Lluís Roda: “La nostra societat està totalment transtornada”

 

Mai no m’havia imaginat Lluís Roda imprés, impressionat, dins d’una estampa francesa. Massa ironia esmolada, massa meticulositat, massa enginyeria del mot, massa nervi en comparació amb un d’aquells francesos de pel·lícula una mica mandrosos i despreocupats, entremaliats, infantilment immorals… I no obstant això, per a trobar-nos, cal dir que després d’uns anys ja d’involuntari desencontre, vam triar un petit restaurant del centre de València, atapeït d’ensopides imatges parisenques on se serveix champagne i on, en la carta, consta també que hi ha carns d’au mig crues fregides amb mantega.  Seguérem en un racó del local. Just darrere del poeta penjava la placa del 5é Arrt. Boulevard Saint Michel coronant un petit altaret amb uns quants, insòlits, llibres entre els quals recorde: Les grands vins de la France, de Michel Doraz; Le Grand Livre de Cognac, de Get V. Parzerisky; The Picture of Dorian Gray d’Oscar Wilde; Trois Amours, de J.A.Cronin… Tot escenografia pura, mentida tot: els llibres, les aquarel·les parisenques, la música, fins i tot no sé si també aquell cambrer amb un afectat accent gal, la ciutat mateixa. Al contrari que la literatura, l’autèntica passió d’un dels autors valencians més renomenats i del qual, per cert, tornem a saber a causa de la feliç publicació de De l’ànima (Ed. Bromera), premi de poesia Ibn Hazm 2005 atorgat per l’Ajuntament de Xàtiva. Es tracta d’un poemari a estones cru, a estones tendre, pietós, d’un poemari l’emoció, que arriba després de molts anys de pelegrinatge  de l’autor entre els confins aspres de la realitat i el bell mig essencial de les coses que ens assenyalen que som vius, però, sobretot que som humans. D’anys també, sospite, d’entrar i de sortir del cercle enfollit de la vanitat, de fer i de desfer, d’aixecar i de trencar incansablement les altes murades de les conviccions personals.

Roda va nàixer l’any 1961 al barri valencià de Montolivet, com ell mateix descriu “a l’altra banda de la via, a cavall entre l’horta i la ciutat”. Va ser pels volts dels anys setanta, després d’una estada per motius d’estudis a la ciutat de Nova York, que va tenir -podríem conjecturar- el seu primer contacte formal amb la llengua del país. Tot plegat es produira, com en el cas de molts joves de la seua generació, mitjançant la Cançó i en plena transició política. D’aquell temps, l’escriptor reté vivament en la memòria les vetlades a l’emblemàtic pub Gent de l’avinguda del Cid i, sobretot, la influència cabdal del plorat Toni Mestre, autèntic factòtum de la moguda cultural valenciana des de l’atalaia radiofònica de Dalt a baix o des del cau de la llibreria Ausiàs March.

A la universitat d’aquells anys va entrar també en contacte amb el cercle de la revista Llombriu. “A València no hi havia cap publicació tret d’aquella que, cal dir, era un tant artesanal… però a través de Llombriu entraves en contacte amb un munt de gent, des de Miquel Martí i Pol a Julià Guillamón, passant per Rodolf Sirera, Manuel Rodríguez Castelló o Adolf Beltràn, només per dir-te’n alguns. De fet, serà en les pàgines d’aquella revista on publicaré els meus primers poemes. Fou una etapa d’activitat literària intensa, pública”. La seua eclosió, però, tindrà lloc durant la dècada dels vuitanta, a la València de la rosa i del garrot, de la ciutat atrapatada entre la voluntat de modernitat i l’obstinada permanència de la reacció. Són els anys del Carme, del pub Arana, concretament de les plaquettes de La Forest d’Arana… “Resulta evident”, comenta, “que l’Arana va posar de relleu que al País Valencià hi havia una polifonia d’artistes i concepcions més àmplia que la que es podia controlar… L’Arana partia, a més, de la novetat que podies oferir allò que escrivies sense cap necessitat de publicar, a través dels recitals poètics. D’altra banda, com que ningú no li devia res a ningú, en principi, tothom, s’expressava amb total llibertat i d’una manera molt crítica. Lamentablement, però, crec que allò acabà per caure en l’elogi d’un mateix, que es va imposar una certa sensació –d’altra banda, ridícula, tractant-se com es tractava de llibres de poesia- que allà alguns anaven a fer ostentació d’alguna mena de poder”. Siga com vulga,  l’any 1987 Roda traslladà el model de l’Arana a la ciutat d’Alacant, on va residir  durant un quant temps a causa de la seua relació laboral amb la universitat. Fou així que el pub La Naia esdevingué un dels referents culturals de la capital del sud. D’aquella magnífica experiència va nàixer l’any 1992 la publicació, A Alacant: els dimarts poètics de la Naia 1987-1989.

