Telemonegal, en les entranyes de la televisió

Article de Francesc Viadel publicat al número 326 de la revista Saó, març de 2008.

A penes fa unes setmanes que el periodista Ferran Monegal ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2007 en la secció de televisió, una menció que l’Ajuntament català atorga anualment també a persones dedicades a la investigació científica, així com a d’altres que han contribuït a la projecció internacional de la ciutat.  

Els membres del jurat, Josep Maria Girona, Ricard Domingo, Francesc Escribano,  Albert Rubio i Montserrat Abad, decidien concedir-li el premi a Monegal per la seua habilitat “criticant la televisió des de la televisió”, i per la seua contribució “a desvetllar en l’espectador una mirada crítica cap al mitjà”. A més, destacaven el mèrit que tenia que el seu programa, Telemonegal (produït per Lavinia, s’emet els dimarts a la nit per Barcelona Televisió des del 2003), fóra capaç de competir exitosament amb les televisions generalistes, emissores, no cal dir, que amb espais molt ben recolzats pressupostàriament i audiències molt més consolidades.

La veritat és que sorprén una mica que una televisió local -per més que ho siga de la gran Barcelona- compte amb un programa com aquest. Les televisions de les ciutats, i les de les comarques, solen esmerçar els seus esforços en altres guerres i, a més, tampoc no tenen per costum mantindre a les seues plantilles col·laboradors o fitxatges del nivell de Monegal.  Pel que fa a la resta de cadenes, els programes dedicats a la crítica televisiva, si de cas n’hi ha algun, solen limitar-se a explotar les possibilitats d’entreteniment atordidor del zapping, sense més, alhora que tiren mà de guions que es deuen gairebé de forma exclusiva -i amb molta sort- a l’acudit fàcil i la conversa destrellatada de reomplida. Davant d’aquests programes, l’espectador pot arribar a restar hipnotitzat i, per tant, indefens davant del devessall d’imatges, dels fragments inconnexos de relat visual. Telemonegal, però, és tota una altra cosa. No s’hi fan bromes per a fer riure ximplets, ni tampoc cal que passe de tant en tant pel mig del plató cap hostessa despitralada a fi de mantenir l’espectador ancorat al seu seient. El veterà Ferran Monegal s’hi basta tot sol per entretindre –i formar- duranta huitanta minuts a la seua fidel audiència. Obre en canal les imatges que presenta, burxa, posa el dit en la nafra, s’interroga retòricament amb un deix entremaliat sobre aquest posat o aquella actitut davant la càmera; de vegades se’n riu sorneguer d’alguna deitat del telefem, d’altres censura la temptació circensetelevisiva d’un polític, molt sovint, i des de l’anècdota, és capaç de fer tota una teoria de la televisió que a hores d’ara consumim, aprofita també per enyorar-se de la tv que hauria de ser des de la contemplació atònita, posem per cas, d’una imatge de mal gust… L’espai el completa amb una entrevista amb algun personatge conegut, mediàtic, és clar. Pel Telemonegal han passat Gemma NiergaPaco Lobatón, Tomàs Molina o Juan Echanove entre moltíssims altres.  Monegal no encalça el seu convidat, tot i que això no vol dir que no siga incisiu a l’hora de preguntar, directe, notablement descregut, expressiu davant d’algunes respostes sense caure, però, en la grolleria, i això encara que enfront d’ell s’assega una peça com l’Aida de Gran Hermano.

Monegal és un periodista dels que fa escola, i el seu, un programa de referència; crític de teatre al diari TeleExprés, entrevistador de La Vanguardia, sostdirector del Noticiero Universal i primer director del diari Claro, des de 1993 escriu una columna diària sobre televisió a El Periódico de Catalunya. Molts d’aquests articles estan aplegats en el molt recomanable llibre, Telefauna Ibérica. Manual de criaturas televisivas y especies en peligro. (Belacqua, Barcelona, 2002).

No crec sincerament que el periodista pretenga ni de bon tros erigir-se en cap espècie de moralista, tot i que la seua contundència i seguretat a l’hora d’exposar les seues idees sempre podrien confondre a algún llepafils. En qualsevol cas, en el temps que corre no està mal escoltar-se’l de tant en tant, parar atenció al que diu. La televisió ha perdut la por a l’escàndol, viu de l’escàndol. Altrament, la producció d’imatges està a l’abast de tothom com no ho havia estat mai en la història de la humanitat. Un simple telèfon pot comvertir-se en una càmera d’enregistrar imatges potser tan letal en mans de segons qui com les bales d’una arma de foc. La violència o el malgust, mamprenen una estranya aparença d’irrealitat que les pot fer passar per inofensives. Ja no queda lloc tampoc per a la privacitat. L’audiència malauradament ho és tot i professionals com Monegal ens ho recorden magistralment amb un deix de preocupació, sense fer escarafalls, però, des d’un sentit del deure i la responsabilitat lluny de beateries.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s