Xambó: cançons o munició fantàstica per a un país somiat

Article de Francesc Viadel publicat el 26 de juliol de 2010 a El Punt, edició de Barcelona.

La darrera vegada que ens vàrem trobar Rafa Xambó i jo plovia a bots i barrals fins al punt que penso que de poc Barcelona no fou esborrada de la memòria igual que una pecaminosa ciutat persa amb els seus sacerdots cruels, les seves putes, els seus lladregots de casa bona, la seva humanitat sencera plena de matisos i misèries. Passàrem la tarda a casa mentre durà la tronada enraonant de tot i de res, dels escenaris remots de les nostres infanteses a la Ribera del Xúquer, de l’assassinat de la democràcia, de tots els orfes del món, com atrapats en una inquietant i laberíntica paràbola de Paul Auster.

Finalment, els cels s’obriren, la ciutat se va salvar de moment de la destrucció i nosaltres, alleugerits, vàrem poder trepitjar els carrers buits i continuar la nostra conversa al barri del Born, en un restaurant amb quatre taules mig plenes de turistes d’imprecisa procedència tan indiferents amb l’escenari com els extres d’una pel·lícula durant el descans d’un rodatge. Llavors enraonàrem de la distància entre el desig i la realitat, de l’abisme que separa els anhels i l’edat, sempre tan implacable com perillosa, d’un país cada dia més impossible, condemnat a la seva autodestrucció. Constatàrem, doncs, amargament, que ens havíem quedat sense geografia, sense política, sense futur i que tanmateix érem posseïdors d’un oceà de mots luxosos com peces d’antiquari, d’uns modestos mitjans de comunicació precàriament compartits, d’una cultura petita, semiclandestina, ben sovint incapaç de creuar l’Ebre que ens esgarra i, encara menys, de passejar les metròpolis del planeta amb un deix de viatger despreocupat. Xambó pràcticament acabava d’arribar de Glasgow on havia passat uns quants mesos col·laborant amb el prestigiós grup d’investigadors de la comunicació que treballen des de fa dècades en la universitat d’aquella capital escocesa. Així, doncs, reintegrat, a la València de Benimaclet, a la de les nits calentes del Carme, a la de Cavallers, plaça del Negrito, Na Jordana o Baró de Càrcer, a la dels esbucats poblats marítims, confessava haver descobert, fets els seus cinquanta, que València era, amb el seu govern putrefacte, els seus cadàvers secrets, amb totes les seves crueltats i frustracions, la seva. La seva com una amant intransferible, infinita. La descoberta no em va sorprendre gens. Tot plegat sabia des de feia molt temps que ell forma part indestriable de l’estructura sentimental de la València rebel (i no) com una muntanya forma part, dramàticament potser, del seu paisatge sempre canviant, sotmès al temps que tot ho depreda.

Del nord Xambó ha tornat amb el disc Andanes (Picap, 2010). Un treball amb temes tan reeixits i punyents com A Glasgow, Aiguacels, L’eco del somni o Vestit de neu. Al parer de la poetessa Isabel Garcia Canet, disc d’arrels assaonades o bé de boscos on sentir-se segurs entre l’ahir i el demà. O encara, i segons un altre dels més assenyalats autors valencians, l’alcoià Manel Rodríguez-Castelló, un disc-viatge ple de vida i poemes.

El cantant dóna continuïtat així a la represa d’una carrera musical que va estroncar l’agonitzant règim franquista allà pels setanta i que els darrers anys ha donat discs tan notables com 7 acústics, Dies oberts o Cançons de la memòria trista.

Sociòleg, investigador, articulista sagaç, outsider de la lluita pels drets civils, finalment cantant, està en el centre d’un moviment musical desconegut aquí i allà on trobareu noms com els d’Òscar Briz i Miquel Gil a més de desenes de formacions musicals d’una qualitat notable. D’un fenomen purament sudenc que ha estat, malauradament, menystingut pels observadors de la nostra realitat cada cop més idiotitzats pels trucs i èxits de la producció cultural fast food.

Sempre al marge, sempre tendre des de la profunditat de la seva veu rogallosa, combatiu i combatent, la seva música denuncia la deriva d’una societat suïcida, mutilada pel capitalisme i les desigualtats i, alhora, la força i bellesa de la vida, la seva capacitat alliberadora.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s