Dos anys més tard, l’autor va obtenir amb Sobre l’Hamada (Editorial 3i4) el Vicent Andrés Estellés. Roda ja tenia al carrer dos llibres d’una qualitat remarcable: La fi de l’hemicicle (Gregal, 1988) i El subratllat és meu (La Forest d’Arana, 1988). Li seguiran encara, Buirac d’amor (Ed. Bromera, 1988) i Elogi de la Llibertat (Bromera, 2001). Cal dir, però, que feia temps que el crític Francesc Calafat l’havia situat perfectament. “Els nous poetes”, assegurava, “ja no senten la necessitat de ser moderns, en tant que ells mateixos són contemporànis”.  Fet i fet, Calafat constatava, potser s’admirava també, del fet que Roda i els millors dels de la seua generació, hagueren aconseguit fer-se un lloc, situar-se amb absoluta dignitat, al costat d’obres tant sòlides com les de Granell, Navarro o Jàfer. I entre els millors, i parlant de Roda, és inevitable la referència al desaparegut Joan Vicent Clar. L’autor recorda amb emoció encara aquell jove de Tavernes de la Valldigna que el 1989, amb vint-i-dos anys guanyava l’Octubre amb un poemari importantíssim: Le sucrier velours. Clar i Roda s’havien conegut arran que el segon ressenyara Le sucrier velours al número dos de la revista L’Aiguadolç.  Malauradament, tan sols un any després, Clar moria. “Després de la seua desaparició i, contra un ambient d’indiferència, vaig reunir allò que havia escrit. Finalment, el 1993 i amb el suport de l’ajuntament de Tavernes, Amós Belinchón publicava el resultat amb el títol Infinitud de paisatge”, relata Roda amb certa amargor. La tràgica mort de Clar, sense dubte, deixà una emprempta profunda en l’escriptor. “Em va servir”, se sincera, per adonar-me’n que l’èxit o l’aplaudiment dels coetànis té poc a veure amb la vàlua d’un autor i que, de vegades, és millor que la literatura es mantinga al marge d’allò que en deia el poeta “el mundanal ruido”. En definitiva, també, per centrar-me més i anar fent allunyant-me del soroll”.    

Molt exigent amb si mateix, l’autor confessa una voluntat obstinada de “materialitzar, condensar les etapes d’una experiència vital” a la seua obra.  D’altra banda, aquella “exploració de noves relacions sintàctiques” a la qual al·ludia Calafat amb motiu de la publicació de La fi de l’hemicicle, sembla que ha deixat passar un estil on el llenguatge –segons ens diu ell mateix- ha deixat de ser protagonista i s’ha convertit en un simple instrument. Darrere d’aquesta metamorfosi hi ha la preocupació per “la comunicació de l’experiència”.   Quasi amb total seguretat, aquesta necessitat ha estat la que l’ha empentat a obrir-se a altres gèneres. L’any 2001, va ser guardonat amb el premi Joan Maragall pel seu assaig Sobreviure a la contemporaneïtat (Cruïlla, 2002). El llibre va suscitar l’entusiasme de la crítica, especialment, la de Barcelona, però, la difusió del mateix ha deixat molt a desitjar. “És l’obra més important que he escrit mai”, afirma amb rotunditat i orgull, “i ho dic per la vigència dels temes plantejats. Problemes de dissolució social, com ara la suplantació de la justícia per la tolerància, la celebració de la impunitat, l’erradicació del càstig com a element fonamental de l’educació, càstig irresponsablement substituït per tota mena de premis immerescuts que han donat lloc a una generació de brètols… És la crítica a una generació també que aparca els fills a les escoles i a les escoles bressol amb l’excusa de guanyar més diners a fi d’aconseguir ser més feliços”. A tall d’aquesta punyent denúncia, Roda afegeix que “la nostra societat està totalment transtornada” però que, això sí, “ha après a dissimular millor que els nostres hipòcrites antecessors franquistes”.

A l’escriptor, que ha fet incursions en la narrativa (El temps passarà, Columna 1993) ens avanaça que la seua pròxima publicació serà també una novel·la.

Mentre tant, en aquest món fet trossets, a Roda li queda el goig de la reflexió, de les lectures profitoses i, sobretot, la poesia: “Enganyar-se en poesia és enganyar-se completament”.

Francesc Viadel

Publicat a El País, Quadern, 7 de desembre de 2006

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s