Medi ambient de qualitat

Article de Francesc Viadel publicat a la revista Saó, número 325, febrer de 2008.

Quan a la primavera de 1992 s’estrenava a TV3 El medi ambient, el temor per una imminent apocalipsi climàtica només afectava sectors molt ben informats de la societat, mentre que l’ecologisme amb cara i ulls a penes era una cosa, com qui diu, dels civilitzats alemanys. Amb tot i això, no és menys cert que des de feia temps començaven a bufar els vents fetorosos de la contaminació global. Fet i fet, l’olímpic 92 fou també el de la Conferència de Rio, una cimera de caràcter internacional en la qual, per cert, es va batejar amb tot el cerimonial que es mereixia el vocable ‘desenvolupament sostenible’. A conseqüència d’aquella reunió sorgí també el Programa 21, pla que abordava la conservació i gestió dels recursos, l’enfortiment del paper dels grups principals en el desenvolupament sostenible i els mitjans d’execució d’aquest. Al país sud-americà es va destapar, doncs, sens dubte, la caixa dels trons del canvi climàtic.  És en aquest context que naix, dirigit per Joan Besson i patrocinat per l’empresa Gas Natural, el primer programa d’El medi ambient uns mesos abans inclús de la celebració de la cimera, tot i que, això si, en ple escalfament mediàtic. En 1997 prenia el relleu de Besson, Magda Valls i, dos anys després i fins ara, se’n responsabilitzava un destacat  divulgador científic com és el químic i periodista Xavier Duran. A hores d’ara s’han emès més de 4.000 programes (el 80% de producció pròpia) i més de 3.600 reportatges. En definitiva, tal i com han assenyalat alguns crítics, un cas insòlit en el context de la televisió europea.

Només durà tres minuts, i s’emet de dilluns a divendres sempre abans del telenotícies. El temps no és cap problema, fet i fet, l’espai és capaç d’atrapar qualsevol persona i convertir-la, si se’m permet l’exageració, en un addicte mediambientalista. El secret segurament rau en el rigor científic, la sensibilitat, la voluntat divulgadora i sobretot la manca de catastrofisme amb que s’aborden els diversos i interessantíssims temes. Per dir veritat, i tal com se’ns presenta el futur, no és gens fàcil parlar sobre la contaminació ambiental o l’escalfament global sense caure en un cert groguisme informatiu i menys encara sense aixecar sentiments encontrats i mai neutrals en les audiències.

Val a dir que Duran i el seu equip parteixen d’una visió molt ampla i integradora, humanista, en diríem. D’ací que un dia s’atreveixen a tractar sobre els minerals dels Grans Llacs africans i un altre, en canvi, es centren en les meravelles naturals i paisagístiques de Breda, on té lloc una de les sèries de ficció de TV3 amb més prèdica com Vent del Pla; o dirigisquen la seua atenció al Penyagolosa o l’Albufera de València. L’acceptació és tan gran que el programa disposa inclús de web propi (www.elmediambient.cat) des del qual es pot  veure tot l’emès fins ara i, inclús, seguir una interessant agenda temàtica, en la que també s’inclouen les activitats que tenen lloc al País Valencià. 

La televisió pública valenciana també fa més d’una dècada que s’ha fet ressó de la preocupació pel medi ambient i la necessitat d’educar la societat. Medi Ambient, presentat durant anys per la periodista repressaliada Xelo Miralles, està fet amb no menys rigor, sensibilitat i dignitat que el seu homònim de TV3. De fet, l’espai català ha adquirit en més d’una ocasió alguns reportatges valencians pel seu interés i qualitat.

Malauradament s’emet a hores impossibles i en una cadena gairebé clandestina. Ni el propi web corporatiu de la cadena valenciana, una autèntica estafa, considera informar en excés sobre el progama. Aquestes peculiaritats només fan que posar en relleu, una vegada més, la potineria dels gestors públics de l’emissora, com tothom sap, més pròxims -per gusts i orientació cultural- a programes de l’estil de Gent de Tàrrega (per favor, no confongueu amb la ciutat lleidatana).

Així, a la majoria dels valencians se’ls ha privat des de fa molt temps d’un bon entreteniment a través del qual aprendre i descobrir el territori o estimar apassionadament la natura. Cal dir que un col·laborador asidu, fonamental, fou el recentment desaparegut etnobotànic Joan Pellicer i Bataller. Nascut el 1947 a l’antic llogaret mariner de Sotaia al terme de Bellreguard (la Safor), era doctor en medecina i cirurgia per la Universitat de València, autor d’un grapat de llibres de divulgació, professor d’universitat, conferenciant i articulista.  Pellicer va ser, no cal dir ho, un personatge singular, un notable valencià gairebé desconegut al país, d’una saviesa encisadora i una enorme sensibilitat. Escoltar-lo era un autèntic plaer, una mena de viatge a les meravelles de la natura, la vida i la ciència a núvol de la poesia. La seua desaparició ha estat una tràgica pèrdua.

Malauradament, amb uns dirigents polítics engrossits al socaire de l’especulació urbanística i afectes a la propaganda, les possibilitats que un programa com Medi Ambient tinguen una projecció adequada a la seua qualitat i esperit, són ben minses.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s