Espanya, potser entre la tragèdia i el federalisme

Durant aquests darrers anys el PP ha tret en més d’una ocasió del bagul de la memòria sinistra el rovellat i ignominiós sabre de la involució. La unitat d’Espanya (despús-ahir al·ludida en el debat sobre l’Estado de la Nación de forma encesa per una embogida Rosa Díez) o el perill de destrucció imminent dels ciments espirituals de l’Església Catòlica a mans de les forces del mal han estat gairebé sempre les raons principals d’aquesta urgent necessitat d’acer esmolat. En realitat prou que sabíem que del que es tractava era de defensar ferrenyament uns interessos ben concrets de casta, d’una casta situada, gràcies al nepotisme i al dret de la sang, en les altes esferes del corrupte món financer o de les no menys podrides empreses públiques. D’una casta que no té cap recança en pagar les noces de les seues filles amb els diners de tothom o que confon el suborn amb la cortesia o la paga per incentius. Tot això, vull dir aquesta indecent i superba manera d’entendre la cosa pública ja ve de molt i molt lluny. Potser s’explica per tal com el bloc conservador i els seus notables comparteixen la presumpció que Espanya és de la seua propietat, d’un manera totalitzadora. Que de la Nación els pertany el passat, el present i el futur. Un títol de dret emparat, per si no n’hi haguera prou, en una legitimitat històrica i moral que sovint, en el caliu de la refrega política, adquireix el caràcter de sagrada. Malauradament, si la mentida, el truc, els ha funcionat és en bona part perquè una majoria dels seus oponents s’han empassat l’ham i, fins i tot, han defensat els privilegiats com si els hi anara la pell. Encara recorde com l’alcaldessa Barberà en el context d’un acalorat debat al ple de l’Ajuntament de València en relació a les fosses de republicanes del cementeri de la ciutat vingué a dir als regidors rojos que encara bo que gràcies a la magnificència dels “seus” podien ara gaudir d’un càrrec, de llibertat, tot tenint en compte el dany que havien causat en el passat. Aquesta brutal interpretació del passat i del present dóna per a una revolta però ningú no la va detectar i tothom es queda al seu seient amb cara de babau.

El cas és que en l’entremig d’aquestes dues visions d’Espanya, la dels amos reaccionaris i la dels criats iracunds i resignats alhora, hi ha també la dels espanyols que amb independència de la seua tendència ideològica se situen permanentment en una equidistància insòlita des de la qual perceben permanentment la remor de la tragèdia. Entenen com l’alumne aplicat una difícil equació la dissensió dels nacionalismes, s’hi senten còmodes en la festa una mica desorganitzada de la diferència cultural i eviten amb discreció o amb irritant ironia, segons el cas, les estridències polítiques de tota mena. És molt fàcil endevinar que en són pocs i que sempre han estat dels primers a caure o a marxar. Sospite que Enric Juliana en forma part, d’aquest darrer grup. És a hores d’ara un dels periodistes més influents seguit per milers de lectors a les pàgines de La Vanguardia. Té l’aspecte d’un banquer francès del segle XIX un tant malcarat i savi que sap dissimular el disgust sobtat per una presència inesperada i que es passa el dia mirant-se el seu rellotge de cadena amb un deix d’indiferència.  Radiografia amb precisió, amb una elegància i enginy literari de nivell tot allò que li crida l’atenció. Ara mateix acaba de publicar La Deriva de España. Geografia de un país vigoroso y desorientado. (RBA) amb un pròleg de Josep Vicent Boira. El llibre ens endinsa en la complexa realitat d’un Estat trencaclosques, sotmès a unes tensions extraordinàries i amb unes singularitats socials molt especials. Juliana ha evitat el cos a cos, el discurs excessiu o l’oracle catastròfic i ha prescindit, crec que sortosament, de determinats entusiasmes. El seu pronòstic sobre el futur d’Espanya, de les “Espanyes”, no és gens optimista. Més aviat resulta inquietant. Tot plegat la greu crisi econòmica plana com un negre presagi sobre el seu país de pingüins on Juliana imaginava que malgrat tot la concòrdia triomfaria sobre el drama. “La crisi en curs”, diu, “pot desenquadernar Espanya i bona part d’Occident. Pot sumir aquest país en una depressió d’incertes conseqüències. Però també pot activar mecanismes de supervivència i de civilització interna fins ara arranjats i menyspreats per l’arrogància i l’ebrietat del creixement”. Altrament, per al periodista només hi ha una única solució intel·ligent al desgast i a “l’oxidació del joc d’astúcies que fa trenta anys va posar en peu el denominat Estat de les autonomies” i s’anomena: federalisme. L’autor no ignora la dificultat –caldria dir la immensa dificultat?- d’aplicar una solució com aquesta.

Tot plegat, ara com ara, encara és impossible plantejar que a les escoles de tot l’Estat s’aprenguen totes les llengües oficials, la plena cooficialitat d’aquestes en tot el territori, coses tant simples com la recepció de les televisions autonòmiques en territoris distints suposen un autèntic problema d’Estat.  D’altra banda, els partits majoritaris espanyols, des de posats ben distints, apel·lant ara a la pluralitat ara a la llibertat i la igualtat, esmercen grans energies en la pràctica rotunda d’un jacobinisme orgullós i desacomplexat. El panorama, si més no per al federalisme, sembla que és ben magre, per no parlar del dels nacionalismes.

Francesc Viadel

Crítica  al llibre d’Enric Juliana, La deriva de España (RBA, 2009). Publicada a Caràcters, número 48, juny 2009.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s