Carlos Fuentes: Un frare en la televisió de l’altra Catalunya

Article de Francesc Viadel publicat a Saó, número 339, juny de 2009.

A TV3 no hi cap tota Catalunya, de la mateixa manera que a Canal 9 li sobra quasi tot el País Valencià. Les televisions, inspirades en unes concepcions determinades sobre com i què són les societats a les quals s’adrecen, seccionen una generosa porció de la realitat i, tot seguit, la reprodueixen fins a l’infinit (sovint maquillada, mig oculta) dins dels formats de programació més diversos.  La televisió dels catalans, per exemple, quasi sempre ha estat l’espill de la Barcelona gran, la que sempre té un peu a la perifèria de les grans ciutats del món i una vocació tossuda de viure permanentment en la modernitat. Val a dir, que TV3 no ha fet massa concessions a la ciutat dels plats combinats i els turistes de la Plaça Reial entre pispes i meuques de l’ahir, ni a la vida interior dels barris dels emigrants, aquella mena de colònies de ruscs espremuts als vessants de les muntanyes. Altrament, els paisatges bucòlics de la Garrotxa o de les valls de la Cerdanya amb els seus pagesos de català insòlit i estimació profunda cap a la terra donaven -i potser encara donen- el toc romàntic del quadre, vull dir que feien de cirereta en el pastís d’una visió ideal del país a la mida d’un regionalisme catalunyés amb vocació de grandeur. Les coses no han canviat gaire en aquella casa, llevat de la proliferació discreta d’alguns rostres del món de la política en roig, fins despús-ahir molt cars de veure.

A Canal 9 la realitat s’expressa en forma de processó, corregudes de bous, presentadores amb més ones al cabell que una maregassa atlàntica, consignes concises a l’estil dels camisa blava, futbol i pel·lícules d’indis i vaquers, fetge surant en un bassal de sang, presentat com una exquisida sopa freda de meló de tot l’any amb encenalls de pernil ibèric… Ja sé que exagere, encara que no gaire.

L’explosió de la televisió digital ha trencat, sens dubte, en uns llocs més que d’altres, aquests monopoli de l’explotació televisiva de la realitat. Al País Valencià ni ens hem assabentat d’aquest nou panorama per tal com les noves operadores superen, en la majoria dels casos, els nivells de caspolèmia i dretafilia de TVV.

A Catalunya, entre d’altres, ha irromput Canal Català TV (CCTV) dirigit, des de fa molt poc, per Núria Codina. Totes les noves televisions (per descomptat, amb menys recursos que les que es financen senso estricto amb el diner dels contribuents) s’esforcen en marcar una diferència, segurament amb l’afany de sobreviure, i qui sap si de situar-se també amb avantatge en l’escenari d’un futur canvi polític.  CCTV compta amb programes com Tu denuncies, Ronda o Políticament incorrecte presentat pel periodista Josep Puigbó. Però, sens dubte, el programa estrela és Catalunya opina conduït pel frare franciscà Carlos Fuentes. El militant de l’orde d’Assís no és, ni de bon tros, una fera nova en aquesta selva de les emissores, plena d’amenaces. Segons el que conten les cròniques, als 90 es permeté el luxe de dir-li no a Raffaela Carrà, alhora que festejà durant prou temps amb Laura Valenzuela, José María Iñigo i Jimmy Giménez Arnau en Tele 5. Després fitxà per Antena 3, on va presentar Amigos para siempre, un reality show  d’estridència relativa.  Pel que sembla, Fuentes  (també professor d’EGB, almenys en aquell moment, a l’escola de la parròquia de San Francesc d’Assís a Sabadell), destinà el seu sucós salari a l’orde. Posteriorment, i abans d’arribar a CCTV, va col·laborar també en el debat de Gran Hermano V (cal recordar que fou Mercedes Milà qui el va batejar en la tele, acabat d’ordenar frare),  i com a director adjunt del programa de TV1, Esta es mi historia.

Doncs bé, Fuentes mostra al seu programa un altre país ben distint de l’ensenyat per la televisió oficial. És un país que personalment em fa venir més d’un rampell de malallet, encara que reconec que negar la seua existència seria, a més d’inútil, una maldat. La taula de tertulians freake fashion del frare, sempre somrient i pacient, aplega una tribu ben peculiar (i que, potser es sentiria bastant més a gust en els platós de Burjassot). Parle del feixista vigatà, Josep Anglada, de la dirigent ferotge i destronada del PP, Monserrat Nebreda, de l’inefable Padre Apel·les, de Jordi Cañas del centrifugat partit Ciutadans, del Yoyas, amb l’aparició puntual també d’altres personatges que res tenen a veure amb aquesta fauna, com ara l’advocada feminista, Lidia Falcó, sempre insultada per l’impresentable i excitat columnista de l’Avui, Salvador Sostres. Normalment, obre el tema del programa una pregunta incòmoda etzibada contra els televidents, que, si volen, poden afegir-se a la festa per telèfon: Ens molesta la immigració? Abans nosaltres que els immigrants? Molesta que les dones manin? Hi ha massa immigrants? Hem de pagar els canvis de sexe? Violadors i pederastes, què fer? L’Església espanyola està en males mans?… Hom haurà intuït, a aquestes alçades, que amb un format d’aquesta mena l’espectacle deu estar garantit. Reconec que sovint m’enganxe però no pas per l’incentiu d’empassar-me un show com tants que s’hi poden veure avui en dia, sinó, més aviat, per un estrany sentit d’autoprotecció, de necessitat de vigilar el meu entorn. De vegades, paga la pena, ni que siga per un moment, comprovar que encara ens podem riure confiadament del monstre per tal com, afortunadament, continua dormint a sota el llit. De vegades ens cal saber que, aquesta nit, no ens caldrà eixir “cames ajudeu-me” per escapar de la seua mortífera dentada.