Sense unitat no hi ha futur

Quan escric aquestes ratlles a Catalunya persisteixen els efectes d’un temporal de neu que ha resultat ser devastador, sobretot en la demarcació de Girona. La tempesta de poc no s’ha endut per davant el conseller Saura que aquests dies encara pledeja pel desastre de l’incendi d’Horta de Sant Joan ocorregut aquest estiu passat i en el que varen morir cinc bombers. El debat es barreja amb el vergonyós Cas Millet o els preocupants aldarulls viscuts a Salt, on la població nou vinguda depassa el 40 %.  Els problemes socials que se’n deriven, són ben presents en un país colpejat per la crisi de forma punyent. I han donat matèria per a l’aparició d’una extrema dreta amb sabor local, fa uns dies només present a Vic però que ja es promociona en districtes de Barcelona d’un roig encès com Nou Barris. La impressió de tot plegat és que una part important dels catalans en aquests moments està molt ocupada en autoexplorar-se i recuperar també el miratge d’harmonia en què molts pensaven que vivien, aquell país de despús-ahir amb estabilitat política, amb l’economia de cara i uns mitjans de comunicació que només es posaven a l’atac si el vent era de ponent.  

Altrament, per norma general a Catalunya, (no sé si l’encertaria més dient Barcelona), no es sol mirar massa cap avall. A les cafeteries, i als diaris, es parla gairebé sempre de Madrid perquè és allà on es decideixen tantes coses, allà on cal trobar la causa que els trens s’aturen o que salten els ploms de la llum. Avui, segurament també ahir, el País València està molt lluny d’aquests centres d’interès esmentats. Massa sovint “allò” valencià, el cas valencià, resulta massa llunyà, un punt exòtic i tot. Per si encara no fóra poc és evident que l’actual situació política valenciana, és a dir, l’existència d’un quasi règim en mans del PP que assumeix l’anticatalanisme com un dels seus eixos vertebradors, no ha contribuït massa a un acostament profitós. Més aviat la situació ha provocat un cert cansament, unes distàncies inquietants, una –perquè no dir-ho?- antipatia somorta al carrer, cert desdeny per part de dirigents polítics o, encara, de notables de la cultura ahir entusiastes d’un projecte catalànic comú.  

El llibre confirma aquesta sensació. Els autors convocats pel sempre incisiu i intel·ligent Martí Domínguez han expressat el seu punt de vista amb sinceritat, segurament amb no poca prudència però amb la franquesa pròpia dels practicants de la cultura. La tria no ha estat gens innocent. Es tracta de persones assenyalades en l’àmbit de la comunicació com Enric Juliana o Xavier Grasset, historiadors com Josep Fontana o Agustí Colomines, artistes com Miquel Barceló o sociòlegs com Salvador Cardús, al capdavall d’actors importants de l’àmbit de les idees i del debat públic.  La distància entre el País Valencià i Catalunya sembla que s’acreix. La nul·la relació entre les institucions polítiques de banda i banda de l’Ebre o la desaparició de capçaleres com l’Avui i El Punt dels quioscos valencians en serien alguns dels símptomes més visibles d’aquest refredament de relacions. Paradoxalment, i així ho constaten bona part dels autors, al País Valencià es viu un moment de creativitat cultural intensa. Sens dubte. En àmbits com el de la música o la literatura l’aportació dels valencians al conjunt és a hores d’ara d’una importància cabdal, altament significativa per bé que en la majoria dels casos es tracte d’una producció en perill de caure en una letal semiclandestinat. El temps, però, n’estic convençut, acabarà posant en relleu la seua importància.

Tot plegat, la relació entre valencians i catalans pot passar per un moment tan delicat com es vulga però hi ha un fet que és evident i en això cal donar-li de bell nou la raó a Joan Fuster. Els uns no faran gran cosa sense els altres. Sense un cert sentit unitari el català mai no estarà prou segur de la seua pervivència, però, tampoc no hi haurà carreteres, ni infraestructures en condicions, ni garanties d’un futur sense subjugacions polítiques i culturals atàviques. 

Francesc Viadel

Crítica a Sud enllà. El País Valencià vist des de Catalunya. Edició a cura de Martí Domínguez. País Valencià, segle XXI, volum 4 (Universitat de València), 2010

Publicat a Caràcters, número 51, abril 2010.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s