Meninfotisme: un dialecte de la imbecil·litat

Article de Francesc Viadel publicat el març de 2009 al llibret de la Falla Arrancapins.

Sembla bastant evident que el meninfotisme és un dels molts dialectes amb els quals s’expressa la imbecil·litat. El meninfot és, doncs, una de les nostres versions locals de l’imbècil universal, la més genuïna de totes.

Hi ha tants individus d’aquesta mena des de fa tants i tants anys, ací i allà, entre el Cènia i el Segura, siga a les altes esferes de la política, a les finances, la Universitat o les fàbriques, que el fenomen ha acabat adquirint gairebé la categoria d’una epidèmia. La cosa fa de mal explicar públicament per tal com sol anar de la mà de la malaltia que jo anomene de la pell fina, una mena d’inflamació de les glàndules patriòtiques sensibles a la crítica. Com veieu estem davant d’una paradoxa monumental. En qualsevol cas, això no fa més que complicar-ho tot. Cal tenir en compte que la qüestió és molt complexa, més del que pot semblar a colp d’ull. Tot plegat el meninfotisme té orígens molt obscurs, l’envolten circumstàncies inconfessables, els seus efectes són catastròfics i el seu guariment incert. Solem conviure amb ell des del nostre primer contacte amb la societat, des del temps escolar, però, en realitat no en prenem consciència plena de la seua punyent existència fins que se’ns desperta, si és el cas, una certa vocació civil. El descobriment sol ser dramàtic si considerem que ben sovint implica la frustració rotunda d’alguna iniciativa adoptada de motu propi o bé la d’un altre que hem secundat amb gran entusiasme convençuts de la seua bondat.

La ingratitud dels meninfots és, a més, d’una magnitud espaordidora. Mai no t’agrairan un consell, un favor desinteressat o una proposta de millora en interès de tothom. Ben pel contrari es giraran d’esquenes, s’ausaran de muscles o, en el pitjor dels casos, esclataran d’ira amb tot el xovinisme bullint-los entre les cames.

Vaig tenir el meu primer refrec amb aquest monstre, hoste de la nostra fosca consciència col·lectiva, al camp. Collint taronges al camp. La faena era dura i no estava ben pagada. Es feien més hores que un rellotge, es patia fred, s’hi donaven totes les injustícies laborals que ú es puga imaginar. A ningú no semblava importar-li, però. Als meus vint anys, amb el cap més ple que ara de pardals, em torturava pensant amb aquell secular estat de postració dels nostres jornalers. Quan s’és jove s’és imprudent i així, doncs, no m’estalviava cap comentari contra la tirania laboral de la cooperativa per a la que treballàvem i de la qual tots ens formàvem part tot i que en condicions ben desiguals. És a dir, a la pràctica i resumint-ho molt, a collir només anàvem els socis pobres, amb un campet o poca cosa més. Els rics, o es quedaven en casa o ocupaven llocs bastant més privilegiats, de gestió invisible, llevat naturalment dels que tenien més set de diners que un guaret. Clar, la cooperativa no era d’inspiració soviètica sinó que més aviat es reconeixia en el catolicisme ranci i les maneres de l’antic règim. Els meus comentaris, doncs, no agradaven ni gota. Els collidors em miraven de reüll amb una barreja entre de menyspreu i de commiseració. Tant se’ls hi fotia que em queixara dels subterfugis dels encarregats per  sisar part del sou que ens corresponia en nom, és clar, de no es sap ben bé quin benefici col·lectiu o que considerara que calia donar suport a una vaga dels transportistes o de les dones del magatzem a fi de millorar les nostres pròpies condicions laborals. Normalment m’adreçava a aquell auditori de rocs a l’hora de dinar amb la devoció del jove frare al que li ha tocat aquell dia amenitzar l’àpat amb la lectura d’uns reconfortants versicles. Els homes s’asseien sota les faldes d’un anouer o d’un navel·lí qualsevol i tot seguit, a mos redó, es disposaven a cruspir-se l’entrepà o el fosc i encara tebi contingut de les seues carmanyoles… ignorant-me, clar. Potser, ben mirat, no eren hores. Uns anys més tard em vaig adonar que, desgraciadament, el país anava ple de collidors meninfots que s’asseien als escons del parlamentet regional o al darrere de les taules de les grans empreses.

En els darrers vint anys gairebé no ha canviat res o, potser, sí. Als nous valencians arribats d’Equador, Costa Rica, Marroc o Romania, se’n foten del menifontisme i el xovinisme se’l deixen, crec, només per a la degustació de la cuina regional dels seus països d’origen. Aquesta tardor passada uns centenars de collidors, tan valencians com els d’Algemesí o Carlet, varen dir prou als salaris de misèria, a l’explotació per part de les ETT i es varen amotinar, es varen negar a alicatar. La premsa rechional no donava crèdit. La gallina diu que no, visca la revolució… No vaig poder evitar sentir una certa emoció. Vaig pensar que potser la salvació, (si de cas ens arriba algun dia), vindrà d’un país llunyà de selves i rius o de deserts. Potser, qui ho sap això, un bon dia un aquells collidors de pell fosca va i ens deslliura de l’apatia dels macabres Camps, xulescos Costes, absurds Font de Mores i altres destrellatats de vida llarga.

 No sé si ho soportarien tan arrelats com són. Que es foten!

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s