Sang i fetge

Article de Francesc Viadel publicat a Saó, número 335, febrer de 2009.

L’altre dia,  un desequilibrat va apunyalar a Barcelona, en meitat del carrer, la seua exparella. Sembla ser que, unes hores abans, aquell tipus (un jove amb aspecte d’il·luminat) es va presentar al bar del barri on sol prendre café amb un ganivet de grans dimensions, i amb la intenció que la propietària del local li deixara una pedra d’esmolar. Li calia -es veu que va dir- mamprendre-la amb un pernil que tenia per encetar i, és clar, volia assegurar-se bé que el tall fóra net. Sort que la senyora no disposava de cap artefacte semblant i, així les coses, ell va fer mitja volta i en paus.

Fet i fet, vist així, la visita no tenia res d’especial. Com sol passar de tant en tant, un bon client, de tracte afable i pagador, un bon dia té una urgència domèstica i acudeix buscant ajut al bar on passa les estones mortes. La mateixa cambrera hauria acudit a la seua veïna d’haver-se trobat en una situació semblant a aquella. No hi va haver res d’extraordinari, vull dir, una insinuació sinistra, una mala paraula, un gest estrany, un indici qualsevol que pogueren fer preveure l’ús final d’aquell ganivet.

Una vegada comés l’intent d’assassinat, els mitjans varen prendre la ciutat amb la contundència habitual. Unitats mòbils, cables per ací i per allà, carxofes amenaçadores, càmeres, crits, preguntes insolents, corredisses nervioses, insinuacions malintencionades… Passat el primer impacte, regirat el lloc dels fets, el temporal sol amainar i la cosa –llevat de circumstàncies molt especials- ja només interessa, pràcticament, que als reporters d’agències que subministraran a boquera tant de telefem com li càpiga al programa groc de torn. Així doncs, finalment, la propietària del bar acabà per ser també assejada pels periodistes. “Va tenir vosté por?”, li demanaren. “Jo? No en absolut, perquè havia de tenir-ne?”, contestà. “Per favor, i no podia dir que si que en va tenir?”, reblà el reporter. El veïns, molts d’ells enganxats als magazines de vesprada amb sang i fetge (fins i tot per darrere dels decorats), quan escolten a la cambrera no donen crèdit. La reacció és ben lògica. Com la immensa majoria d’individus del planeta -i això malgrat els Enzensberger i els Bourdieu, i tants i tants teòrics- tampoc aquests ciutadans sobtats no han desenvolupat encara una capacitat crítica que els permeta veure la televisió sense el perill de caure víctimes dels miratges. Per a ells, allò que veuen a la pàmpol hipnòtica és la veritat o la realitat, o la realitat verídica… Desconeixen els trucs, les intencions, els elements bàsics i les regles de construcció d’un llenguatge ple de paranys, fins i tot desconeixen aquella cínica màxima tant popular en l’ofici, que diu “no deixes que la realitat et faça malbé un bon reportatge”.

El reporter va tant atrafegat, està tan preocupat per tal que el seu producte case amb les expectatives del programa atrapaudiències per al que treballa, que no té temps de res (o no vol tenir-ne), i menys encara de contrastar, tot i que aquesta siga la primera i sacrosanta norma de l’ofici. En aquest cas, paradoxalment, la mentida és el camí més ràpid a una feina ben feta. Al capdavall, allò important es dur a la redacció un bon tall de carn sangonosa, una història per a no dormir… els pares plorant davant la foto de la seua petita filla aixafada per un camió, el vell nu i apallissat implorant ajut, el matrimoni de deficients excusant les seues negligències paternes a la porta del jutjat que els ha condemnat a la presó, el cadàver estés en meitat de l’andana, la mà tallada, el metge pervers i pervertidor, l’estafat imbècil… 

Tot plegat, vivim una època daurada de la televisió de la sang i el fetge. Des del famós directe de Nieves Herrero en Alcàsser, el 27 de gener de 1993, amb motiu de l’execrable crim de Míriam, Toñi i Desirée, la cosa sembla que ha anat a pitjor.

El dolor, l’anècdota morbosa, la violència més explícita han colonitzat les vesprades de totes les emissores. Hi ha en el fons, potser, una irònica revisitació de l’Espanya negra, analfabeta i de mal gust, que es delia per les històries que s’explicaven a les pàgines d’El Caso. Malauradament, res no compensa aquest allau infecte de telefem. La passió per allò desagradable sempre existirà. Amb tot i això, sense la possibilitat de poder escollir, sense programació alternativa tampoc no hi podrà haver una audiència alternativa, la magnífica i saludable possibilitat d’un contagi del bon gust entre les capes de la població més vulnerables a la manipulació. La llibertat consisteix bàsicament en poder escollir. En molts sentits continuem sent, doncs, un país d’esclaus.