Falles i blaverisme: tornar a obrir el meló

Article de Francesc Viadel publicat al llibret de la Falla Arrancapins de València el 2008 en el centenari de la seua fundació.

No sé si sóc la persona més indicada per escriure sobre falles i blaverisme, si més no, la més disposada ha mantenir un cert distanciament, una relativa objectivitat. El cas és que, per procedència, les falles inicialment em van semblar una manifestació d’identitat col·lectiva més aviat postissa, gairebé aliena, protagonitzada pels elements locals més flatulents d’allò que s’apercebia com una nova classe social emergida, quasi de sobte, allà pels primers anys de la transició. Certament, al meu poble les falles tenien ben poques possibilitats de competir amb els bous i, encara menys, amb les festes de la Mare de Déu de la Salut amb la seua recentment restaurada Muixeranga o els seus misteriosos Tornejants.  D’altra banda, una bona part d’aquells fallers nouvinguts a la tradició festiva de la localitat eren en molts casos individus que, acabats d’ingressar en la pròspera colla dels assalariats de la Ford o dels empleats de la nova banca vinculada a la construcció en la costa, abominaven sense dissimulacions dels seus orígens agraris amb tot el que això implicava. Fet i fet, abandonar el seu pobletanisme suposava també, és clar, desertar lingüísticament o adoptar uns nous costums pretesament urbans, de molta més categoria, en diríem. En aquest sentit, val a dir que eren uns fallers nascuts per imitació, delerosos de seguir les maneres d’una València que aleshores despertava virulentament a un anticatalanisme espanyolista amb unes fortes connotacions indígenes també i que es basava en les Falles, precisament, per tal de promoure’l a bastament. No és gaire difícil endevinar per quins motius les classes dirigents del franquisme, així com la petita i atemorida burgesia local, varen triar aquesta festa per fortificar-se i predicar en contra dels canvis. Les Falles, com qualsevol manifestació popular arrelada i d’èxit, la festa major per excel·lència de la ciutat, haurien pogut ser un focus d’agitació civil amb una força impredible. Un poderossíssim instrument de revalencianització segons en quines mans. Unes aliades de primer ordre en el procés de democratització de la nostra societat. Això ho sabien -i ho saben- els valencianistes del cap i casal, els d’Alzira o els de Xàtiva, però, també els factòtums de l’antic règim i els seus aliats, des de Pasqual Lainosa fins a Miguel Ramón Izquierdo passant per Maria Consuelo Reyna, els quals s’afanyaren emprant tots els recursos de què disposaven a proscriure immediatament el més mínim símptoma de transgressió política, revalencianització o canvi.  La maniobra resultà reeixida atesa la feblesa del moviment democràtic al país i, sospite, que gràcies també a les poques ganes per part de la fauna progresista d’implicar-se en un món que potser percebien com irremeiablement perdut o difícil d’encaixar en segons quin tipus de model social. En qualsevol cas, la faena dels confrares valencianos del règim aconseguí tallar de soca-rel les possibilitats d’una penetració per part d’elements valencianistes i esquerrans en l’àmbit de la festa.

D’altra banda, en la mesura en que les Falles assumiren l’anticatalanisme gairebé com un dels elements constitutius de la seua identitat es situaren just davant de les ànsies de modernització del país alhora que esdevenien la matriu del blaverisme polític. La prohibició, el 1973, per catalanista, del concurs de teatre organitzat per la comissió Corretgeria-Bany dels Pavesos, la persecució feixista el 76 dels autors d’un especial de la revista Ajoblanco o el sabotatge permanent del món faller a les propostes de l’esquerra durant el procés autonòmic valencià, són només alguns dels fets que recorden amb més vehemència el decantament cap a posicions retardatàries. Ben mirat, en aquest sentit, la de les falles ha estat una trajectòria trista, pobra, lamentable des d’un punt de vista civil.

Més de trenta anys després, trobe que les coses no han canviat ni massa ni gens i sospite que tan sols a comarques s’han matisat significativament determinades posicions. Em fa l’efecte que a Gandia, Xàtiva, Algemesí o Alzira la festa no tem la dignificació social del valencià, la democratització en l’àmbit organitzatiu, la implicació activa en les problemàtiques socials més candents, la col·laboració i convivència amb la resta d’entitats ciutadanes, o, en termes generals, les innovacions de tota mena. Un agosarament, per cert,  del qual desconfia el cap i casal.

