Rafa Xambó: “Faig meu allò de Springsteen: no surrender”

Francesc Viadel. Publicat a El País, edició valenciana del Quadern, 15 de juny de 2006

 

imagesNi ell és Lou Reed, ni estem en cap café de Freeport, a Long Island, amb una pesant màquina “trie la seua cançó preferida” just a l’entrada i un vell de color al fons del taulell, mig endormiscat, badallant sota una llum groga fluorescent. Tampoc ningú no ha escollit a la màquina la cançó Walk on the Wild Side… Tan se val. Rafa Xambó té un aire i, de vegades, un so que recorda endimoniadament al novaiorquès. Especialment al novaiorquès capaç de maleir el preu dels lloguers, Joan Pau II o Jesse Jackson amb un posat de rebel fastiguejat i mandrós.

D’altra banda, per trobar-nos, hem escollit un cafè del centre de València on també habiten afrociutadans ensopits, embogits lectors d’Auster, poetes fumadors de marihuana, amants del fuet de cuir o esmicola governs menja hòsties… Aquell cafè menut freqüentat per indígenes és, possiblement, un dels pocs llocs de la ciutat estranya on Xambó s’hi troba. El cas és que, nascut al cor de La Ribera, necessita la llengua del país com els peixos l’aigua. També per això que, tal vegada, traga poc el nas del seu barri. “A Benimaclet”, m’explica, “s’aguanta tot un món en valencià, a més, s’han anat instal·lant un munt d’amics músics, d’actors, d’artistes i hi ha també molta vida d’estudiant… és com si València quedara, simplement, allà, a l’altra banda de les vies…”, afirma amb un punt agredolç.  Aquesta és la ciutat estranya, la que et combat, la que t’expulsa.

Fet i fet, per al seu darrer disc, Cançons de la memòria trista, ha triat una imatge dels contenidors de la ZAL engolint-se l’Horta, una murada inquietant que nega la visió de la mar. Aquell Manhattan lleig, cubicat, metàl·licament pur, ocupa el lloc on abans dormien les barques de pesca com closques de tortuga sobre la sorra humida, al costat de camps d’encisams, favars o carxofars. Quan als anys seixanta el port començà a créixer amb la velocitat d’una tumoració maligna, els llauradors foren reallotjats obligatòriament a Natzaret i altres llocs de la maltractada perifèria urbana. Diuen, alguns dels qui s’hi pogueren quedar, que molts d’aquells exiliats moriren de tristesa o es mataren, ras i curt, entre les quatre parets d’un pis fosc.  Amb la seua tria icònica és, ben bé, com si també els hi cantara des d’una melangia rabiosa a aquells morts rurals d’expropiació forçosa.

“Experiència de l’alegria des de la memòria trista”… diu una petita introducció literària del disc que, a més, recorda la destrucció dels fossars republicans del Cementeri General de València i que enguany la ciutat celebra el seu setanta aniversari com a capital de la II República. Fossars de l’oblit, cal dir que destruïts des de l’arrogància del que ja no és un govern municipal, sinó més aviat un règim municipal. Capital també de l’oblit, ja que aquest règim ha dit un no rotund i innegociable a l’efemèride.

Xambó, ara s’arrenglera uns rinxols de cabells grisencs darrere de l’orella, fa un glop curt i nerviós d’un suc fred de bresquilla, i tot seguit una xumada llarga de cigarreta.   “Amb tot el que ha passat ací amb les fosses en qualsevol altre lloc s’hauria muntat una rebel·lió ciutadana”, assegura irritat després de qualificar d’autèntica vergonya ja no l’afer en sí mateix, sinó la quasi passivitat amb què s’ha rebut per part de la ciutadania l’escàndol organitzat a compte dels assassinats del franquisme. Però València -ja se sap- és la ciutat estranya o “la de les serps i les rates coentes i terribles per on passeja lliure la ignomínia més fonda”, en punyent descripció de Marc Granell a qui ha musicat per a l’ocasió el poema,  Madinat At-Turab.

Granell, però, no és, l’únic convidat de luxe en un disc ple de literatura. El cantant confessa la seua devoció atònita pel lleidatà Txema Martínez Inglés, periodista d’ofici, adscrit als remorosos i incòmodes escriptors autoanomenats “els imparables”. D’aquest ha musicat dos poemes d’una força arrabassadora, Dedicat i Bales. Precisament, m’assenyala Bales com un dels temes que més li interessen d’aquest darrer disc. I certament, ens trobem al davant d’una peça musicalment molt treballada, d’un text d’esmolades arestes… “Hi ha una bala calenta que ens batega al cervell quan pensem en la mort, que és pensar en nosaltres”…

Xambó apaga la cigarreta. Seiem al costat d’una finestra que dóna just enfront d’una vella casa de corretges i borsos d’estètica freak, a molts pocs metres, per cert, de l’establiment irreal d’un taxidermista. De sobte, bufa un ventijol calent aromatitzat amb olor a claveguera. Un pidolaire, i uns minuts més tard un dels millors periodistes de la ciutat, guaiten per la finestra i ens interrompen breument la conversa. Tots dos, cadascú a la seua manera, també han vingut a protestar per la indigència civil en la qual vivim.

