Oda inacabada: Maragall explicat per Maragall

“No he estat mai presoner del passat, sinó més aviat militant del futur”, diu Pasqual Maragall en un moment de la seua sincera i inspirada oda inacabada. La declaració resumeix, crec, amb una certa precisió, la manera en que s’ha conduit per la vida. Tothom ho ha pogut constatar durant aquests darrers seus anys d’intensa presència pública. Maragall ha defugit dels juraments d’obligada fidelitat a determinades essències pàtries tant com de les lleialtats partidistes justificades en incerts càlculs electorals o en inconfessables interessos. Totes dues coses formaven part, en efecte, del passat, d’un cert passat, d’una manera d’entendre la política i tot plegat suposaven un llast, segurament insuportable, per a un personatge que sempre ha anat una passa endavant. Però l’aplicació estricta d’aquest lema vital li ha costat molt cara. Prou que ho sap i que ho afirma sense cap rancúnia. I val a dir que aquest capteniment per mirar sempre més enllà ha tingut també unes conseqüències molt positives per a la col·lectivitat. Ben mirat, la seua militància veritable en el partit del somni és la que ha possibilitat que molts projectes fructificaren malgrat, seguramente, les inèrcies d’una societat i d’una classe política hereva –encara ara- del pensament i l’esclerosi civil de l’antic règim. Tampoc hem d’oblidar que la geografia de Maragall és la Barcelona de la burgesia liberal i il·lustrada però també la del Nova York progressista, la de Paris, Roma, l’Europa anhelada. Poques trajectòries biogràfiques tan matisades i plenes de racons a descobrir trobareu com aquesta de cap a cap de la nostra ensopida i mediocre classe política.  La singularitat, la independència de criteri, la tendència inhata i, per tant,  inevitable a la no acceptació de determinats formalismes i categoritzacions es paga, però, molt cara, ja ho he insinuat.  El polític ha rebut dels seus, dels altres, ha estat incomprès o difamat i el final de la seua carrera com a home públic ha hagut de ser forçosament abrupte, pirotècnic, en el més pur estil maragallià.  

El president està malalt, i sap del cert que el doctor alemany, el nom del qual no vol recordar, acabarà per guanyar-li la partida. És amb aquesta rotunda i realista confessió com comença la seua Oda Inacabada una vegada fets els preceptius honors del seu amic i barceloní ocasional Gabriel Garcia Màrquez i transcrita també l’Oda Infinita del seu avi el poeta. Unes memòries, paradoxalment i com no podia ser d’una altra manera, contra la desmemòria. Maragall ens transporta fent ús d’una prosa sense paranys, elegant, al món de la seua infantesa en la Barcelona senyorial de la part alta. Al de la seua joventut escolar i universitària. Al món de la política, al dels afectes personals i els anhels. L’autor detalla, sens cap mena de dubte s’explica a si mateix, es justifica, i ho fa sempre esperonat per una voluntat de romandre-hi més enllà del destí previsible que sap que li espera però també, trobe, que més enllà del llarg impasse col·lectiu que sospita que li sobreviurà avui que mor d’èxit el capitalisme arrossegant en la seua caiguda totes les socialdemocràcies del continent. Els records, els seus discursos més significats i significadors, les seues idees més obsessives, contribueixen a perfilar aquest autoretrat que alhora és el de Catalunya, el de l’Espanya atònita del seu temps, el d’una porció d’Europa reticent a digirir la modernitat i la democràcia. 

Hi som al davant d’una crònica dels fets oberta, més profunda del que aparença, tendra, evocadora, en què no s’estalvien retrets, queixes, malestars, aixó sí, sempre des de la ponderació.  Hi trobareu intel·ligència, humor, ironia, apunts per a un projecte de futur molt personal per a la societat que viurem, però, per cap banda, doncs, un bri de rancúnia.

El corcó treballa silenciós, diu, el de la malaltia, s’entén, clar. La cosa, vista així des de l’altitud del lector ajocat al sofà, no sembla que li importe ni molt ni poc al seu autor al que li reconforta pensar que ens acostem a un món més humà, on la mort no ha de ser una tragèdia ni la vida una imposició.

 

Francesc Viadel

Crítica al llibre Oda inacabada de Pasqual Maragall (La Magrana, 2008).

Publicat a la revista Caràcters, número 49, octubre de 2009.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s