Óscar Briz o la identitat captiva

Sovint l’he imaginat al volant d’un atrotinat cotxe descapotable d’una llargària al·lucinant, travessant entre boires, solitari, la immensitat d’un bosc d’eucaliptus mentre sona una balada dels Rollings i una mar de roca blava grimpa pel cel fins arribar al cor d’un enorme sol d’agost. Deu ser per totes les vegades que l’he sentit parlar de Sidney, la ciutat que l’acollí-submergí, allà per la meitat dels díficils noranta, quan Òscar Briz (l’Alcúdia, 1965) decidí fugir cap les entranyes de les seues il·lusions. D’aquella aventura resten encara empremptes a la seua música (el vent bufa a Comer Street / s’emporta els errors d’una vida / bons records i manuscrits/ no els varen ensenyar com viure/ avall a Comer Street), de segur que misteriosos reflexos a l’ànima… Però abans de Sidney hi hagué la Ribera, terra en aquell temps encara verge, una escola de maristes que mai no s’acabava i un institut –del cert que mediocre- del qual, com molts altres joves, escapava segurament per escoltar-se a aquells vells de trenta i pocs anys que parlaven de deliris viscuts a la plaça Damm, de cossos nus guimbant a les nits siquedèliques d’Eivissa, de concerts a Arizona que, sorprenentment, tampoc ells mai no havien escoltat.  És d’aleshores la seua descoberta de Patti Smith i, amb ella, els versos de Rimbaud, Verlaine i Baudelaire. I en això, que arribarà també Coda, la seua primera experiència musical de volada, i en acabant, Banderas de Mayo, formació amb la qual enregistrarà entre 1989 a 1992 tres discs (Banderas de Mayo, Mala Raza, Iris). Briz recordarà amb un deix d’amargor continguda aquella època en la qual va perdre la ingenuïtat davant la contemplació de taurons i més depredadors del vinil. Abandonarà, doncs, la banda i formarà Flypower, un trio que executava versions d’Hendryx i blues i que donà pas a una nova experiència, la dels Beat Dealers, un conjunt de power-pop en la línia dels Beatles.

El món, però, li començava a quedar petit. Serà entre 1994 i 1995 que coneixerà la seua companya sentimental i professional, l’australiana Lisa-Jane Roberts, amb la qual decideix marxar a Sidney. Allà, un anunci de diari, el du fins al conjunt The Whitlams amb el qual participa en l’enregistrament de l’elapé, Eternal Nightcap (Black Yak/Phantom Records, 1997). Amb aquest grup actua en el Metro de la capital de Nova Gales del Sud, a l’Annandale, a Cat and Fiddle, en altres locals de barris de la ciutat com els de Fitzroy o Melbourne. Serà justament una cançó seua, No Aphodrisiac, la que farà triomfar Eternal Nigthcap.

Dos anys més tard, de tornada a casa, enregistra el seu primer treball en valencià, El temps ja ha arribat (La Destileria,1999), una petita joia on reinventa Dylan, Cohen o Lou Reed des d’una perspectiva ben pròpia.  Un altre autor, doncs, llançat a l’abisme de la indiferència autòctona. No obstant això, el de l’Alcúdia, malgrat les dificultats, no sembla haver-se empenedit de res, tampoc de la seua tornada. Viatge iniciàtic també, qui ho sap: fet i fet, el que va des d’un univers al final mateix de l’univers, cap a un altre a l’inici dels sentiments. Tornar, a fi de comptes, cap als contorns d’una geografia sentimental que per a molts pot resultar massa aspra i dura, però també, i això malgrat la irritació, estimada i coneguda.

