La ferida oberta del blaverisme

Article del periodista  Xavier Aliaga publicat a l’edició valenciana del Quadern el dijous 12 de novembre de 2009 amb motiu de la reedició per part de la Universitat de València del llibre de Francesc Viadel, “No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme”.

El periodista Francesc Viadel reedita ‘No mos fareu catalans’ en plena vigència de la violència associada a l’anticatalanisme

Fa tan sols tres anys, el periodista i escriptor Francesc Viadel (Algemesí, 1968) treia a la llum No mos fareu catalans! (L’esfera dels llibres, 2006), un llibre de títol ambigu i provocador, on sistematitzava i documentava la història del moviment ideològic anticatalà del País Valencià. Una ferida que alguns consideraven cauteritzada o, almenys, parcialment tancada. Tanmateix, l’inquietant subtítol de l’obra, Història inacabada del blaverisme, ha resultat premonitori: d’aleshores ençà, l’esfereïdora violència verbal i física de l’anticatalanisme continua present en forma d’incendiàries accions i manifestacions públiques dels dirigents del PP i d’agressions i atacs cap a persones i institucions progressistes atiats i legitimats ideològicament pel discurs oficial. La pervivència del fenomen va animar Viadel a revisar i ampliar No mos fareu catalans!, editat aquest viatge per la Universitat de València, amb un clarivident pròleg i un passatge dedicat a explicar el paper de l’església valenciana en el fenomen. Allò més substancial, però, és la inclusió d’un epíleg devastador que en fa repàs de la violència exercida des de l’aparició del llibre fins ara i que en serveix per prendre consciència de la virulenta vigència de l’anticatalanisme.

“L’atribució de l’anticatalanisme al passat és una errada molt greu”, dispara a través del telèfon Viadel, resident a Barcelona des de fa un temps. “Només s’ha de fer el seguiment de les manifestacions de dirigents del PP emprant l’anticatalanisme amb l’objectiu de criminalitzar i estrangeritzar d’adversari. Lluny de desaparèixer, el fenomen esta ben viu i compleix una funció política fonamental. Amb tots els matisos que es vulga, s’assembla al procés que seguiren els nacionalsocialistes contra els jueus, amb la negació de la seua condició d’alemanys”. El periodista, de fet, no fa broma. No es perd en circumloquis i no cerca eufemismes. “Més enllà de la violència verbal, hi ha una violència pràctica, com ho demostra el recent apallissament del bloguer Pere Fuset”, raona.

En contra de la tesi de l’apaivagament, Viadel parla d’una “invisibilització” del blaverisme que té a veure “amb l’assumpció social d’aquesta ideologia gràcies a l’actuació del PP i de mitjans com Canal 9 que han contribuït a què la societat ho assumira com a propi”. La “passivitat dels sectors progressistes” també hauria contribuït: “L’esquerra ha fet una banalització de l’anticatalanisme i l’ha assumit amb resignació. De fet, no hi ha cap partit progressista que tinga un discurs articulat de resposta. Hi ha una manca d’actuació que no calcula la profunditat ni la gravetat del discurs de la dreta”. Una inacció que, segons Viadel, estaria en la base de la “sensació d’impunitat”. “Quan esclaten bombes en les seus d’Esquerra Republicana i del Bloc i la resposta social i política és tan tímida, alguna cosa no funciona bé”, adverteix, “perquè hi ha manifestacions de responsables polítics en la mateixa línia de la gent que posa els artefactes”. Un discurs que no evita les traces d’hipocresia en les relacions institucionals entre País Valencià i Catalunya. “El PP vol donar a entendre que les relacions amb Catalunya són escasses però normals. I d’una altra banda, fa de l’anticatalanisme un instrument de gran eficàcia política en una societat poc llegida, prepolítica”, assenyala. “Clar, la impostura és absoluta perquè critiquen models de llengua que ells mateixos han pactat”, afegeix en al·lusió a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

Les conseqüències per a la precària articulació d’un discurs nacional i modernitzador des de la política són conegudes. Però també hi ha víctimes entre la població civil. “L’aïllament i la pressió cap als sectors progressistes és tan bestial que cada vegada s’hi donen més casos d’exili interior i exterior, de professionals de la llengua i la cultura que veuen en aqueix clima social poques perspectives de futur”, explica. Un clima de “desvalencianització” que tindria una segona fase amb “la destrucció i expulsió simbòlica de tots aquells elements que consideren contraris a les seues tesis”. Com a resposta, “més enllà dels debats identitaris s’hauria d’haver situat l’anticatalanisme com el que és, una excrescència del passat reaccionària i xenòfoba que serveix per tapar unes altres realitats com la corrupció”. Una construcció en negatiu d’una pàtria i una identitats “cimentades sobre l’odi visceral a Catalunya”, amb el perill que suposa l’atiament de les vísceres. Una ideologia amb un futur torbadorament sòlid. “Mentre l’esquerra no veja el perill i no sàpiga contrarestar això, tenen negoci per a molts anys”. Si més no, perquè l’antídot d’una societat més culta i més preparada “ara com ara està difícil”.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme., Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s