TVM o la tele de la Ritadura

Servidor no esperava ni gota de la nova televisió municipal de València. Els preparatius, a càrrec de l’aparell burocràtic de la Ritadura, varen ser més aviat discrets, mentre que per part de l’oposició va regnar durant tot el procés un preocupant silenci que no sabria si atribuir a l’escàs entusiasme conseqüència de la nefasta situació per la que passa l’esquerra, a la mediocritat o als interessos petits deslliurats davant la possibilitat d’adquisició d’algunes carmanyoles més. Tant se val. El ben cert és que aquesta apatia a banda i banda, la dels uns i la dels altres, la dels qui governen i la dels qui aspiren a no fer-ho mai, no podia presagiar res de bo. Tot plegat era l’anunci de l’arribada d’un producte sense cap interès, en la línia de la siudad de la lus, el color, las flores y el amor i al servei, és clar, de l’aparell de propaganda del règim municipal. En un altra situació democràticament més normal, s’hauria encetat un debat sobre el producte en si i les seues possibilitats. Una discussió en els fòrums públics a compte de la iniciativa. S’haurien bellugat ací i allà entitats i organitzacions civils per tal de temptejar les seues possibilitats d’incidència en la nova plataforma. Res de res, però. Al remat l’alcaldessa Barberá optà per entregar la joguina -a canvi d’un mòdic preu i sense cànon a pagar- a una empresa privada, privadíssima.

Lluny de demanar una televisió pública com cal, l’oposició municipal –amb representació o sense- es limità a acotar el cap i a callar. Cap entitat, cap institució no va badar la boca. Al final del ball, el resultat ha estat un nyap de televisió que no hi ha per on agafar-la, sense cap connexió amb la ciutadania, de continguts de dubtós gust on no falten ni el culebrot llatinoamericà ni les llargues sessions de videoclip de reomplida. Una televisió, els informatius de la qual es passen el dia ensumant el cul als dirigents del PP a la manera totalitzadora de Canal 9.

Hom hauria volgut una televisió pública dirigida des de la institució –al capdavall, la paguen els valencians amb els seus impostos-  i no des d’una empresa amb interessos particulars amb tota probabilitat no compartits per la majoria dels contribuents; potser, fins i tot, hom hauria volgut una emissora concebuda també, per què no, com una escola municipal de formació de periodistes i tècnics; per descomptat una televisió relacionada amb el veïnat en el sentit més ample del terme, sensible als problemes de la col·lectivitat, amb uns informatius amb continguts plurals; amb debats de fons sobre l’actualitat local que donara joc als protagonistes civils de València. Una televisió moderna, atenta a l’actualitat cultural més enllà inclús de la generada per les pròpies institucions i, ai las!, una televisió en valencià. És evident que Barberá mai no ha pensat amb una emissora com la descrita, però no és menys cert que ningú no li l’ha demanada. Aquesta indiferència fa palès el grau d’estupidització d’una oposició intel·lectualment paupèrrima, amb una preparació deficitària, així com d’una societat civil víctima del desànim i de la resignació.

La TVM se suma, doncs, a un panorama televisiu local desolador en el que domina el producte provincià al servei d’interessos polítics, comercials i econòmics molt concrets. És l’imperi de la crònica xarona, l’entrevista frívola al dirigent de torn, l’espot polític, la miscel·lània social a vessar de caspa, el succés aïllat del seu context… És, són, les televisions de fa cinquanta anys, la que s’inventà el franquisme i defensa un neofranquisme maquillat de democràtic.

Per si encara no fóra poc, estic segur que aquest producte reforçarà més la croada de blaverització llançada des dels institucions governades pel PP. El blaverisme reaccionari  com a eina de legitimació d’una identitat valenciana que es reconeix en l’anticatalanisme, la castellanització i els valors de la dreta més ortodoxa. Avisats estem. La televisió, anunciava aproximadament el seu director les vespres del 9 d’octubre, serà muy valenciana.

Quina barra que tenen. En fi, vostés ja ho deuen saber. Si es fan addictes de TVM seran “muy valensianos”. Si s’adeliten amb TV3 són, simplement, “unos perturbados”. Rambla dixit, sense remordiments, sense empegueir-se…

Francesc Viadel

Publicat a Saó número 322, novembre de 2007

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s