“Aquest disc –explica- és un treball amb molt jocs austerians, un treball d’indagació, com si de sobte haguera fet una mena de balanç de tot allò que he anat construint al llarg de la meua vida… per cert que a casa guarde unes quatre hores de gravació del meu pare, que també cantava. Escoltant i escoltant vaig trobar una peça curteta de flamenc i vaig incorporar-la-hi: encapçala el tema Caminant… La cançoneta em va dur al cap al cap tota aquella gent dels anys trenta, aquell món nou, aquelles persones que varen viure una explosió de llibertat, que varen haver d’enfrontar-se al feixisme, no en una lluita menuda i anecdòtica, sinó amb tota la seua força i després, és clar, pense els anys també que vingueren d’obscuritat… Doncs bé, amb aquest tema connecte emocionalment amb tot allò, faig una mica meu allò del Springsteen, veritat?, allò del no surrender”…  Aquest Xambó amb un punt d’aspror, poc amic de romanços, amb vocació d’estil, és potser el més autèntic. D’altra banda, la seua tria poètica personal el confirma en la seua condició d’irreductible sense por del temps. Des que va començar als anys setanta ha posat acords i veu a Miquel Martí i Pol, Gabriel Ferrater o Feliu Formosa, entre molts d’altres. No és una tria fàcil i menys menys innocent. Les seues preferències musicals tampoc no han estat les pròpies d’un autor moix o de modes i, no és cap casualitat, doncs, que al costat dels inevitables i tant nostrats Raimon o Serrat, figuren també els incorrectíssims Lou Reed o Springsteen.

Aquest darrer disc -entre el rock i l’esperança pel resorgimento d’una esquerra amb sabor autòcton- és també simple acumulació. És clar, Xambó, actualment un dels capitostos del moviment de la música en valencià, no ha sorgit com un bolet al mig del bosc tapit i obscur que és sovint aquest país.  Al 1974, amb les mateixes grenyes que llueix avui, va guanyar el primer Premi del Festival de Noves Veus de Sabadell. Habitual d’aplecs i d’altres aquelarres compartí cartell amb els grans, l’Ovidi, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Joan Isaac, Celdoni Fonoll, Ramon Muntaner, Aute, Rosa León… Fet i fotut, Francesc Bellmunt en recollí la imatge d’aquell jove xicot d’Algemesí en la pel·lícula, La Nova Cançó… Malauradament, aleshores no pogué enregistrar un primer disc a causa de la denegació del certificat de bona conducta que li hauria permès evitar provisionalment el servei militar  i dedicar-se de ple a la música.

Refugiat a la Universitat, on fa de professor de sociologia, ja no tornaria a connectar amb el món de la música fins l’olímpic 1992, moment en què va coproduir Ciutat Magnètica, segon disc en català de Bustamante on, ves per on, interpretava la versió d’un conegut tema de Lou Reed. “Podríem dir que al 99 vaig agafar la guitarra de nou”, comenta amb una certa distància. Des d’aleshores ençà ja van tres discs i un munt de concerts.  L’any 2002, eixia al carrer 7 acústics, un disc fet en col·laboració amb la banda La Fusteria (Àlvar Carpi, Carles Carrasco, Josep Maravilla i Bernat Pellicer). Un any més tard, enregistrava Dies Oberts. I ara, Cançons de la memòria trista..

De sobte el mòbil es retorça sobre la taula, brama. La trucada és d’un periodista ressagat que vol saber sobre els primers premis Ovidi de cançó en valencià, un embolic de collita pròpia que ha presentat oficialment a Alcoi aquell mateix matí. La seua és una explicació sense embulls, de teletip de luxe que acaba en un sospir de temps. Després guarda uns segons de silenci.

A fora, a la plaça del Collado, sota una olivera unes estrangeres es torren els escots temptadors al sol. La llum de la vesprada s’abat dolçament sobre les teulades. En tu he nascut i en tu visc i per això t’estime i per això t’odie… canta a la ciutat un Xambó més irònic que rancuniós.

 

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Música en català, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s