Emili Marín: “Som un cas de sinceritat evangèlica”

Article de Francesc Viadel publicat al Quadern d’El País el 17 de novembre de 2005.

Als nostres dies el fet de reivindicar la sinceritat, qualsevol mena de sinceritat, pot tenir més a veure amb la ingenuïtat que no amb la provocació. Al cap i a la fi, bona part d’això que anomenem societat ha cregut, a l’últim, que el joc era el parany. 

Afortunadament, el significat de la cosa, a desgrat dels resignats i dels sorneguers, depén encara de qui la proclame. Tot plegat, si ho fa un sacerdot periodista compromés amb el món, amb el país, d’una certa edat i que, per si no fóra poc, li diuen Emili Marín, cal agafar-se l’assumpte amb una certa seriositat, sense arribar tampoc, però, a posar-se solemne. Al capdavall, la sinceritat, en aquest cas la de gènere evangèlic, ha estat en bona part la benzina d’una potent màquina de fabricació de societat civil com Marín i la seua colla. I de fet, la manca de sinceritat evangèlica és, al seu parer, el que ha provocat, per exemple, que l’Església valenciana oficial s’haja doblegat davant la destrucció d’una llengua i d’una cultura, tot i que, per contra, una bona part d’aquesta ha mantingut dret durant trenta llarguíssims anys un projecte com el de Saó, del qual Marín ha estat un dels principals responsables.

Nascut a Alcoi el 14 d’abril de 1940 -data que assegura que li resulta molt memorable-, continua comandant una de les publicacions en català amb més tradició, alhora que redimeix ànimes entre els  murs d’una església divuitesca al barri valencià de Patraix. Dues empreses que ha combinat magistralment amb un grapat d’activitats de caràcter públic: membre del Consell Valencià de Cultura, del consell rector de Teatres de la Generalitat, col·laborador habitual de la premsa escrita… 

“Vaig entrar molt jove al seminari de Montcada i més endavant passí pel col·legi de Sant Tomàs de Vilanova, on vaig tindre la sort de conéixer mossén Espasa i, a través d’ell, Vicent Ventura, Raimon, Joan Fuster o Josep Iborra, entre molts altres; va ser una etapa fonamental”, explica.  Comptat i debatut, Marín venia d’un seminari radicalment castellà i castellanitzant on “es pensava que calia il·lustrar els sacerdots, educar-los per tal que es tornaren menys feréstecs”. I pel que sembla, de les brases d’aquell foc purificador, l’Església encara en manté viva la foguera.

Així, doncs, mossén Espasa, li obrí els ulls a una altra realitat: “era”, explica un punt melangiós, “un home culte, progressista, una llum en aquella època d’obscuritat, de manera que, en morir, el mateix Joan Fuster m’assegurava que ja no havia pogut parlar en cap clergue de l’Esperit Sant”. I en això el sacerdot periodista s’amara també en aquella època d’un sentiment d’estimació cap al país que, en aquest cas, naturalment, connecta directament amb la imatge d’un Jesús proper a la seua gent, d’un Jesús que s’expressa amb la llengua de la seua gent.  Tot això ocorre en època d’ebullició, també d’il·lusions, almenys les d’una presumpta minoria de religiosos, que confien en el naixement d’una nova Església que potser fins i tot, a l’últim, s’implicara en la reconstrucció civil i cultural del país. La reacció anticatalanista dels 70 suposà el despertament brutal d’aquell somni. “L’Església”, considera greument, “fou covarda, pensà que bona part d’aquella massa vociferant en formava part de la seua clientela i, així, el catalanisme esdevingué un enemic”. Marín assegura sense embulls que l’actual Església i la seua jerarquia continua d’esquena al poble. “És”, insisteix, “un problema de sinceritat evangèlica, no puc estar amb els que menteixen quan diuen que català i valencià són dues coses diferents”. Però Marín també té retrets per al gremi de la cultura, per a la seua méfiance cap a les coses de l’Església. “La nostra és una relació difícil amb aquest món també, tot i que Saó sempre ha tingut les portes obertes per a tothom… Mira com són les coses, que el mateix Fuster es permetia dir en la nostra publicació totes les barbaritats que no deia ni en La Vanguardia, ni en Serra d’Or”. I aixa, Saó ha estat per a la institució oficial i de les porpres la revista dels rojos, i per als rojos, la dels capellans. Una posició, certament, ben incòmoda.

