El preu de la fama

Primer fou Paul Potts, aquell tipus corrent de Bristol de 36 anys que venia telèfons mòbils de la companyia The Carphone Warehouse. Grassonet i amb la boca feta malbé temptà, un dia del 2007, els escenaris televisius de la primera edició de Britain’s Got Talent, i la seua vida començà a canviar. Amb la seua interpretació de Nessun Dorma de Giacomo Puccini es ficà en la butxaca l’audiència anglesa, 100.000 lliures esterlines, un contracte discogràfic i l’actuació en el programa del Royal Variety Performance, esdeveniment al qual assisteix fins i tot la vitolejada Reina d’Anglaterra.

Potts ja ha enregistrat un single i tres àlbums, el darrer aquest 2009, titulat Passione, i s’ha fet fastigosament ric i famós. La televisió ha obrat el miracle i l’ha fet passar per davant de prestigiosos científics, anònims virtuosos de la música, investigadors importantíssims per la pervivència de la humanitat i qui sap quants persones prodigioses més.

Enguany el popular concurs ha tornat ha fer màgia, tot convertint una ciutadana, fins despús-ahir del tot desconeguda, amb un cert aire freake, en una admiradíssima artista. Li diuen Susan Boyle, té 48 anys, és una escocesa de Blackburn, i d’acord amb el seu aspecte de beata lletjota, resulta que ha estat des de sempre una cantant aficionada en l’atur de l’església catòlica del seu poble. Malgrat les seues limitacions (Susan tingué un naixement difícil a conseqüència del qual presentà posteriorment dificultats en l’aprenentatge), amb la cançó I Dreamed a Dream del musical Els Miserables conquistà l’admiració dels seus compatriotes. Com en el cas de Potts, la seua actuació de l’11 d’abril de 2009 fou vista en tot el món, a través de la petita i omnipotent pantalla del YouTube. El vídeo es va descarregar 200 milions de vegades.

El 24 de maig amb la peça Memory, del musical Cats, aconseguí, a més, passar a la final. La senyoreta ja era tot un fenomen nacional, la convidada més cobejada dels programes d’entreteniment televisiu més importants del país, el motiu de conversa d’ames de casa, veïnats ociosos i anglesos de tota mena. Sis dies després, però, en el darrer round, el grup de ball Diversity (del que a penes en trobareu referències) li va guanyar la mà. La derrota la va deixar del tot estabornida, la va trastornar fins al punt que a la nit calgué que el gerent de l’hotel on s’hostatjava cridàs a la policia. Els metges finalment decidiren ingressar-la en el centre psiquiàtric londinenc The Priory, amb símptomes d’esgotament i cansament emocional. La notícia saltà als diaris de tota Europa. Quant escric aquestes ratlles sembla, però, que ja havia superat la seua crisi i així, doncs, si res més no ho impedeix, el 4 de juliol, dia de la Independència americana, actuarà davant del mateix Barack Obama, de l’home més poderós del planeta. Podrà, a més, tirar endavant amb les seues gires britànica i americana, les quals es calcula que li reportaran quasi 9 milions d’euros de beneficis.

De moment, malgrat tot, malgrat l’ensurt, no es pot queixar de com li han anat les coses. Viu en una apartament valorat en 2 milions de dòlars, en un bon barri de Londres. Ja ha fet una important fortuna, i és tota una estrella mundial. La qüestió és saber si sobreviurà en condicions a tanta sort, al pes abassegador de la popularitat.

La vanitat, certament, és com una mena de verí nodridor, com una llepolia exquisida de la qual alguns només se’n cansen quan s’adonen que la merda els corre lliurement camals avall, quan s’adonen que estan tant inflats que potser esclataran d’un moment a l’altre sense remei. Tots coneguem un poeta, un veí, un regidor de poble i pobletà, un escriptor qualsevol, posem per cas, al que la gràcia de les bones relacions i l’autobomboplateret li han reportat algun guardó d’aquestes lletres nostres tan anònimes i circulars. No cal eixir en televisió en l’hora de la màxima audiència perquè el verí actue. Amb el premiet hi ha prou i de sobres, alimenta tant com la conquesta darrera al Don Joan o el darrer robatori al lladre avariciós. Tot plegat, hi ha mediocres de lletres grogoses que amb uns quants guardons han embogit. Al capdavall, són tipus tan normals i tan fràgils com Potts i Boyles, la diferència és que no es faran milionaris i que la seua fama a penes traspassarà els límits d’uns quants carrers, d’una cercle reduït de persones.     

Potser, la bogeria i la misèria moral potser són, després de tot, l’elevat preu de la fama.

 Francesc Viadel

Publicat a la revista Saó, número 340, juliol/agost 2009

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s