Tempesta en TV3

Article de Francesc Viadel publicat a Saó, número 336, març de 2009.

La TV3 no és, ni de bon tros, la millor que es fa al planeta, ni Catalunya tampoc el paradís o oasi que molts, des de València estant, pensen que és. Naturalment, si comparem la realitat catalana (la comunicativa i la civil) amb la del nostre país podem acabar corrent el risc d’idealitzar fins a l’extrem. Això no lleva que reconeguem que TV3 és una bona televisió, amb uns programes excel·lents i un bon nivell professional, tot  i que com diu un bon amic meu, pragmàtic per naturalesa, la cua no té res a veure per córrer.

En qualsevol cas, val a dir que la crítica a la televisió del Principat és gairebé un tabú d’aquells que perden el seu origen en l’època de les aclaparadores majories del nacionalisme conservador. Recentment, però, i al caliu de l’exabrupte llançat fa uns mesos pel diputat socialista Joan Ferran (cal treure la crosta nacionalista de la televisió de Catalunya, va dir), sembla que s’hagen desfermat unes certes ganes de saltar-se la prohibició i parlar-ne obertament de la qüestió, de la virginitat de TV3, de si aquesta peca més o menys… Personalment, no aplaudesc la iniciativa descrostradora de Ferran. En desconfie, i molt, tant pel context de nerviosisme en que s’ha produït, com per la sospitosa absència de matisos. Però, per altra banda, no sóc cec per veure determinades tendències, ni incapaç per ensumar algunes escandaloses omissions, o encara per detectar les relliscades més notòries, que també les hi ha.

El lector amb més memòria recordarà, sens dubte, aquella primera TV3 dels Filiprim, Dragui i la Barceló repentinada. Foren els anys esplendorosos de Jordi Pujol, però també ho foren els del Maragall olímpic, els del dirigent independent sa i estalvi (des del reducte del seu poder municipal) de les pressions partidistes del carrer Nicaragua. Per aquells dies, però, el primer alcalde de Catalunya gairebé era invisible en la televisió comandada pels convergents, i, potser per això, s’acabà impulsant una Barcelona TV amb una programació i una qualitat a hores d’ara envejable.

Però TV3, més enllà d’aquesta imperdonable malifeta, feia també de corretja de transmissió d’un mena de nacionisme  no sempre ben entés fora dels límits del pensament convergent. Cal dir que mai no fou un nacionisme de tarannà expansionista en relació a la resta dels territoris de parla catalana per més que alguns continuen indignant-se ací i allà pel mapa que mostren els hòmens del temps, ni tampoc practicà una bel·ligerància extrema contra l’Estat. Com a la resta dels mitjans de comunicació d’orientació semblant, la informació del País Valencià pecà d’una certa especialització que mai no he acabat de comprendre (conflicte lingüístic, amenitats camperoles, desastres naturals i desgràcies humanes, una miqueta de cultura)  mentre que els conflictes amb Madrid s’acararen sovint seguint l’estratègia ideada per al moment des de CiU. Per la resta res a dir. Molt de nivell i alguns encerts històrics.

La victòria del tripartit suposà, evidentment, la possibilitat de canvis dràstics d’orientació i, per descomptat, una tamborinada interna de grans proporcions. Tothom es posà a la defensiva. Uns temien ser acusats –injustament o no- d’haver servit diligentment a l’enemic durant anys i panys. Els vencedors en canvi semblava que entraven disposats a dir la seua sense tenir massa predisposició a escoltar rèpliques. Les tensions com a conseqüència del relleu en el poder s’han estat traslladant també, amb més o menys virulència, al consell de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i encara a Catalunya Ràdio, on alguns han volgut veure la revocació del contracte d’Antoni Bases com una descrostramenta en tota regla.

L’arribada a la direcció de la cadena d’una professional com Mònica Terribas es va percebre ben bé com un gir cap a la neutralitat més exquisida i justa. Gir que es concreta en la voluntat expressa de Terribas de despolititzar la televisió. Els resultats, però, encara estan per veure. El cas és que a banda i banda de la plaça de Sant Jaume el descontetament ja fa massa mesos que dura. Molts dels dirigents en el poder consideren que la televisió no els tracta amb la mateixa equitat que als Pujols, Mas i correligionaris. Que les informacions sobre afers polèmics –i n’hi hagut un munt durant els darrers anys- ixen dèbilment contrastades, un punt exagerades.  Altrament, l’actualitat (enfonsament del Carmel, apagades de llum a Barcelona, ventades catastròfiques, finançament, nou Estatut) no contribueixen gens a crear un clima tranquil des del qual acarar el debat. No puc imaginar-me com acabarà la cosa. El cert és que tot dependrà dels resultats de les pròximes eleccions. Un govern dèbil mantindrà la indefinició i la percepció d’una inestabilitat de difícil control. Un de fort eliminarà els elements que alimenten aquest debat, en unes quantes setmanes, en uns mesos com a molt.