Una Polònia on exiliar-se

Fa un parell anys, a Itàlia, va esclatar una polèmica en relació a la paròdia que de Benet XVI feien els humoristes Maurizio Croza, de La7, i Rosario Fiorello, de Viva Radio2. L’editorial de l’Avvenire, diari de la Conferència Episcopal, fins i tot va titlar com a covards Croza i Fiorello, per tal com “ridiculitzaven les personalitats catòliques”. Així mateix, el sacerdot Georg Genswein digué que les bromes sobre el papa no tenien “volada intel·lectual”. Intervingueren també els cardenals Poupard i Kasper, els quals consideraven inadmissible que es fera broma sobre el primer mandatari de l’Església. Paolo Prodi mateix (germà del llavors president de la República) arribà injustament a treure mèrit als clowns perquè, segons deia, ara ja no corrien el risc horripilant de ser purificats en la foguera. El cas és que, en contra del que puga semblar, l’humor dels dos italians era d’una blancor divina, a anys llum del sarcasme de vegades untós d’un genial Xavi Castillo. Així, doncs, les crítiques, virulentes i amb un tuf d’inquisició, pecaren de desproporcionades. Eren també, ben mirat, el símptoma d’un clima moral i social del país força inquietant. De fet, ja fa anys que Itàlia respira en la foscor d’un pou molt profund. El país està governat per un personatge com Berlusconi, una de les figures, juntament amb Aznar, més sinistres i mediocres d’Europa. L’Ajuntament de Roma després de vint anys de governs d’esquerra, ha caigut en mans d’un dels correligionaris d’Il Cavalieri, l’irat Gianni Alemanno, un exmembre del feixista Movimento Sociale Italiano.  A la civilitzada república es censen els gitanos romanesos, com al temps de  l’Alemanya dels higienistes socials de l’esvàstica, es retallen les inversions per a l’educació i fins i tot dels ajuts socials en un moment tan díficil. Mentre, a la desorientada esquerra a penes li queda el consol i la inspiració d’actors com Dario Fo o Beppo Grillo, d’intel·lectuals presoners de la seua decepció com Umberto Eco. El móns sembla que, com en la sentida ègloga del poeta Estellés, va  a la deriva, i la gent, a Itàlia, A França, com al sud d’Alemanya o a la Caríntia austríaca, ha preferit la bota sobre el coll i el garrot, a la tristor d’una esquerra cada vegada més paralitzada i podrida. Hi ha por, una por a un canvi global indeterminat que potser suposarà, o no, la caiguda dels grans símbols i ídols de la nostra cultura occidental. Sens dubte, el malestar dels cardenals no podia obeir a cap altra cosa que a la por per aquest futur incert, a la impaciència per tancar el país en les fronteres segures del dogma, per preservar-lo d’amenaces com el pensament crític o l’existència mateixa de la pluralitat de les creences. Quan en l’ambient sura la malastrugança els primers en deixar de riure són aquells que estan convençuts que tenen més a perdre.

Catalunya no està tan mal com Itàlia, ni de bon tros com el País València, que malauradament si té els seus Alemanno, les seua ignominiosa classe política a l’estil Berlusconi i, fins i tot, els seus propis padrones encauats en un llista infinita d’entitats públiques i ajuntaments, per més inri, democràticament elegits. Això no obstant, entre els catalans plana la percepció d’una certa decadència. Una percepció, val a dir, no exclusiva dels nacionalistes malenconiosos pel poder perdut. Bufen vents tempestuosos de crisi mundial. Madrid ha esdevingut el centre absolut de l’univers hispànic en detriment d’una Barcelona que, a estones, movia el cul ufanosa i burleta davant la trista meseta, com una gran senyora, inaccessible, alegre i de gusts refinats. La identitat es disol juntament amb la seua senyera lingüística en el totum revolutum de les cultures forasteres. Res no era, ni és ni serà, potser, com ens pensàvem o com somiàvem. Aquesta inquietant perspectiva, inevitablement, posa a molts, comprensiblement, de volta i mitja. El malestar té moltes cares i molt poca corretja. Solen pagar els pallassos, els impertinents amb mala intenció o sense ella, els riallers, els que sembla que se’n foten del que passa, encara que en realitat passegen l’espelma en les mateixes amargues processons. I a casa nostra, és clar, també reben i de valent.

L’altre dia mateix, Pujol renyà al director de Polònia, Toni Soler, per les caricatures que del Sant Pare se’n feien al seu programa. Més concretament, per la “ridiculització” de la qual era objecte. “És injust. El papa no és aqueix imbècil que presenteu”, es planyé el president. “Tampoc ho és Montilla”, li replicà Soler. “No és que el papa no es mereixi la paròdia, és que no toca”, vingué a reblar el polític que un poc més tard es planyé també de les humorades polonesses sobre la classe política. “Alguns polítics” –afirmà- “ixen més perjudicats que d’altres”.  La cosa no té massa solució. La gent està molt cansada de treballar per a engreixar amb els seus diners els comptes bancaris d’entitats que se’ls peten en vés a saber què. Farts que endolats cardenals de moral dubtosa els hi diguen com s’han d’acarar a Déu per a tindre un fill, una mica més de sort en la vida. D’uns dirigents que no saben massa bé cap on van, sovint irresponsables, cruels, distants, egoistes, capriciosos i mentiders, com xiquets estúpids i malcriats. Atemorits també per un futur que es preveu negre. Així, doncs, per alguna banda s’han d’alleujar, d’oxigenar. Ja cal que dure, i molt, el programa de Soler. Llàstima tinc dels que manen, dels malhumorats, el dia aquell que el personal es quede sense una Polònia on poder exiliar-se d’aquest present, encara que siga per uns pocs minuts una vegada a la setmana.

Francesc Viadel

Publicat a Saó, número 333, desembre 2008.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s