Sobre l’ànima dels botxins, l’arquebisbe García-Gascó i l’oblit

Fa poques setmanes, la 2 de TVE va emetre un impressionant documental, realitzat pel mediàtic jutge Baltasar Garzón i el veterà periodista Vicente Romero, amb un títol tan inquietant com suggeridor, El alma de los verdugos. En realitat, un viatge aterridor a les profunditats de l’ànima dels torturadors en el context de la dictadura Argentina.

Romero i Garzón donen veu a botxins i a víctimes. De la mà dels seus testimonis ens endinsem en el laberint de la condició humana. Històries que ens parlen d’amables pares de família capaços d’esdevindre animals sanguinaris, el pitjor dels malsons, psicòpates amb llicència per a destruir vides alienes. Certament, molts d’aquells militars o policies creien estar acomplint amb un deure patriòtic cada cop que aplicaven la picana sobre un dels seus indefensos hostatges, o quan n’executaven una desena llançant-los a la mar des del ventre d’un avió. Violar, executar fredament o fer patir els pressoners fins l’extenuació formava part desgraciadament –tal i com assegurava sense remordiments un dels militars implicats- de les conseqüències d’una guerra desfermada per salvar l’Argentina d’un destí encara pitjor i més lleig que aquell terror institucionalitzat. Alguns dels culpables, i això malgrat haver-se lliurat de la pressó per decisió d’uns governs tous i comprensius, encara tenen la gosadia hui en dia de manifestar-se públicament, de concentrar-se en senyal de protesta contra jutges i polítics per considerar que estan sent objecte d’una persecució que, a més d’injusta, és incompatible amb els drets humans. Un dels testimonis, advocat de militars processats, explica amb tota tranquil·litat haver col·laborat “en lo que pudo” durant les sessions de tortura. Per acabar-ho d’adobar, redueix fins a la mínima expressió el número total de les víctimes i, tot seguit, assegura que cada any moren moltes més persones en les carreteres sense que això provoque majors mal de caps a la societat del seu país.

El grau de perversió, de brutalitat, de deshumanització i d’horror és tan enorme que, com en tantíssimes altres ocasions (ahir a Auschwitz, Bòsnia o Rwanda, hui l’Iraq), l’observador no encerta a trobar una resposta convincent. Per què arribar a aquests extrems de violència i retorciment moral? Què impulsa a l’home a un sadisme tan orb? On és troba la pietat quan regnen les tenebres? Com pot algú enamorar-se de la persona a la que viola o arranca les ungles? Com pot culpabilitzar-la de la seua indecència moral pel simple fet de ser dona i culta?  Com es pot matar al dematí i a la vesprada jugar amb els fills a la tranquil·litat de la llar?… Levi, Wiesel, Szpilman, Kertész, Borowski o Poliakov, víctimes tots de l’Holocaust jueu, han tractat d’explicar el sentit d’aquella tragèdia des de la literatura o inclús des de l’assaig científic sense arribar però a conclusions definitives. L’home corrent sempre resta mut davant l’home salvatge.

Val a dir que alguna de les víctimes del documental apunta a la fanatització política i religiosa com a algunes de les claus a l’hora d’entendre l’encegament dels torturadors. Darrere, argumentaven, tenien el suport d’un poderós guiatge espiritual que els animava a continuar, que els alleugeria en els pitjors moments, els netejava la consciència si bé calia. “El ejército está expiando la impureza de nuestro país… Los militares”, assegurava en una homilia el Vicari General de l’Exèrcit Victorio Bonamín, “han sido purificados en el Jordán de la sangre para ponerse al frente de todo el país”.   “En una situación de guerra”, afirmava Monsenyor Antonio Quarradno, futur cardenal de Buenos Aires, “los argumentos y los límites éticos entran en un cono de sombra y oscuridad”. En 1983, el molt reaccionari monsenyor Quarradno deia: “es necesaria una ley que yo llamo del olvido, porque sino, no le veo solución. Si no es así, se envenenará más la sociedad argentina…”.

El paral·lisme amb la nostra guerra civil i la Cruzada mampresa per l’església oficial del moment, així com amb els oblits i dissimulacions posteriors de la nostra Transició política, no pot ser més eloqüent.

Recentment a la ciutat de València hem redescobert, per cert, la tragèdia de milers de republicans durant dècades desapareguts sota la sorra de les fosses comunes del Cementeri General, molts d’ells assassinats sense judici en les parets d’un forn de la Rambleta, foragitats de la memòria col·lectiva, perseguits encara hui des de la negació institucional al reconeixement de la seua existència i, per tant, del seu brutal drama. L’alcaldessa Barberá els hi negava el pa i la sal Ple rere Ple, declaració rere declaració, alhora que donava suport sense embulls l’aixecament d’una església a major glòria dels màrtirs religiosos de la Guerra Civil…

A penes fa unes setmanes, l’arquebisbe García-Gascó -mut i a la gàbia durant tot el temps que durà l’escàndol de les fosses- advertia en una pastoral dels perills de la recuperació de la memòria històrica i instava a “evitar reavivar sentimientos de odio y destrucción”. En una altra de les seues cartes pastorals, comparava l’assignatura d’educació per la ciutadania amb les “càtedras de adoctrinamiento marxista de la extinta Unión Soviética” en un arrabat reaccionari ben irresponsable i fora lloc.  

Just el contrari, si fa no fa, del que va dir l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu durant la presentació a València el propassat 10 de febrer de la Comissió de la Veritat. Sens dubte, dues maneres ben distintes, allunyades  entre si d’entendre el perdó, la veritat, la memòria…    

Francesc Viadel

Publicat a Saó, número 317, maig de 2007

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s