Així les coses, encara ara, i això malgrat l’aparent neutralitat o l’apavaigament de les polèmiques identitàries en el si de la societat valenciana, a la ciutat, les Falles, estan ancorades en els pressupòsits d’un valencianisme ben sovint reaccionari. Romanen, malauradament, els tòpics més esfereïdors en relació a temàtiques com ara la de la dona, la de l’interculturalitat o la de l’homexualitat; es manté intacta la gelosa influència de l’església; preval en l’àmbit de l’ús lingüístic la castellanització quan no el recurs intencional al secessionisme més xaró i estèril; s’evita el debat productiu en relació a les noves problemàtiques aparellades a l’evolució de la festa; llueix amb llum pròpia la censura moral, el control ideològic i polític exercit des de la casa gran, més involucionista avui que mai. El lector deu recordar encara com no fa molt de temps la Junta Central suprimí d’un monument l’espelma que duia a la mà una monja per considerar que l’efecte visual podia resultar ofensiu –això és, obscè sexualment- o l’encalçament sofert pel dissenyador Xavier Mariscal des del mateix ajuntament de València per dir en un programa de RNE que les falleres eren “guapas y horteras y van por la calle enseñando las tetas” en un intent, ben segur que sense cap malícia, de definir el terme coentor. El més greu és que aquest immobilisme, la instrumentalització política de la qual és objecte la festa per part de la dreta valenciana, a penes té contestació. Ja fa molts anys que els partits de l’esquerra optaren per assumir i legitimar sense ni un renec la preeminència d’aquest model blaver i ultraconservador. Els uns per un covard càlcul electoral. Els altres per pur desdeny. Tampoc no s’aprecia cap intenció o moviment intern amb voluntat de propiciar un aggiornamento que resultaria molt saludable des d’un punt de vista democràtic. És ben bé com si les falles només estigueren conformades per individus d’ideologia conservadora, dòcils amb la manipulació ideològica. Tot plegat, es tracta d’un silenci que, a més d’incomprensible, resulta inquietant.

D’altra banda,  des del consistori, la premsa especialitzada i l’afí al PP, es censura qualsevol crítica alhora que es desqualifica i penalitza severament qualsevol mena de dissidència.  Estem on estàvem, doncs, fa més de mig segle. Qüestionar qualsevol aspecte de les falles, no importa quin, equival, clar i ras, a convertir-se públicament en un abominable antivalencià, a trair “nuestra manera de ser”. Així, la corrupció, el decantament partidista de l’entramat organització o els abusos com a resultat d’una gegantització que comenta a resultar inassumible per una bona part de la ciutadania, han acabat per esdevenir també trets sagrats de la personalitat valenciana al costat de la pólvora, el soroll, la Senyera, la Geperudeta, el president Camps o l’alcaldessa Barberá. És al punt on ens ha menat la pusil·lanimitat tant de la classe política progressista i dels democràtes en general, com dels sectors de la cultura teòricament més compromesos amb la societat. La renúncia i l’assumpció irresponsable d’una determinada ideologia dominant per part de no pocs notables ha permès, en bona mesura, l’hegemonia immerescuda i anacrònica d’un ultraconservadurisme totalitzador en les Falles, la dictadura d’un blaverisme inoperant que no fa més que contribuir a la subjecció de les potencialitats dels valencians als llastants interessos d’una classe política que, de dreta a esquerra, sent autoodi alhora que pretén mantenir, per sempre més, la dimissió civil del poble que dirigeix. Caldrà, doncs, per salut democràtica si més no, que es torne a obrir el meló de les Falles, el debat veritable sobre les Falles. A fi de comptes, caldrà discutir el seu blaverisme, qüestionar obertament les seues veritats sagrades sense por, des del dret a la llibertat d’expressió, des de la voluntat de construir una festa millor, més democràtica, valenciana, d’avançar cap a un nou país i una nova capitalitat de València deslliurada dels tòpics i les claudicacions.