Festa Estellés Barcelona

Ahir, 10 de setembre de 2010, amatents a la crida de l’escriptor Josep Lozano, vàrem celebrar al barri de Gràcia, Barcelona, la primera Festa Vicent Andrés Estellés organitzada per l’associació Espai País Valencià.

L’acte es va obrir amb unes breus paraules per part de Jordi Muñoz, representant de l’entitat valenciana, i amb la lectura d’un breu text d’homenatge que jo mateix vaig escriure per a l’ocasió.

Després de sopar, Feliu Ventura va evocar la figura del poeta de Burjassot amb la lectura  d’alguns dels seus millors versos. El recital del cantant de Xàtiva donà pas a una lectura oberta en la que va participar bona part del públic assistent.  

Ací teniu el text que vaig llegir ahir,

HOMENATGE A ESTELLÉS 

Les cròniques de la història de la nostra literatura descriuen la irrupció del poeta Vicent Andrés Estellés en la migrada vida pública de la València dels cinquanta, com un terrabastall, potser, diríem, com un llampec encegador que va delatar les mesquineses d’un món menor de lletra, complaent amb l’oblit i els odiosos tòpics, amb la pàtria petita, llastant, que només sabia d’ofrenes i claudicacions.

Estellés va escriure, va deixar en carn viva la seua València, la d’un poble cansat, somnolent, vençut, en la pell i els ossos. Era –és, potser encara-, la València de la Ciutat a cau d’orella, de La Nit, de Donzell amarg… aquella ciutat a blanc i negre amb traces olioses de malson i olor a fregits… carrers de pols… aquell veïnat tot fet de por, el rosegó de pa, les endolades vídues sense consol, els cadàvers cosits a trets contra el mur dels invictes a Paterna i els trens solitaris i inquietants travessant, ocults en la penombra, l’horta extensa, roja, calenta com el foc. I malgrat aquella tristor, el poeta, nascut per a viure salvatgement, també sabia somiar horitzons de llum, la mar. “El mar és”, diu un dels seus poemes escrit durant aquell temps sinistre, “com el pati d’un col·legi, un solar, el cel ample que es veu damunt de la placeta, sense motos ni guàrdies ni voravies. El mar és l’ombra humida del Paradís”.   

Els anys de la postguerra anaven passant, cremant. Estellés se’ls engolí escrivint febrilment versos, centenars de versos, milers… de tant en tant, periodista entremaliat, espantava espectres descrivint en una primera pàgina de Las Provincias, amb tinta invisible, les adorables cames de Rita Hayworth o la dolçor dels mugrons ensucrats de l’Ava Gardner. I publicava sempre aquelles amables obscenitats, i com no podia ser de cap altra manera, al costat de la carta als feligresos que cada diumenge publicava don Marcelino Olaechea, l’arquebisbe de les rifes i els habitacles per als pobres, edificats sobre una fe d’argila i fem.

Calia, però, que vingueren els temps nous, malgrat que si fem cas del poeta, tots els temps foren temps d’amor, el mateix temps de convivències pacífiques, treball i família, el temps on viure i morir.  Calia, que els dies nous s’endugueren, com una violenta riuada se’n du els estris de la casa, i els desprevinguts ramats, i la capsa amb les fotografies dels parents morts, aquell món de desmemòria i plany.

Un nou país s’anunciava. L’advertien poetes amb vestits de tergal color crema a l’hora del cafè entre les quatre parets d’un pis a l’Eixample mentre, metòdicament, exhumaven unes rimes de Carner o pujaven de l’infern Ausiàs March per asseure’l a taula.  També parlaven cofois del país que venia pels amples camins de la il·lusió, els cronistes de les festes majors amb l’aire excessiu d’un Ventura Gassol o d’un actor italià de comèdia, els excursionistes infatigables a les fonts de l’eterna joventut, però, sobretot un jovent enfurismat, conspirador, cansat de ballar als salons resclosits dels centenaris trobadors de la ciutat… aquell jovent un punt provincià que passejava a les nits a l’Albereda de València i que al poc heretaria Vietnam, i la guerra d’Algèria, Passolini, Truffaut, la saliva secreta de Catherine Deneuve, el silenci de Berlin, un bocí de lluna i tants i tants prodigis com s’hi varen produir. 

