Les insinuacions i els jocs malabars de Francisco Camps

Article de Francesc Viadel publicat al setmanari d’investigació i opinió El Triangle, número 877, del 2 al 8 de juny de 2008.

Fa alguns dies, el president Francisco Camps confessava en una entrevista concedida a La Vanguardia la seva intenció d’establir unes relacions profundes entre Catalunya i el País Valencià. Els més suspicaços i informats ja deuen pensar-se que la insinuació, a més de cínica, té un preu i unes conseqüències immediates, no necessàriament evidents. El cas és que amb un PP esqueixat i una Generalitat al límit de les seves possibilitats comptables, el dirigent valencià assaja alguns números de varietats per tal de continuar tacant pàgines dels diaris i, alhora, entretenir a l’afecció.  De moment, el seu acostament a Catalunya en matèria de finançament autonòmic, aplaudit ací i allà, ja li ha fet un bon paper. Ha aconseguit escarotar tot el galliner socialista, posar els uns contra els altres, i alhora ha deixat també amb un pam de nas el PSPV, el qual mal si dóna suport a la proposta del PP, mal si pren posició incondicional al costat de l’executiva federal.

            No deixa de tenir la seva gràcia que un dels anticatalanistes més conspicus de la dreta espanyola –per necessitat electoral i per vocació també- ara aixequi la bandera de la fraterna col·laboració amb el país veí. Val a dir que a València sovint a funcionat aquest doble joc infame i pervers. La dreta sempre s’ha arrogat el dret de parlar amb els catalans, quan ha convingut, sense temor a cometre un delicte de catalanisme o de traïció. L’esquerra, en canvi, s’ha vist obligada ben sovint a relacionar-se amb el nord amb les precaucions d’un patrici, feliçment casat, en un bordell.  De ben segur que, si la insinuació de relaciones profundas hagués vingut de part d’un socialista o d’un qualsevol altre líder roig, el senyor Camps –bé governant o bé en l’oposició- li hauria amollat tots els gossos rabiosos de la reacció blavera, cardenal inclós.

En l’època de l’agitada Transició, el president Josep Lluís Albiñana havia de ser molt caut a l’hora de deixar-se veure amb el seus homòlegs balear i català. Aquelles relacions amb el món de la “catalanitat” -si se’m perme’t la incòmoda definició- sempre eren motiu d’amargues disputes fins i tot a nivell intern per a gran alegria, és clar, de los valensianos de pro. Una qualsevol relliscada amb tuf de quadribarrada li podia costar l’assalt al Palau per part d’un escamot d’indignados defensores de la valensiania o un disgust amb els sues propis companys de files. Naturalment, l’ucedista Emilio Attard o qualsevol dels cabdills del seu partit podia prendre cafè tantes vegades com volgués amb el Molt Honorable catalunyés. Així, si la reunió la tenien uns -els socialistes-, segur que era amb l’intenció perversa de destruir colze amb colze amb la plutocràcia barcelonesa la identitat dels valencians. En canvi, si es reunien ells, era sempre, sens dubte, a fi de defensar els interessos regnícoles i treure’n el millor profit del veïnat. Quin cinisme!. Davant la impostura, l’esquerra, com encara passa avui, queia de quatre grapes. Callava i esperava que amainés la tronada… Que poc que han canviat les coses!.

Fins despús-ahir, i des de sempre, bona part de la carrera política de Camps ha consistit en empaitar catalanistes (és a dir, valencianistes en puritat). Sent conseller de Cultura es dedicà a censurar dels llibres de text – inquisitorial- qualsevol referència que descobrís o insinués la relació històrica, cultural i lingüística dels valencians amb Catalunya. De candidat de la Generalitat rebutjà en termes insultants la proposta d’euroregió de Maragall i, per contra, proposà, d’acord amb la lideressa Aguirre, l’establiment d’un eje de la prosperidad Madrid-València. Altrament, ha perseguit com si fos el governant d’un règim teocràtic les emissions de TV3 al país. Ha lluitat endemoniadament contra l’Estatut de Catalunya malgrat que ha calcat tot allò que ha pogut d’aquest pensant en el disseny del  País Valencià.  Camps, no ho dubti ningú, ha estat un blaver convençut i no només per interès com molts voldrien fer creure per tal de desdibuixar el seu extremisme. Com ho ha estat també el seu entorn. Fa poc el vicepresident, Vicente Rambla, titllava de pertorbats els valencians que miren la televisió catalana. El cap provincial del PP de València, president de la Diputació i alcalde de Xàtiva, el senyor Alfons Rus, suggeria en un míting, amb vehemència i passió legionària, l’exili dels valencians que defensen la unitat de la llengua. El rellepat diputat Ricardo Costa feia mofa en un altre míting del socialista Joan Ignasi Pla per haver-se fet traduir els noms al valencià i alhora es preguntava -referint-se al ministre Sòria– que què feia “un andaluz que habla catalàn” com a cap de llista del PSOE en Alacant.

Mesos endarrere, a la llista dels atacs violents de l’activisme blaver –en part subvencionat per l’alcaldessa Barberà– contra el catalanisme rojoseparatista calia afegir dos atemptats amb bomba contra les seus en el Cap i Casal del Bloc i d’Esquerra Republicana. Molts assenyalaren el PP i el seu discurs radical com a responsable d’aquell clima enrarit. No acabaríem mai. Molt de compte, doncs, amb els jocs malabars i la xerrameca del senyor Camps.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s