La dreta blavera no es rendeix

Reportatge de Pep Martí publicat al número 943  d’El Triangle corresponent al 9 de novembre de 2009 amb motiu de la publicació per part de la Universitat de València de No mos fareu catalans. Història  inacabada del blaverisme, de Francesc Viadel.

El llibre ‘«No mos fareu catalans». Història inacabada del blaverisme’, de Francesc Viadel, explica una de les principals anomalies polítiques al País Valencià: la pervivència i hegemonia d’una dreta cavernícola que ha fet de l’odi a Catalunya un dels seus principals elements de cohesió

 Francesc Viadel acaba de reeditar «No mos fareu catalans». Història inacabada del blaverisme (Publicacions de la Universitat de València), un estudi de la dreta anticatalanista del País Valencià. El llibre no pot ser més oportú, en un moment en què proliferen al Principat les teories «anticonflictives» sobre la realitat al sud de la Sénia.  Viadel (Algemesí, 1968) és escriptor i periodista, col·laborador de nombrosos mitjans i un dels millors analistes de la realitat valenciana. De la lectura del llibre de Francesc de Viadel, hom n’extreu la conclusió que l’anticatalanisme continua ben viu.

Neofranquisme.  El blaverisme va ser, en els seus inicis, la reacció de les forces més retrògrades del País Valencià al que alguns, com Toni Mollà, van definir com a «revolució tranquil·la», és a dir, l’eclosió d’una societat civil antifranquista, democràtica, que aspirava a la modernització política i cultural del territori.

L’impacte que en el seu moment va causar l’obra de Joan Fuster Nosaltres, els valencians (1962) va ser immens.  Malgrat l’hegemonia inicial de les forces progressistes en els primers anys de la represa democràtica, la vella dreta valenciana no estava enterrada. 

El franquisme estava ben arrelat i un seguit de segments socials van tenir un paper essencial en la contrarevolució que va suposar el blaverisme. Francesc Viadel esmenta en el seu estudi el rol d’un ampli sector de la jerarquia eclesiàstica. El paper dels sacerdots ha estat, en molts llocs, positiu quant a la catalanització, però la major part de la cúpula de l’Església valenciana ha enfortit les forces de l’anticatalanisme més vehement, malgrat que el cardenal Tarancón no compartia el blaverisme de molts dels seus col·legues. El paper del cardenal emèrit de València, Agustín García-Gasco, com abans de Roca Cabanellas, ha estat decisiu en aquesta línia.

Una altra força social que ha pesat en l’actual correlació favorable al blaverisme ha estat el moviment de les Falles, on sempre han tingut un gran poder sectors de la dreta més folklòrica i anticatalana.

La influència del diari Las Provincias i de la seva directora, María Consuelo Reyna, també fou determinant els anys setanta i vuitanta. El llibre de Viadel aporta força dades sobre l’actuació del diari. Reyna sempre va animar els sectors més intransigents del blaverisme, però sempre triant les opcions més eficaces per assolir els seus propòsits. Així, Las Provincias va ser un aliat d’Eduardo Zaplana quan, a mitjan anys noranta, aprofitant una crisi al partit blaverista Unión Valenciana (UV), el PP va absorbir la sigla de González Lizondo, el líder històric d’UV.

 El PP es blaveritza. El Partit Popular ha engolit exponents del blaverisme més explícit, com l’esmentada Unió Valenciana, o marginalitzar-ne d’altres, com la Coalición Valenciana de l’ultra García Sentandreu. Però al preu de blaveritzar-se ell mateix. Ho ha fet sense complexos. De fet, la dreta neofranquista valenciana sempre ha utilitzat per als seus interessos els segments més extremistes de l’anticatalanisme. La cúpula de la UCD valenciana ho va fer igualment en els inicis de la Transició.

Alhora, quan ho ha considerat convenient, el PP ha jugat la carta de la conciliació i l’apropament amb Catalunya. Ho va fer, per exemple, Zaplana amb el pacte sobre la llengua i la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

La serp és viva. Des de determinats sectors de Catalunya s’afirma que el blaverisme, l’anticatalanisme valencià, va respondre a unes circumstàncies especials, en el context de la Transició i que ara és, en bona part, un fenomen superat. Viadel ho qüestiona: «L’anticatalanisme s’ha convertit en un punt essencial del programa polític de la dreta valenciana, en un element que la cohesiona i que empra sempre que se sent atacada per l’oposició».  

Per Viadel, un afer molt greu és la continuació de la violència pels extremistes blavers: «El blaverisme ha aconseguit fer invisible la violència anticatalanista. Mai ningú ha estat detingut per participar en atemptats i actes violents contra símbols del catalanisme».

En el llibre es relacionen un seguit d’atemptats perpetrats pel feixisme blaver. Només l’any 2007, en què van tenir lloc les últimes eleccions «regionals», amb nova victòria del PP, es van produir molts atacs violents. El 2 de febrer d’aquell any cremava la seu del Bloc Nacionalista Valencià a Gandia. Era el tercer atac en pocs mesos. Curiosament, uns dies abans, un dirigent del PP, Arturo Torró, havia fet unes declaracions en què deia que calia «descatalanitzar» Gandia. Una candidata de Coalición Valenciana també havia dit que calia foragitar de la ciutat els nacionalistes. Pocs dies després, un grup d’extremistes van entrar al Casal Jaume I d’Elx cridant consignes a favor de Franco. Al setembre del mateix 2007, un dirigent del Bloc a Mislata era víctima d’una agressió de joves ultres. Al mes d’octubre, Gandia tornava a ser escenari d’una altra agressió, en boicotejar militants d’España 2000 i del Grupo de Acción Valencianista el pas del Correllengua per la vila. Per aquells mateixos dies, la policia va desactivar un explosiu al costat de la seu del Bloc a València. La seu d’ERC en aquesta ciutat va ser víctima  d’un atemptat amb explosiu.

El 2008, també va ser un any amb atemptats diversos. Però, com diu Viadel, «el més alarmant és que la societat valenciana actua amb indiferència, com si no passés res. Han aconseguit invisibilitzar la violència blavera». Avui, en ple segle XXI, el blaverisme segueix sent, segons Francesc Viadel, el símbol de la resistència a la modernització del País Valencià.

La llengua, la bandera i el terme «país valencià», motiu de guerra. Pel blaverisme, la guerra contra la unitat de la llengua catalana és cabdal, com l’oposició a l’ús del terme País Valencià o de la senyera quadribarrada. El valencià, segons els blavers, no s’origina a partir dels repobladors catalans que arribaren amb Jaume I, tot i no negar la influència d’aquests. Per ells, el valencià és fill de l’iber, que hauria estat assimilat pels mossàrabs valencians, els cristians que dins del món musulmà haurien preservat la seva llengua neollatina. Segons el blaverisme, va ser crucial la influència dels castellans, dels navarresos, dels aragonesos, i molt menys la dels catalans. Unes hipòtesis, aquestes, del tot rebutjades des dels àmbits acadèmics.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme., Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s