Norma i Estil. Una ullada a la difícil relació entre autors i correctors

Article de Francesc Viadel publicat al Quadern d’El País el dijous 22 de gener de 2004.

Ho deixà escrit Joan Fuster fa més de trenta anys a propòsit d’un article sobre Mercè Rodoreda aparegut en l’excel·lent Literatura Catalana Contemporània (Curial, 1971): “En el fons, estil i gramàtica, en català, van molt lligats, i ignorar això seria no entendre res de la història literària del país als darrers quatre segles. ‘Gramàtica’, o sigui: el sentit d’unes possibilitats idiomàtiques ‘regulars’, ja que no ‘regulades’”.

Al capdavall, l’observació advertia sense escarafalls, i encara ara, de l’existència d’una relació ben difícil entre escriptors i tutti quanti (periodistes, grafòlegs indígenes més o menys constants…) i correctors, en definitiva entre norma i estil… Fet i fet, aquest binomi que en català esdevé diabòlic la major part de les vegades sempre ens ha acabat abocant a parlar de policia lingüística, d’escriptors que no saben escriure, de desgavells ortogràfics i morfològics, de disbauxades barreges dialectals i registres, de la necesitat de relaxar o d’endurir la llengua… Ni els uns ni els altres, contrincants ben tossuts, s’acaben mai de posar d’acord en la delimitació de les fronteres d’un idioma que massa sovint s’assembla a un territori fantasma permanentment disputat.

Justament la setmana passada l’escriptor Enric Sòria es referia en aquestes mateixes pàgines a la qüestió en queixar-se amargament dels efectes patits per un dels seus articles en haver passat per les mans d’un professional de la correcció. “La normativa no és sagrada ni immutable. Agraesc un repàs discret, blanament ortogràfic; no que m’alteren el to, ni que em trituren les manies”, escrivia irritat.

“Trobe”, comenta Sòria, “que d’alguna manera la literatura ha acabat per convertir-se en un instrument per al lluïment lingüístic… els correctors haurien de consentir més, actuen sovint amb supèrbia i de vegades no respecten -sobretot a València- els textos. Cal tenir en compte que al capdavall l’escriptor té una relació molt particular amb el llenguatge i també les seues pròpies teories lingüístiques, és un filòleg pràctic… massa sovint la inspecció, inquisició lingüística, el nepotisme corrector, castiga allò que se n’ix del que es considera normal.” Sòria, corrector per cert que ha fet acte de constricció pública pels mateixos pecats que avui denuncia, creu que l’hermetisme dels correctors afecta de manera perjudicial la literatura. “Em fa l’efecte que a hores d’ara”, diu, “existeix un excessiu grau d’uniformitat en els estils dels llibres que es publiquen com a conseqüència del zel dels correctors, un encotillament de la llengua. La principal conseqüència considere que és l’alentiment de la modernització del català, la limitació nociva de la capacitat creativa dels autors. Els escriptors de vegades també tenen dret a saltar-se la norma i no dic que ho hagen de fer de manera capriciosa, sinó des del trellat, des del domini de l’idioma”.

L’escriptor Josep Lozano, un dels arquitectes més assenyalats del català, confessa no haver-se barallat ni massa ni poc amb els correctors, tot i assegurar que  “sovint no es té, per causes sociolingüístiques, molt clar un model estàndard a seguir”. Amb això s’acosta a l’opinió del traductor i sociolingüista Juli Camarasa: “Les deficiències estructurals i formals del català, així com el contacte amb el castellà, és evident que produeixen alteracions. Cal dir, però, que la correcció és l’expressió de la normativització, però que aquesta ha d’estar subjecta a la culturització. Dit en col·loquial: ha d’imperar el bon criteri de l’escriptor i, si aquest transgredeix, ho ha de fer de manera conscient i no per ignorància… al cap i a la fi, la normalització és la producció i l’ús enriquit per tota una comunitat lingüística”.

Cadascú evita les friccions conforme pot. En el cas de Ferran Torrent, la solució passa per obsequiar-se amb un corrector de confiança, en el seu cas, el filòleg i crític literari Felip Tobar. “Tinc el meu propi corrector, és una exigència que he fet a l’editorial… Tobar primerament em fa una correcció del text en la qual em suggereix, i al final, després de moltes passades, una en la qual corregeix. En qualsevol cas mirem sempre d’arribar a un consens, d’estar d’acord amb els canvis fins al punt que els darrers i definitius els fem junts”. Torrent assenyala, no obstant això, que mai no s’ha sentit maltractat pels correctors, en qualsevol cas “incomprés”. “Entenc que no poden perdre massa el temps amb els textos que reben en una editorial… Massa faena i massa mal pagats… Pense que allò ideal és que coneguen, que s’entenguen amb l’autor per tal de desxifrar-lo millor. Particularment no vull per a mi un corrector buròcrata.” L’escriptor està relativament d’acord que els correctors potser han uniformitzat en excès l’estil lingüístic de les novel·les, tot i que s’afanya a exculpar-los: “Si això passa és perquè els autors consenteixen”. Així mateix, reconeix que és un problema que afecta més els autors novells que no pas els veterans, i conclou que “el corrector mai no ha de ser un enemic sinó, al contrari un aliat”. 