“Crec que m’he guarit”, diu Briz aussant-se de muscles, “de l’anglofilia, perquè això, creu-me, és una malaltia… La competència allà és molt dura, tot és molt complicat, i des d’ací molts es pensen que cantant en anglès, reproduïnt els gustos anglosaxons es pot anar i triomfar… Mira, pegues un puntelló i hi ha un milió de Dovers, quina gràcia que et diguen: Dover conquesta els Estats Units!… No ens faran cas fins que els oferim una cosa ben nostra, única”. I heus ací la clau, la voluntat de ser singular i alhora la tossuderia d’un músic que amb una ironia colpidora s’autodefineix com un clandestí que no té res a perdre, és a dir, que ho té tot per guanyar. Talent i força. El seu segon disc en valencià, Purdesig (Cambra Records, 2000), posa al descobert un Briz terrabastallador, singular, dificil de comparar amb res. També aquest s’acompanya, com al seu primer treball, d’Els cors d’Aram, gent que des d’una discreció obligada per l’autisme d’una societat, la valenciana, fan el miracle d’una música pròpia juntament amb altres proletaris obstinats de la música nostra com són Rafael Xambó, Remigi Palmero, Néstor Mont o Feliu Ventura.

Arribats ací: èxit total i silenci. I ara, fa poc, enuig i tancament forçós i emprenyador en un Palau de la Música. Palau pels albellons daurats del qual s’escolen els diners a major glòria del canapé sofisticat i la perruqueria kistch amb un lleuger to de caspa distingida. Contra això, també, i des de fa unes setmanes, un altre disc de Briz: Identitat Aliena (Ventiladormusic, 2005), un magnífic treball produït per Toni Xuclà, amb el qual ha tingut l’oportunitat d’obrir aquest any l’important edició del Barnasants. Briz no és cap neòfit: discs i destacats concerts a L’Espai, al Mercat de Música Viva de Vic o a la sala perpinyanesa El Mediator. 

“En el meu darrer treball reflexione sobre la identitat, sobre la pròpia, sobre la de l’altre, sobre la que deixem, la que incorporem, en un intent tal vegada de saber quina és l’autèntica. Passa que de vegades, ens veiem obligats a rebutjar determinades idees que passen a formar part del passat… El nostre és un món de mentides, el d’una societat immersa en el capitalisme i la tecnologia que ens ha conformat un món ben irreal, allunyat de la naturalesa humana… Ens passem la vida perseguint necessitats estúpides”, explica, amb un escepticisme primari, sincer. Carretera i manta, Déus, Améfrica, temes tots que remeten, ben sovint des de la ironia, d’altres vegades des d’un cert enfurismament endolcit, a aquesta incòmoda reflexió. “Contra tot això empre el meu màxim ideal: la llibertat. M’hi agafe tant a ella que fins i tot sóc incapaç d’acceptar les ‘imposicions’ dels propis ‘amics’”, comenta.

Identitat Aliena és també, però, irreverència en estat pur, (Un home senzill (en un món ideal), Tornarem, Què serà?, La comare) un dels trets sens dubte que millor el caracteritzen. Tal vegada sap que sense això, aquest poeta tot fet de música, seria gairebé impossible sobreviure al seu entorn immediat. “Els músics en valencià tenim una presència esporàdica, amb un públic que molt sovint té la temptació d’encotillar-te en una determinada ideologia pel simple fet que vehicules el teu treball en una llengua molt concreta… tot és molt difícil i de vegades t’entren ganes d’abandonar”, remuga sense perdre els papers. “Com vols que ningú sàpiga allò que fem?”, constata resignat, “quina ràdio punxa la nostra música? Qui ens contracta?… bé, tampoc no demanem un tracte especial de ningú, sinó simplement que les nostres institucions faciliten la creació artística, avui mateix que n’hi ha més i millor que mai”. Identitat captiva, doncs, dels que la temen.

A penes fa uns dies Briz emocionava l’auditori d’El Musical del Cabanyal. Cap mitjà de comunicació, cap ni una presència dels qui avui ens governen… i música, molta i bona música, normalitat. 

Ressona, malgrat tot, allò que amb veu neta canta Òscar Briz: Hui sortim/ Demà tornem/ Hui escrivim / Demà esborrem/ Sempre estem començant / Hui i ahir/ El món girant.

Francesc Viadel   

Publicat a El País, Quadern, dijous 7 d’abril de 2005 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Música en català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s