Got Talent, talent show o la nova Amèrica de les classes mitjanes

*Article de Francesc Viadel publicat a Saó, número 323, desembre de 2007.

La televisió és la nova Amèrica, la nova terra de promissió de les classes mitjanes i baixes  d’Europa on tot és gairebé possible. Atrapats enmig del món confús, veloç, de tot a un euro, de les inseguretats abismals, ara resulta que encara hi ha una Amèrica de debó, accesible des del sofá del menjador de casa, pràcticament lliure de malsons, i que s’anomena també televisió.

El cas és que, de tant en tant, els seus amos,  i a fi que no oblidem sobtadament la ubicació del paradís ni en perdem tampoc la fe en les seues meravelloses i salvífiques propietats, ens donen a conéixer alguns dels seus darrers miracles. Acaba de nàixer un d’aquests nous prodigis, el primer talent show de la història de la televisió i s’anomena Got Talent. En realitat, es tracta d’una mena d’Operación triunfo produït per Simon Cowell, el pare de Factor X.

A Got Talent, però, i a diferència de la superproducció espanyola, no hi ha llargs preliminars. Els concursants  –com ara un taxista afeccionat a la màgia o un jubilat incansable narrador d’acudits- ha de convéncer, a pèl, d’una sola vegada com qui diu, a un intransigent jurat de l’autenticitat i vàlua de la seua habilitat. No és gens fàcil. No hi compta l’esforç del dia a dia convenientment serialitzat per a plaer d’una audiència pacient, conscienciosa i entenimentada que al final sospesara la seua opinió en relació a qui concursa; tampoc no existeix l’ajuda -potser interessada- d’un mestre de cerimònies, o el resultat final o parcial d’un muntatge d’imatges caçades al llarg de moltes setmanes, d’un muntatge amb banda sonora, comprensiu i implacable alhora amb les situacions més desfavorables. No hi ha temps, doncs, per a rectificar, per a redreçar, per a millorar, temps per a enamorar, per a seduir al democràtic públic que és del tot necessari i just resultar l’escollit, ser l’agraciat amb els seus generosos vots.

Gairebé la cosa consisteix que el concursant comparega i prou, que s’enfronte als jutges, mig riallers, altius, burletes i diga: “ací estic jo”. El públic assisteix a l’espectacle des del seu cadafal amb la mateixa emoció morbosa que els espectadors del Coliseu o els d’una cursa de braus. És una gentada inquieta, corpresa per l’incert destí del gladiador, disposada a gaudir de l’espectacle d’un aspirant a heroi que potser en uns moments caurà abatut, fins i tot sense glòria, absurdament. D’un aspirant que demà, allunyat a la força de les càmeres i els focus, tornarà al seu maleït treball als afores d’una qualsevol maleïda ciutat. Ú s’hi juga tot, s’hi juga, encara que no ho parega, la vida. Per si no fóra poc, els publicistes de l’edició espanyola que aquesta temporada es passa per Cuatro adverteixen que el jurat es mostrarà implacable enfront de la manca de talent i no regatejarà sinceritat a l’hora d’expressar els seus judicis.

Got Talent ha resultat ser un èxit al món anglosaxó.  Al Regne Unit la final va ser vista per quasi 11 milions de persones amb un share del 44,7 %. La mitja del programa ha estat al llarg de les seues deu emissions de 8 milions d’espectadors amb un 33,6% de share. En aquesta ocasió el guanyador fou Paul Potts, un grassonet galés, venedor de telefonia mòbil, angoixat pels deutes, que deixà bocabadat a un públic inicialment escèptic, totalment incapaç de creure que aquell tipus vulgar poguera entonar com un Carreras el Nessun Dorma de Puccini. D’un dia per l’altre, Potts passà a ser el nen maldestre i lleig perseguit per tothom a l’escola a una llampant estrella de l’univers, a ser un milionari amb talent.

Got Talent és la nova Amèrica, el país on és possible –no sense alguns riscos que ho fan tot més emocionant- que la perruquera de la cantonada s’enriquisca pintant com Miró, on el cansalader del barri deixe el davantal per dedicar-se a fer d’estrella del rock.

Sí, és clar. Orfes de revolucions, governats per una colla de brètols, comencem a  necessitar urgentment una nova Amèrica, creure que potser demà també nosaltres serem Paul Potts, deixar el país de la rutina i de la resignació, emigrar al paradís del reconeixement, dels diners, dels miracles.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s