Per a Joan Francesc Mira, la suposada uniformització estilística és “producte de la pròpia inseguretat dels escriptors valencians que sovint intenten arribar sense èxit al que ells consideren un estàndard del català. “S’utilitzen”, explica Mira, “modismes, al·locucions totalment incorrectes igual que si un escriptor de Buenos Aires escriguera com un senyor de Valladolid… molts escriptors no tenen cap domini de la llengua”. “Això és perillós,” –afirma- “un descarrilament total en el qual es confon dialectalisme amb riquesa lingüística”. En qualsevol cas considera que un dels problemes més greus rau en l’absència de la figura de l’editing. “Un corrector”, matisa, “és un senyor que assegura que no hi haja incorreccions: un editing, un editor de llenguatge, és tota una altra cosa: un professional amb una gran cultura lingüística que n’assegura la qualitat.” “El corrector”, prosegueix, “no pot ser-ho d’estil, hi ha d’haver uns límits, una moderació. És un problema que ens ve d’antic, passava a principis del segle XX, li passava a Josep Pla!. Els correctors mantenen la dignitat i el respecte per l’idioma, però en un de feble com el nostre, de vegades, extremen el rigor”. 

Els responsables de la pulcritud normativa, rebecs per una mena d’acord tàcit i ètic a descobrir les misèries ortogràfiques dels escriptors i periodistes, es mostren cautelosos a l’hora d’abordar la polèmica. “No dic que hi haja inquisidors lingüístics, però ja s’ha acabat l’època en la qual el prestigi del corrector s’acreixia en funció de les faltes que era capaç de descobrir a un autor”, ironitza Joan Ramón Borràs. “Personalment”, comenta, “no tinc problemes amb els autors però és cert que tenim un problema en la gramàtica: massa lletra menuda, excessiva. Simplificant la lletra menuda podríem evitar l’encotillament de l’expressió sense empobrir l’idioma. A això hem d’afegir una falta absoluta de comunicació entre els professionals que dificulta la discussió sobre problemes concrets”. Borràs, però, adverteix que “s’ha de desterrar la imatge del corrector com un Déu, però també entendre que no som uns escriptors frustrats, tot i que n’hi ha d’aquesta mena, com hi ha escriptors que van per la vida de gramàtics frustrats”.  La solució passa, segons Borràs, “per l’establiment d’una relació de societat entre nosaltres i els autors, d’una major comunicació”, tot i advertir que això, “es fa molt difícil quan es trasllada a l’àmbit dels mitjans de comunicació per raons òbvies de immediatesa”.

Francesc Sellés, responsable dels textos de l’editorial Tres i Quatre, considera que “de vegades es pot pecar d’inflexible per falta d’experiència” encara que assegura amb un somrís amable que “els escriptors, tot i haver millorat molt els darrers anys, cometen moltíssims errors”. “Una cosa és escriure una novel·la, un article, i un altra dominar una llengua”, rebla. Com vullga que siga Sellés considera que per ser corrector “s’ha de tenir una bona antena i molta sensibilitat i cura”. “Quan comences”, explica, “vols atenir-te només a la norma que de vegades, és cert, encotilla la llengua. Després reconeixes i respectes criteris molt encertats com per exemple els que empren escriptors com ara Toni Cucarella, capaç de barrejar registres molt diferents de manera harmònica”. És també en els mitjans de comunicació on Sellés troba més complicat pal·liar les disfuncions: “Sempre hi ha molta pressa, poc temps i sovint es recorre, a l’hora d’aplicar una solució, a aquella que tens més a l’abast i al capdavall  això pot ressentir el resultat final”.  

Per la seua banda, la filòloga i també escriptora Maria Josep Escrivà, afegeix a la discussió un matís nou. “Bona part de la problemàtica es deriva de les imposicions lingüístiques propvinents de l’àmbit institucional del país”, afirma. “El resultat és, si tu vols, un model de llengua només acceptable que en principi afectava a la producció dels textos estrictament escolars però que avui ha transpassat a l’àmbit dels textos de creació.”  Escrivà considera imprescindible l’inici d’un debat entre diferents àmbits a fi d’acostar posicions. D’altra banda, l’escriptora es partidària que en el context de la creació impere una certa flexibilitat lingüística i, com la majoria dels seus col·legues, insisteix en la necessitat d’un diàleg entre autor i editorial que afavorisca una harmonització entre norma i estil.  “Crec que cada escriptor i cada corrector”, afegeix Josep Gregori, editor de Bromera, “és un món, i això evidentment provocà conflictes que de vegades, com és el cas d’aquesta polèmica encetada per Sòria, es poden exagerar una mica. Amb tot, les editorials sempre procurem que la darrer paraula la tinga l’autor.” Gregori no creu que els correctors hagen uniformitzat els estils: “En efecte hi ha unes tendències estilístiques que els correctors ajuden a fixar, per tant com uniformar… no crec, cada escriptor té el seu propi estil”.

Amb tot, l’autoritat competent (si n’hi ha) que haja de resoldre la disputa o la falta d’acord, no sembla que s’haja de presentar d’ací a poc temps, ni tampoc que ningú l’espere amb massa entusiasme. Les parts afectades, i això inclou els lectors, van fent com poden, s’amotlen a la situació amb més o menys resignació i deixant anar de tant en tant algun renec entenimentat. Diuen que un dels principals “resignats” fou Joan Fuster mateix, i si fóra cert el rumor s’explica que un dia, arrufat de celles, comentà aproximadament: “Què toquen el que vulguen perquè ells són els que en saben, d’això”.  També és possible que al capdavall tingueren raó els filòlegs del nomenat Grup d’Estudis Catalans quan anys endarrere, en un salvífic manifest aparegut en meitat de la guerra del català heavy contra el light, asseguraven que “la correcció és una convenció dialèctica i no un fet essencial ni un producte de la revelació divina”. Potser sí, o no…

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s