Biografies parcials: retratant uns homes

Article de Francesc Viadel publicat a El Triangle el 6 de juliol de 2009.

Xavier Serra acaba de publicar Biografies parcials. Els 70 al País Valencià (Editorial Afers), el retrat de sis persones representatives de la història cultural del País Valencià.

Vaig assabentar-me de la mort de Vicent Andrés Estellés a l’escala del pis de Cerdanyola on vaig viure durant la meva època d’estudiant. La minyona havia fet servir La Vanguardia del dia anterior després de fregar i allà a terra, mig rebregada i humida, ensopegaves amb la primera pàgina de la secció de cultura i espectacles.

Si consulteu l’hemeroteca del rotatiu barceloní, comprovareu que aquell 28 de març de 1993 signava la crònica del decés el periodista Salvador Enguix i que al faldó es podia llegir també una apassionada semblança del desaparegut escrita pel també poeta Lluís Alpera. Fixeu-vos en la fotografia del finat. El cap és rodó com el d’un bust romà. Du ulleres grosses i mig somriu aixecant el dit com sant Vicent. L’aspecte tal volta, irònicament, d’un rodanxó rector de poble…
Tot plegat, aquella va ser una manera ben domèstica –com diria el de Burjassot– de saber sobre la desaparició d’un dels escriptors més grans de la literatura contemporània catalana. Estellés havia estat –i encara ho és molts anys després que se m’hagi esborrat de l’ànima la febre de la joventut– algú molt important en la meva vida. Amb ell havia après a estimar els mots de la meva llengua, sobretot els paisatges interiors, sovint feréstecs, de la meva identitat.
Ni sé les vegades que vaig acudir a visitar-lo, val a dir que sense èxit, amb l’amic Josep Manel Esteve i altres companys de la redacció de L’Horabaixa a la seva casa de Benimodo.
Havia llegit i rellegit obsessivament els seus llibres. Encara ara, de tant en tant, m’endinso en la lectura del Llibre de meravelles o m’abandono plaent a escoltar Coral romput, d’Ovidi Montllor. M’hauria agradat, a més, poder gaudir també del seu testimoni objectiu sobre el temps que li va tocar viure. Unes memòries, potser?.
El poeta ens deixà a penes dos llibrets amb uns quants retalls de la seva existència, literàriament deliciosos: Quadern de Bonaire i Tractat de maduixes, tots dos publicats per l’editorial Empúries. Trobo que és ben poca cosa per a algú que ha estat capaç d’emocionar tantíssimes generacions, per a un autor l’obra del qual sobreviurà, durant molt i molt temps, tota mena d’inclemències històriques, polítiques i socials.
De vegades penso que el valencià és un poble dramàticament abocat a la desmemòria, fatalment atret a l’amarga desmemòria, sovint obligat a la desmemòria.
Xavier Serra, articulista suecà de renom, acaba de publicar Biografies parcials. Els 70 al País Valencià (Editorial Afers). En aquest panorama descrit d’oblit, el seu llibre fa el paper d’una mena d’advertiment.
L’autor ha radiografiat magistralment sis personatges nascuts entre el 1940 i el 1950 d’una gran importància en la història cultural recent del País Valencià: l’escriptor Josep Lozano; l’erudit bibliògraf Francesc Pérez Moragón; el cooperativista Josep Maria Soriano Bessó; el jurista Lluís Aguiló Lúcia; l’estudiós de la poesia d’Ausiàs Marc, l’anglès Robert Archer, i el pintor Manuel Boix. Es tracta d’un text important que, pel que sembla, tindrà una continuïtat immediata. Un llibre que només pel pròleg ja paga la pena llegir.
«No sabem res del país», diu Serra amb tota la raó. El cas és que a la resta dels Països Catalans tampoc ningú no sap res de nosaltres. «Es deuen pensar», enraona amb un educat rampell d’ironia, «que som una gent entusiasmada amb la construcció d’habitatges i amb les discoteques del litoral –si fa no fa com ells. Una gent que no semblava resignada a acceptar l’estructura politicoadministrativa de l’Estat i que va produir, en un moment d’efervescència d’improbable repetició, un Raimon que ha emigrat a Barcelona i un Fuster que escrivia llibres d’assaigs i articles de diari d’una relativa transcendència cívica».
Naturalment, som molt més que això. Com qualsevol altre poble, bastant més complexos que els tòpics. Molt millors també que la patètica classe política, sense distinció ideològica, que des de fa tres llargues dècades ens representa i ens enfonsa. No cal dir que els personatges triats per Serra en són una bona prova que al marge d’estereotips odiosos, més enllà del ridícul Francisco Camps i tutti quanti, al País Valencià crepita un àmbit d’intel·ligència esplendorosa, existeix el pensament crític, un estol de persones amb una inconquerible dignitat civil i un sentit de col·lectivitat incompatible amb el patriotisme xaró o interessat.
Com diu Serra mateix, «el llibre té el mèrit innegable –en el qual jo no he tingut cap participació– de contribuir a desfer alguns tòpics sobre el valencians: la blanesa, el menfotisme, la immaduresa, la superficialitat…». «Jo m’he limitat », hi afegeix més endavant, «a retratar uns homes».