Testimoni de sinceritat. A propòsit d’Els racons de la memòria d’Isabel-Clara Simó.

El darrer Sant Jordi encara hi havia qui assegurava en algun suplement cultural de diari publicat per a l’ocasió, estar llegint Júlia d’Isabel-Clara Simó. L’any de la primera edició d’aquesta novel·la, el 1983, jo tenia quinze anys. Encara recorde el llibre, apilat als prestatges meravellosos de la llibreria La Muixeranga d’Algemesí. Era un volum de tapes de cartró toves, de color negre.  La portada la il·lustrava el dibuix d’una suggerent jove de cabells daurats pentinant-se davant d’un petit espill de mà.

Júlia, junt amb alguns altres títols com ara els Cucs de seda, Diccionari per a ociosos, Ramona Rosbiff, No emprenyeu al comissari  o els poemaris de Joan Navarro o Salvador Jàfer, eren molt més que llibres. Eren, tot plegat, el pòrtic màgic d’una literatura vacil·lant que pràcticament s’inaugurava en el context d’una societat que encara no tenia la llengua en l’escola -ni tampoc escola- i on els escamots reaccionaris assajaven en el carrer una sort de marxa triomfal contra el nou poder democràtic. Per aquells anys l’editor Josep Gregori encara es repartia ell mateix, amb indumentària d’estiu, els llibres que editava pels pobles de la comarca. Els autors s’hi comptaven amb els dits d’una mà i segons quins llibres sovint calia esperar-los durant massa dies.

En aquell món petit, ansiós, encalçat per totes bandes, ingenu, de llibreries a mig camí entre la revolta i l’oci, de lletraferits confusos, l’autora d’Alcoi era una peça rellevant. L’escriptora feia temps que havia marxat a la Catalunya admirada fins a la mitificació estèril i que es bregava en les trinxeres del prometedor periodisme català.  Anys que exercia com a personatge de ple dret en el paisatge lluminós i ample de la Barcelona urbana i progressista. Era, a més, i sobre totes les coses, una autora d’èxit de les que eixia a la televisió i de qui es parlava en els diaris.  Deu anys després de la història de la jove i bella obrera Júlia, fou guardonada amb el Sant Jordi per La salvatge. El 1999 rebia la més alta distinció de la Generalitat de Catalunya. Llavors els seus títols ja es contaven per desenes, alguns amb desenes també d’edicions…

Vist amb la perspectiva del temps es pot dir que la seua ha estat una trajectòria professional plena, amb moltes més llums que ombres. Ara, camí de la setantena, fa balanç discret, sintètic. Mira endarrere, sobretot (com ella mateixa assegura en un pròleg absolutament desvetllador) a fi de mirar els altres, els que l’han acompanyada. Els racons de la memòria (Ed. 62), és el relat viscut sobre una gent estimada, sobre uns amics, sobre uns coneguts i, de vegades, també saludats. Al capdavall la crònica d’uns afectes d’arrels profundíssimes, a penes desvetllades. També, però, el relat d’alguns desafortunats desencontres, d’alguna desgràcia de llarga travessia en la vastíssima geografia de l’ànima, d’un grapat de decepcions manifestades o intuïdes.    

Aquestes no-memòries, aquesta no-autobiografia és, a més, un testimoni de sinceritat, a estones de valentia sense l’arrogància, ni la violència, però, del ressentit, a fi de comptes d’aquell qui està totalment convençut que ja no té res a perdre. Així, doncs, Isabel-Clara Simó no dubta a fer estelles el mite Jordi Pujol (“Pujol és un home de grandesa política i és un home d’Estat, però li falta grandesa humana. I aquesta no es compra. Ni tan sols s’aprèn”) o en desvetllar desavinences antigues i doloroses amb altres companys d’ofici. Alhora parla amb estimació, entre tantíssims, d’amics com l’enyorat  Ovidi Montllor, Joan Fuster, Antoni Miró, Alfons Llorenç, Montserrat Roig, Ignasi Riera …  No trobareu ni un sol bri de melangia melindrosa, ni un alè de comiat, ni un retret gratuït o furiós…  Llegir un llibre com aquest potser ens serveix per a constatar amb lucidesa com n’arriba a ser de curta la vida i d’ajustada  la memòria amb tots els seus innumerables racons.

 Francesc Viadel

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s