Malgrat tot, és a dir, malgrat les previsibles resistències, confusions, malentesos i manca de recursos, l’estiu del 76 eixia al carrer el primer número de Saó, papers pastorals del País Valencià, dirigit per Josep Antoni Comes. Era el moment en què es movien les coses al país, també l’època de la desil·lusió postconciliar. Calia que els cristians hi digueren la seua, calia “un mitjà”, comenta Marín, “lliure de jerarquies, en valencià”. Hi havia, doncs, saó.  “No tenim cap filiació política ni eclesial. Pretenem potenciar, des de la base, la vida de l’Església sense ser un òrgan de ningun estament eclesiàstic. Tampoc no lliguem la nostra visió política de la fe a ningun partit, encara que la nostra opció fonamental és clarament democràtica, socialista i comunitària”, advertia l’editorial, a més de considerar exclosos del projecte els preconciliars, els contraris als interessos del País Valencià i a tots aquells que no respectaren “l’exercici i defensa dels drets humans individuals i socials”. Després de tres dècades, Saó, tot i derivar cap a un àmbit molt més civil i cultural que l’allunya sensiblement del religiós, manté encara en essència aquell mateix esperit. L’experiència ha pagat la pena, tot i les dificultats i els dubtes de Marín pel que fa al grau d’objectius acomplerts. “No sé”, diu, “si hem fet o no de pont entre una intel·lectualitat no creient i l’àmbit religiós; d’altra banda si et sóc sincer, crec també que em influït poc en l’Església oficial i una bona prova d’això són els escassíssims subscriptors que hi ha entre els sacerdots… En qualsevol cas, s’ha fet una gran faena: tres cents números, una col·lecció important de llibres i quaranta monogràfics de molt de nivell”. Ni l’arribada d’una dreta incivil a les màximes instàncies del poder valencià ha evitat que la saó se’n passara. “Ens deien que amb el PP això s’acabava, però avui puc dir que continuem tant malament com estàvem amb els socialistes”, ironitza sense cap maldat.

D’altra banda, amb tanta edat i producció, Saó ha fet, no cal dir-ho, de refugi de pecadors, de navili ocasional del bo i millor de la cultura del país. Al seu costat han estat Andreu Alfaro, Toni Paricio, Adolf Beltrán, Vicent Àlvarez, Josep Piera, Manolo Valdés, Albert Hauf, Enric Cerdán Tato, Enric Sòria, Francesc Pérez Moragón, Emili Piera, Josep Vicent Marqués, entre moltíssims altres.  

No és hora encara de plegar, tot i que Marín es mostra més aviat escèptic pel que fa al futur, a causa de la manera com ha vist que han anat les coses: “No s’ha avançat massa amb el valencià. Pel que fa a l’Església, gens. Davant la proporció del conflicte, els arquebisbes s’excusaven que calia una llei civil que fera possible i legítim un procés de normalització, però, ja tenim fa temps una Acadèmia Valenciana de la Llengua i, en canvi, no s’ha fet un sol pas en aquest sentit. Tot continua igual. Vaig passar 17 anys a la Fonteta de Sant Lluís on es feia  missa en valencià; en anar-me’n d’allà, s’ha tornat al castellà i ningú no hi haobjectat res… Aquesta és la realitat”  L’Església, és cert, no avança en aquest camp tan íntimament lligat als anhels dels sectors democràtics del país i, el que és pitjor, retrocedeix en altres. En aquest sentit, Marín coincideix amb qui ha estat un altra de les ànimes de Saó, el també sacerdot i periodista, Vicent Cardona. Cal que l’Església recupere aquella idea de Joan XXIII de no veure el món com l’enemic a combatre i que integre, en canvi, aquelles aportacions positives que sorgeixen a tots els nivells de la societat, que abandone la condemna permanent.  

Demà a la nit, Saó tornarà a obrir les portes a qui lliurement vulga acostar-s’hi. Ho farà aprofitant un homenatge a un altre prohom valencià, Francesc de Paula Burguera, que comparteix mèrit amb personalitats com Matilde Salvador, Pedro Ruiz, el cardenal Tarancón, Germá Colom, Joan Fuster, Carme Miquel o Vicent Ventura. Ben mirat, una bona colla de prohoms amb molta fe. Llarga vida.