El 15 de maig de 2008 el catedràtic de filologia i professor de lingüística de la Universitat de Barcelona, Jesús Tusón, deia adéu a les aules després de quasi quatre dècades de docència ininterrompuda. El seu comiat fou -segons les cròniques- el d’un dels grans. Al capdavall, posava fi al seu magisteri enduent-se el merescut guardó de l’estima dels seus alumnes i el reconeixement de tota la societat catalana. Fins a aquell dia no tan sols havia aportat el seu esforç com a excel·lent ensenyant universitari sinó també una llarga llista de títols amb un èxit notable i entre els quals hi ha El luxe del llenguatge (1986), Una imatge no val més que mil paraules (2001), Patrimoni Natural (2004) o Lletres sobre lletres (2006).
Tusón és una d’aquelles persones que es fan de voler, de poques arestes, dominat per una amabilitat natural. Per adonar-se’n només cal escoltar-lo amb atenció durant uns pocs minuts, esperar l’assuavidor so interior de les seues respostes a les nostres preguntes per difícils que siguen, indagar breument en la seua mirada de llum.
La primera notícia que vaig tenir de l’existència del seu treball investigador i divulgatiu fou als meus temps d’universitari, durant un dels primers cursos de la carrera de periodisme quan un hermètic mestre de català amb un posat de metge forense que tirava de tos ens va fer llegir Mal de llengües (1988). Era un llibre de redacció concisa, entretingut, una llarga i ben travada divagació a l’entorn dels prejudicis lingüístics i les llengües minoritàries, que ha arribat ja a les 29 edicions. Alumne afamegat de polèmiques com ho era, lector desordenat i excitable, vaig tenir la gosadia de discrepar-ne públicament, és a dir, de dissentir sobre els raonaments de Tusón amb el forense i, potser encara, amb algun company tan desficiós com jo durant alguna de les nostres llargues estades al bar de la facultat. Des del meu punt de vista, totes les llengües eren iguals, en efecte, però això no obstant no feien la mateixa cosa com potser explicava Tusón. Avui segurament mantindria aquest mateix punt de vista tot i que, certament, amb bastant menys bel·licositat i un punt de prudència que als vint-i-pocs és inútil demanar. No cal dir que d’aquesta discrepància no li’n vaig dir ni pruna a Tusón el matí gris de primeries de l’estiu en què ens vàrem trobar a la seua facultat, a Barcelona. L’objecte de la cita era el de fer-li una entrevista encarregada per Adolf Beltran que dies després va aparéixer publicada al Quadern valencià d’El País.
Vaig esperar-lo de peu dret al passadís, a la porta mateixa de l’ascensor, content i també una mica nerviós. De sobte, ell, alt com un Sant Pau, se m’aparegué amb un somriure lleu dibuixat al seu rostre de pell blanquinosa i tot seguit em convidà a seguir-lo fins als seus dominis departamentals.
El professor feia molt poc que s’havia jubilat, però, resultava evident que el seu ésser encara no se n’havia pogut desempallegar d’aquelles parets. Sens dubte, en formava part de l’esperit de l’edifici com els prestatges dels llibres, les taules i les pissarres, els rellotges de paret, els màgics anuncis dels estudiants penjats als suros com bugades esteses de part a part d’un carrer estret i de cases mig esbucades…
Jesús Tusón llueix una llarga cabellera de pèls blancs i un bigoti espés i ben retallat. La seua mirada és tan potent malgrat l’edat que de seguida te n’oblidés que t’està esguardant des de darrere d’uns cristalls relativament gruixuts. El seu posat un punt aristocràtic és capaç de transportar-te a un escenari potser oxfordià de biblioteques atapeïdes amb mapes de tot el món recent descobert i llibres immensos farcits de làmines a tot color il·lustrant formes de vida molt més enllà d’una civilització pacientment edificada, perfectament reconeixible en un joc de tasses de té o ens uns delicats pals de golf.
Parlàrem de València on va nàixer el 1939, al número 34 del carrer Corretgeria, al si d’una família la qual percebem d’orígens humils. El seu pare, de Nul·les, fou linotipista, i la seua mare, d’origen aragonés, mestressa. Des de casa sentia repicar les campanes del Miquelet de la Seu. La ciutat llavors era una ciutat de por i de llàgrimes. Aquell món que deixà als vint anys -no sabem si amb tristor o a desgrat- i que malgrat tot degué de ser un món de carrers plens de gent, d’alegres parades, de soroll. Una València ja allunyada del seu univers vital, irrecuperable, impossible, sepultada del ben segur sota espesses capes de quasi oblit. Aquell matí Tusón recordà que l’havia visitada per darrer vegada en ocasió de l’acte d’investidura com a doctor honoris causa del dialectòleg Joan Veny. “Les paraules”, digué el mallorquí, “no són un mur, ni una frontera, sinó pont, diàleg i companyia”. Val a dir que el país –segur que el lingüista n’és coneixedor- ha donat grans destructors de ponts, enginyers excel·lits del silenci i la solitud.
També enraonàrem de metàfores, tema del seu darrer llibre, Això és (i no és) allò (2008). “Per les nostres metàfores”, m’assegurà, “ens coneixeran i ens coneixerem”. I encara de l’esquelet del llenguatge, i de l’home, de l’homo sapiens o homo loquens o, simplement, de l’home com allò més semblant que ens hi puguem imaginar a una mona amb un diccionari i una sintaxi al cap. No tenia gaire temps i ho acabàrem per deixar estar just quan Tusón feia un al·legat contra els malacarosos guaites de l’ortodòxia lingüística, a favor de la bellesa del llenguatge.
Francesc Viadel
Publicat a la revista de la Universitat de València, Caràcters, número 47, 2009
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 