“Accedim a totes les dimensions de l’ésser humà a través del llenguatge”

Entrevista de Francesc Viadel a Jesús Tuson publicada a l’edició valenciana del Quadern d’El País el 5 de juny de 2008.

Jesús Tuson (València, 1939) és un paio prim i alt com un sant Pau. Llueix un bigoti espés i una llarga caballera blanca. Més que el d’un lingüista, amb aquells ulls clars i el seu posat elegant, el seu aspecte es correspon potser al d’un geògraf aventurer o amb el d’un escriptor un punt enigmàtic criat a mig camí entre dos o tres o quatre mons.

En un segons ens posem gairebé d’acord amb el fet que la ciència a què ell es dedica és com una mena de matemàtica del mot. La idea és cosa meua. El professor deu d’haver-se adonat de seguida que es tracta de la intuïció o de l’atreviment d’un llec en la matèria, però, és evident que és un home educat, pacient amb els agosarats i, a més, bon conversador.  Llavors s’inclina lleugerament sobre la taula, es mira de reüll el seu rellotge de polsera i tot seguit es disposa a explicar-se. Ho fa amb una bella precisió. “En algun aspecte”, assegura, “sí que ho és, pensa que ja fa temps que des de la lingüística no s’admet que es puga fer cap afirmació que no siga contrastada”. Dit així pot semblar que estem a punt d’endinsar-nos en un terreny asprós, diríem que poc apropiat per a persones sensibles. Tuson sap, però, que això no és exactament així i que és justament a través d’aquesta disciplina que en un poema podem descobrir, més enllà de l’emoció primera que ens provoca la seua lectura, el plaer també de la seua construcció mitjançant els elements del llenguatge. “És ben bé”, assegura contenint l’entusiasme, “com anar a veure Notre-Dame o Santa Maria del Mar. D’acord que ens podem admirar de la seua bellesa, però, si a més sabem arquitectura llavors encara ens podrem emocionar en compendre de quina manera varen resoldre tants problemes, en la manera com varen compensar els pesos d’aquí o d’allà… D’altra banda, la lingüística té uns camins interdisciplinaris fascinants. Hi ha en aquests moments la neurolingüística útil per a tractar unes determinades afeccions com les afàsies; hi ha la lingüística computacional; la sociolingüística; la sicolingüística; l’antropologia lingüística… M’agrada dir que una de les característiques fonamentals de l’èsser humà és la seua condició lingüística, l’home és homo sapiens o homo loquens o una mona gramatical amb un diccionari i una sintaxi al cap. Alhora totes les dimensions de l’ésser humà es reflecteixen en el llenguatge i a través d’aquest pots accedir-hi. Diria que la lingüística és la més científica de les humanitats”. 

Generós amb tot allò que sap, és evident que gaudeix profundament compartint-ho. Des que va començar a treballar a la Universitat de Barcelona –pels volts de la segona meitat dels setanta- fins ara, no ha fet cap altra cosa que no fóra compartir la seua saviesa. El passat dia 15 de maig passat impartí la seua darrera classe després d’uns quaranta anys de docència en què només ha gaudit de mig any sabàtic.

Poc podia pensar, quan a vint anys deixà València, que dedicaria tota una vida a l’estudi del llenguatge, dels seus secrets, paranys, jocs malabars i entremaliadures. Fill d’un linotipista de Nul·les i d’una mestressa d’origen aragonés, va nàixer en el número 34 del carrer de la Corretgeria, al barri valencià de la Seu. De casa estant sentia repicar les campanes del Miquelet de la Seu, allà a tocar. Recorda una ciutat grisa, trista. A casa el pare, com en tantíssimes altres llars de la ciutat, es reservava el valencià només per al moment en aquest s’empipava. Al carrer, a Pinedo, al Cabanyal…  la llengua era, però, encara la del poble. Un dia descobrí en una biblioteca, fullejant una mena de text religiós, que estava escrit en la llengua del pare. Des d’aleshores ha plogut molt. El distanciament ha hagut de ser inevitable. Tuson defuig parlar de conflictes lingüístics valencians i altres malvolences perquè no li agrada opinar sense tenir dades. Amb tot, si que s’atreveix assegurar que avui en dia Catalunya i el País Valencià viuen “amablement separats” tot i que amb la feliç “possibilitat d’algunes trobades”, massa sovint reduïdes a l’àmbit acadèmic.  La darrera vegada que visità la seua ciutat de naixença fou amb ocasió de l’acte d’investidura com a doctor honoris causa del que està considerat el fundador de la dialectologia moderna catalana, Joan Veny. En el seu discurs el mallorquí rememorà el mestratge de Sanchis Guarner, Moll, Bastardes, Coromines o Badia, entre molts altres. “Les paraules”, assegurà, “no són mur, ni frontera, sinó pont, diàleg i companyia”.

A més d’un docent prestigiós, Tuson és també un dels autors de divulgació científica més excel·lits, de més èxit. Ha escrit entre altres, El luxe del llenguatge (1986), Mal de llengües (1988)  -amb 29 edicions-, Una imatge no val més que mil paraules (2001), Patrimoni natural (2004) i Lletres sobre lletres (2006). Acaba de publicar Això és (i no és) Allò (Ara llibres, 2008), un petit i entretingut assaig dedicat a les metàfores, diríem que una reivindicació a una figura del nostre llenguatge ben sovint mal vista per alguns sacerdots de l’objectivitat i altres llepafils. Tot seguint l’obra Metaphors We Live By del lingüista George Lakoff i el filòsof Mark Jhonson, Tuson ens recorda que vivim envoltats de segons sentits. “Les nostres metàfores”, escriu, “diuen molt sobre com som, sobre els patrons amb què organitzem el nostre imaginari. Per les nostres metàfores ens coneixeran i ens coneixerem”.  És evident que aquestes ens permeten entendre el món i alhora expressar-lo. Malgrat la seua importància molts, déiem, no les podem sofrir. “Compte amb les metàfores! Creen confusió, foscor…”, exclama tot parodiant allò que recorda d’unes recomanacions publicades en el llibre d’estil de TVE. Per a Tuson no té sentit tanta prevenció, malgrat que naturalment coneix el poder de tergiversació que poden tenir o d’ocultació de determinades realitats horribles. Tot plegat, defensa que “formen part substancial de la manera de parlar de la gent en totes les llengües del món”. “Hi ha tot de coses”, prossegueix, “que no es poden dir sense aquestes. El llenguatge és recte i figurat. Les mètafores literàries són elaboracions molt reeixides d’un mecanisme constructiu propi de l’ésser humà. El poeta és poeta, perquè abans és parlant ordinari”.   El professor opina que la col·lecció de metàfores que se’n du el primer premi està continguda en la resposta que un polític va donar als periodistes quan faltaven pocs dies per a començar els Jocs Olímpics i en interessar-se aquests per problemes possibles. El lingüista repeteix lentament la  contestació: “Hi ha petites coses a la rerabotiga que estem intentant optimitzar”. “Tota una lliçó”, afirma amb un mig somriure, “de llenguatge políticament correcte”.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s