Antoni Ribes contra el Goliat nuclear

Acabats de complir els deu anys jo estava convençut que al món li quedaven, com a molt, dues tallades curtes de cabell, que un qualsevol matí guaitaria pel balcó i contemplaria sense remei l’espectacle d’una tragèdia nuclear.  Per aquell temps, l’ombra de l’accident de Harrisburg era abrusadorament poderosa i sota la seva influència els joves esquerrans del meu poble llançaven consignes contra la central de Cofrents que aleshores es construïa a tota màquina a la vora de la comarca de la Ribera Alta del Xúquer. Res, però, ni la por ni les protestes un punt naïf d’un grapat de peluts amb el cap ple de pardals, va poder impedir que les gegantesques xemeneies del reactor acabaren finalment aixecant-se enmig d’un paratge atapeït de pinades i sotabosc, sota un cel d’una netedat quasi impossible. Ja en ple funcionament de la central només ens vàrem poder defensar de l’agressió dels nucleocràtes cantant de tant en tant aquell tema de la banda de rock Pantaix que ironitzava, amb un punt d’amargor, sobre la nova alimentació que venia tota a base de taronges, naps, xirivies i llimones radioactives.  Amb els anys la por al gran pet es va anar esvaint, deixant un buit enorme a nous terrors molt més tangibles com el de l’atur, la delinqüència violenta o les conspiracions cofades amb tricorni. Així, doncs, el record d’aquella inquietant sensació de perill aviat ens resultà estranyament llunyà, fins i tot, en l’actual moment que vivim insignificant comparada amb l’imminent apocalipsi climàtica o amb l’amenaça d’un terrorisme implacable del qual la majoria de la gent no en sap ni un borrall. I no tan sols això, sinó que alguns dels gurus internacionals de l’ecologisme, vells combatents de la utopia verda, ara ens asseguren que l’energia de l’atòm no deixa de ser el mal menor, l’energia més saludable i recomanable a efectes d’aturar l’escalfament global. És com si un dia ens despertem amb la notícia que un conegut metge norda-mericà que s’ha fet d’or venent llibres per a deixar de fumar ens assegura ara que les cigarretes poden guarir el càncer de pulmó consumides amb moderació i mètode.

Com sigui, les nuclears continuen tenint intacta la seva càrrega simbòlica de destrucció. Són aquí mateix. Es moren cada hora que passa una miqueta més i en la seva brutal agonia es deixen aquí o allà, a la vora d’un caminoi transitat per confiats i estúpids boletaires, unes partícules invisibles, letals, fantàstiques com uns follets rurals.  Unes vegades, els biòlegs resistents ensopeguen amb peixos d’aspecte mitològic a l’Ebre, autèntiques mutacions d’origen incert; d’altres, algú ens insinua estudis sobre la salut de la població de determinades zones amb uns resultats del tot esfereïdors. Segurament, si llegírem d’una sola vegada i sense respirar la llista d’incidències de Cofrents o Ascó, sentiríem la temptació de practicar un llarg i perllongat exili a l’altra punta del planeta.

La realitat, però, és que cap risc no ha pogut amb el poder dels diners, amb el càlcul fred de les administracions públiques per més promeses electorals i declaracions de bones intencions que se’ns hagin fet de forma insistent. Al més mínim indici de protesta o dubte ens acabem recordant que la por és el preu que cal pagar a fi d’arribar a casa i poder engegar la televisió ni encara que sigui per intoxicar-se amb una merda de programació.

Acabo de llegir un d’aquells llibres que d’aquí a unes setmanes passarà a les trituradores simbòliques de l’oblit per tal com qui l’escriu no és cap catedràtic de fama mundial ni cap showman televisiu. Es tracta de Memòries d’un regidor de l’Ajuntament d’Ascó (Ed. Viena) guardonat amb el Premi Romà Planas i Miró de Memòries Populars. El seu autor és Antoni Ribes, nascut l’agost de 1934, paleta, lampista electricista, transportista amb vehicle propi d’Ascó a Reus, músic d’orquestra afeccionat i regidor entre 1979 i 1983 al seu poble per un partit que va nàixer a l’aixopluc d’una associació de veïns. Per causa de la seva lluita contra la instal·lació de la central va veure’s obligat fins i tot a anar-se’n d’Ascó. Actualment pena la seva culpa en Malgrat de Mar, on segurament viu molt més tranquil.

La lluita de Ribes i els seus correligionaris fou èpica, a l’altura d’un poema grec d’herois i Deus juganers i alhora enfurismats. Ben mirat, no hi ha res més evocador que la imatge de David mirant-se cara a cara amb l’aterridor Goliat. Més commovedor que un David trepitjat, finalment, pel gegant mercenari i sense ideals de la tribu ferotge i envejosa.  Ribes i els seus foren homes del poble engolits per la tronada del canvi dels temps, enfrontats a tots els poders amb els seus inconfessables interessos, els seus perversos lacais i els seus aliats, les seves mortals enganyifes.

La seva mirada sobre el fet a estones resulta amarga com la fel, a estones entendridora. Ribes des del seu món d’amenitats quotidianes i treballs, des de la seva geografia limitada, somià un país molt gran, un país sense subjeccions malèvoles, celestial si em permet la ironia. Cansat de paranys, de càlculs polítics mediocres, dirà en un moment donat: “Crec que la gent que militi a un partit poític es deu a ell, en certa manera, però prioritàriament es deu a la seva condició de ser home. Què seria del nostre món i, sobretot, de Catalunya si els homes no tingueren amor propi? Quin país volem pels nostres fills? Un país d’hipocresia a on tots busquem la nostra conveniència? Mireu, un país fort es deu als seus principis i a la veritat ». Ribes acabà esclafat per la bota del Goliat nuclear.

Les nuclears continuen aquí, amenaçadores com sempre. De la mateixa manera que continuen els abocadors de productes tòxics, les centrals elèctriques al bell mig dels nostres barris o els cementeris de cotxes sense control a la perifèria de les ciutats. Aquí mateix, a les zones rurals més castigades per l’atur i el despoblament, als barris de la immigració i els vells, al costat mateix d’on sojornen els més desfavorits, talment com una prolongació dramàtica de la seva dissort. On són, però, els homes dignes  reclamats pel digníssim regidor?.

Francesc Viadel

El Triangle, núm. 894, 27 d’octubre de 2008

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s