Era un país que volien restablert en la seua antiga dignitat, calculat en saberudes tertúlies on es parlava d’economia, física o història, un país banyat amb un rajolinet de whisky escocès, poètic i irreal potser com un pastís de Josep Vicenç Foix, un país igual que si fora el llom d’un drac retallat contra la mar, de nord a sud, extens com una ègloga…. El de Burjassot hi ha aportà a aquell somni, la rima, l’escenari evocador, els mots que l’aixecarien enmig d’un erm de sotanes i soldats pollosos, l’onatge necessari. “Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble…” deixà escrit.

El poble, això no obstant, no podia ser, encara. I la ignorància s’aixecà furiosa contra aquella promesa, contra el mateix poeta al que acomiadaren del diari perquè mai més pogués escriure obscenitats, al que condemnaren a una precarietat indignat, al que insultaren. “Oh clar país que ara volen obscur homes obscurs de tenebrosa lletra i el fan funest amb baralles i plets! Lamente molt el teu present polèmic. No puc fer res més que pregar per tu”.  Temps, doncs, novament miserable, malgrat les places plenes, malgrat l’efervescència  política, el camí recorregut amb tot el pes de la història a les espatlles, temps com una boira negra impossible d’esvair, com un fum de petroli cremant.  Ventura desterrat, Fuster tancat a casa, Guarner perplex recorrent com un amant desconsolar la ciutat, i Estellés esperant a Burjassot mentre a València, la gent obscena cridava i cremava un llibre… Cònsols, pro-cònsols, colla de fills de puta tots, s’exclamarà encara el poeta… València adquirí llavors la dimensió d’una Roma de malfactors, traïdors i fetillers, com la d’ara encara, com la de demà potser. 

Ara voldria evocar, només durant un breu instant, aquelles vesprades en la companyia del meu amic, Josep Manel Esteve. Aquelles vesprades de Xàtiva, brusents, pujant carrers de casalots antics i balcons elegantment guarnits amb uns geranis, l’olor dels forns i l’ombra dels plataners… i també les vesprades de València, els dissabtes de la tardor… ciutat vella i estimada, nostàlgia de March, de Timoneda, de Martorell i Roig de Corella, la clínica de les nines al carrer Cavallers, Blanquita, Pepo, el Café fet Exprés a tocar del museu dels ossos de dinosaure, aquell antre enyorat brutalment darrer refugi de les tribus…  i les xicones, i el sexe inhàbil i amb gust de vodka amb taronja buscat en un racó qualsevol a la sortida d’un aquells bars amb alè de revolta… i també la mar, la que banya les platges de Sueca, i Sueca, el carrer Sant Josep, i les tasques, i les anguiles esllavissadisses en un safata al mercat… i els camps de tarongers de La Ribera i tots els mots d’una llengua… evocar aquelles vesprades en les que tan varem estimar-nos el país… Llegíem, com ara avui, els poemes d’Estellés, desxifràvem la sintaxi oculta d’un país anhelat: “Lentament edifique i dolorosament aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia, d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles”…. Llegíem en un petit despatx amb les parets folrades de llibres: Llibre de Meravelles, un curs de llengua italiana, Bukowski, Allen Ginsgberg, André Breton, Louis Aragon, Joan Navarro, Brossa Nova, Carn Fresca…. Hi havia un giradiscs en la misèria on potser escoltar, precàriament, els versos de Miquel Martí i Pol en la boca de Ramon Muntaner, l’Ovidi, Coral Romput, Raimon, tal volta Lou Reed… El despatx donava a un celobert estret que enramava la llum com el finestral d’una catedral. De vegades, des del pati pujava l’olor a llenya seca de taronger guardada per a l’hivern, a benzina… “Temps de records, et pense, et recorde, t’invente”…

Molts anys després vaig assabentar-me de la mort de Vicent Andrés Estellés a Cerdanyola, en un full solt d’un diari que la senyora de la neteja feia servir per no embrutar el terra mullat. I els anys continuaren passant i passen. 

Ara, després de tants anys pense que potser res no ha estat com esperaven. Oh, sí?. Tan se val. Al capdavall el temps, la política, les no polítiques, la desfeta quotidiana, els homes de tenebrosa lletra, no han pogut desfer l’immensa escriptura en la que llegir el país somiat, aquest immens monument d’estima escrit pel poeta de Burjassot i que guaitarà, eternament, per damunt de qualsevol tenebra, funesta designació de futur, com una llum, com si fos un far, com una illa ignota, desitjada.

 Francesc Viadel, 10 de setembre de 2010, Barcelona.

estelles

http://espaipaisvalencia.org/

http://www.flickr.com/photos/7568481@N05/sets/72157624955104510/

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s