Prodigiós instrument

Article de Francesc Viadel publicat al número 313 de la revista Saó, gener 2007.

La televisió pot ser un “prodigiós instrument” per tal de “contrarrestrar i superar la falsetat i l’ambigüitat informativa i d’opinió en relació a la fe i l’Església catòliques”. Són paraules majors dites amb contundència ara fa uns mesos pel cardenal i arquebisbe de Madrid, Rouco Varela, en el context del I Congrès Mundial de Televisions Catòliques celebrat als afores de la capital de l’Estat. El purpurat a més, suposem que inspirat per aquesta preocupació per la veritat,  va apostar també per la constitució d’una xarxa internacional de televisions catòliques.

Res a objectar. No cal dir que en un sistema democràtic com el nostre la proposta de monsenyor, com la de qualsevol organització o moviment social, és del tot legítima. Tothom té dret a dir la seua, a defensar la seua identitat, a contribuir des de l’exercici de la llibertat d’expressió a la construcció d’una societat més igualitària i justa. Fet i fet, si evitem qualsevol interpretació maliciosa, és en bona part el que aquest alt dignatari de l’Església espanyola estava defensant en el Congrés…

D’altra banda, una vegada més, Rouco Varela, es mostrava com un home força preocupat per la veritat, sobretot, és clar, per la seua veritat. Val a dir, però, que la seua voluntat per mantenir lluny de la difamació la institució de la qual forma part, així com les seues profundes creences, resulta en excés interessada. Tan interessada que no pot ni deu ser admesa sense ni un sol renec donades les circumstàncies per les quals passa el país, atés l’elevat grau de confrontació civil encoratjat perversament per alguns sectors i que malmet el normal funcionament de la democràcia.

La televisió catòlica més important d’Espanya, com sap perfectament monsenyor, és Popular TV en la qual la Conferència Episcopal Espanyola participa amb un 51% de les accions. Popular TV no és ni de bon tros una televisió yeye. Submergida en un sospitós color blau elèctric, l’emissora tampoc no sembla ser massa partidaria de contaminar els seus continguts amb les estridències de la pluralitat, a diferència de la majoria de les altres televisions generalistes. Així mateix, s’emeten pel·lícules de l’any de la quica sovint amb un fort, insultant, regust a moralitat nacionalcatòlica, i es retransmeten des de la primera dècima de segon les manifestacions més sonades contra l’actual govern socialista, amb molta cura d’evitar a l’audiència, en la mesura del possible, les excrecències dels més exaltats. Tampoc no falten els debats-lapidació contra tot allò o aquell que es bellugue fora dels límits saludables de la Santa Inquisició politicoregiliosa encoratjada pel PP. Però, sense dubte, la columna vertebral de l’invent recau sobre els informatius. Uns informatius que han fet -contra tot sentit de la decència periodística- d’altaveu a les teories conspiratives del 11-M divulgades des del diari El Mundo o que han colpejat sense miraments, de manera partidista, sense contrastació informativa possible, qualsevol iniciativa de l’actual Govern. 

La televisió, doncs, no cal dir-ho, com a “prodigiós instrument”. Instrument, a fi de comptes, per a superar la realitat, la veritat si voleu, en funció només dels propis interessos i cabòries. El cas és que en l’emissora de monsenyor no existeix la dissidència interna als excessos del viatge valencià del pontífex, ni les circumstàncies probatòries que desmenteixen una conspiració roja en la massacre d’Atocha, ni una explicació completa de les innovacions legislatives en matèria educativa, ni els exabruptes i abusos polítics de Barberá, Camps i els seus, envers els col·lectius socials més desfavorits… En aquest sentit, he de constatar sense por a equivocar-me, que la televisió del cardenal és igual de dolenta, civilmente immoral i allunyada de la realitat que la resta de les que es poden veure a l’Estat espanyol.

Recentment, Popular TV ha obert delegació al País Valencià. L’he seguit poc, per no fer-me de mala sang. Prou tinc ja en haver d’empassar-me Canal 9 per qüestions estrictament professionals. Amb tot, ja he pogut comprovar que entre alguns dels temes editorials que més preocupen a l’emissora es compten l’amenaça del catalanisme i la raça del “valenciano” que, per cert, parlen amb una proverbial i surrealista fluïdesa. És a dir, del valencià que parlen en “castellano”.  Una preocupació, per cert, compartida per tota la cúpula del Partit Popular del país que, en plena crisi interna i angoixada pels casos de corrupció que la colpeixen directament, tem, a més, l’ascenció electoral del blaverisme polític.

En fi, es la televisió de Rouco Varela i els seus per a només els seus. Un simple “prodigiós instrument” incapaç d’enganyar ningú, ni als mateixos que l’empren.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s