerament m’ha interessat més, he descobert moltes coses… Per exemple que el món de la presó no és tant distint del de fora, que l’humor serveix per humanitzar el pitjor costat de moltes coses”.  Es tracta, sovint, de troballes que tenen la capacitat de despertar en Viana gairebé un entusiasme juvenil: “M’han sorprés molt els humoristes gràfics, els considere com una mena de periodistes d’investigació del subsconscient amb una mala llet extraordinària, fan una faena impressionant ajudant-nos a interpretar la realitat”.  Viana pensa, a més, que el darrer segle ha estat ben divertit: “Imagina’t”, ironitza, “tancàrem el segle XX amb una visita del papa a Fidel Castro, ho trobe al.lucinant”. L’humor també com a signe d’identitat de les distintes cultures: “Cada poble expressa d’una manera l’humor, els valencians tenim un sentit irreverent molt assolit, una visió molt determinada del poder que, d’altra banda, no pense que siga al seu torn l’expressió d’algun dèficit; el dels anglesos sol anar associat al món de les convencions socials; la ironia dels catalans és molt fina i copsar-la implica ben sovint la necessitat de ser-hi dins d’un determinat rogle, de conéixer des de dins el context on aquesta es produeix… Al capdavall, l’humor és fonamental, útil, ens ajuda, beneficiós, i per tant mai no em tenim prou, encara que molts pensen que no necessiten practicar-lo per por a perdre dignitat”.

Nascut al carrer de la Sènia, a tocar de la valenciana plaça del Doctor Collado, la relació de seua relació amb la ciutat i el país ha estat permanent, però discreta, pròxima i llunyana alhora. “Vaig arribar a Catalunya el mateix any de l’aprovació del seu Estatut i entre el 1980 i el 1982 en torne per donar classes de català i anglès a l’Escola Comarcal de Picassent… Que perqué me’n torne a anar? Bé, hi havia una mica de cansament, de decepció davant la situació permanent de conflicte, però també moltes ganes de conéixer altres coses, i el lloc triat fou Lleida on coneixia una mà de gent amb qui podia treballar”, assegura. Viana, persona mesurada i prudent, es nega, però, a fer una anàlisi dramàtica de la situació valenciana: “Quan tot allò de l’anticatalanisme comença alguns tenim la percepció de que això serà una devastació, que moltes coses positives no seran possibles, que això durara molt, potser més d’una generació, però, en contrapartida també cal pensar en que les societats són canviants, i alhora tindre clar que en el fons de tot, el pitjor de tot això és constatar que aquests tipus de conflictes sempre llastren el pensament lliure”.  Viana afegeix encara una observació: “Totes les societats tenen conflictes, el victimisme català, per exemple, és de les coses més nefastes, tant com el blaverisme valencià”. 

Transcorreguts trenta anys de confrontació, allò que més el neguiteja és el trencament de relacions entre Catalunya i València,  amb totes les limitacions que imposa aquesta no-relació, especialment pel que fa a l’exercici de la llibertat i de la circulació de idees. Justament, en un moment en que torna a parlar-se d’impediments vergonyants a la recepció de TV3 al País Valencià, pensa que una de les pitjors conseqüències del conflicte ha estat la incomunicació audiovisual, l’intercanvi de continguts en aquest àmbit, la manca de col·laboració i de projectes en comú.

Per a Viana, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua tampoc no resoldrà el problema. “Hauria de dissoldre’s”, assegura, clar i ras. En un sentit general, les acadèmies s’oposen a la seua posició radicalment liberal pel que fa a la circulació dels béns culturals. D’altra banda, es mostra un partidari aferrissat  d’una “llengua bruta”, de la llibertat d’escollir-ne i adoptar-se’n tantes com es vulguen, un fet molt més important, segons ell, que no pas el d’entestar-se a constituir-les. I, en darrer terme, assegura amb convicció que: “els diccionaris vénen després dels grans autors”. “Quan em parlen d’acadèmies”, diu, “pense que als anglosaxons no els n’han fet cap falta, però pense també amb l’amenaça del Conseller de Cultura a la d’ací, un fet que trobe lamentable i tristíssim”. “La idea de tolerància”, explica, “s’obrí al XVIII abans que s’obrira camí la idea de llibertat; malauradament sempre hi ha gent que vol tornar més endarrere del XVIII, amb vocació de controlar, són gent que tenen la seua agenda, la presta per tancar segons què que els fa nosa o els interessa: jo, en canvi, tinc la meua vida, i ells, repeteixo, la seua agenda… Em preocupa que torna tot, el carlisme, la permanent revisitació de la dreta al segle XIX, si vols sense moltes de les connotacions dramàtiques i amb els matisos que calguen… la posició de la dreta espanyola, valenciana, és a fi de comptes, la mateixa que la de CiU a Catalunya: patrimonialitzar una identitat, caure en la temptació d’utilitzar una llengua”.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s