Una televisió pública per una nova era

 

La darrera vegada que es va debatre llargament sobre el model de televisió valenciana a les Corts valencianes crec que va ser cap a finals dels noranta. El cas és que el llavors president Eduardo Zaplana s’havia inventat un sèrie de debats parlamentaris al voltant d’uns quants grans temes de futur i, ves per on, la TVV en formava part del paquet. Ningú no tenia cap dubte que es tractava d’un dels habituals exercicis de pirotècnia política assajats pel de Cartagena sempre amb un èxit notable, però s’ha de reconèixer que malgrat tot la cosa tenia el seu morbo.  Tot plegat, el simulacre de televisió pública deixat pels successius governs socialistes començava a evidenciar símptomes d’una degradació cada vegada més difícil de redreçar. Molt aviat també s’havia de sentir a parlar obertament de privatització, la qual cosa volia dir que per aquells dies els rumors ja feia temps que circulaven per redaccions de diaris i reunions de manifassers. No cal dir que aquest darrer fet era tant inquietant com insòlit en l’Espanya de les autonomies. Aleshores el PP valencià es delia per vendre-s’ho tot, des dels presentadors de telenotícies heretats de l’executiu socialista fins a la darrer xeringa de l’hospital més remot.  Recordo que aquell matí de sessió parlamentària Zaplana semblava que suràs dalt de la trona, inspirat, amb el somrís atemoridor d’una guineu i sense deixar de fregar-se les mans a la manera d’un avar satisfet, de talla clàssica. Per al mandatari, la televisió valenciana era un enorme i inabastable bla bla bla bla… de virtuts i també, of course, d’algunes bla bla bla… mancances, les quals, naturalment, ell corregiria amb diligència. En aquella ocasió, al socialista Andrés Perelló no li va fer gaire paper la seva proverbial, brillant, oratòria. En conclusió, Zaplana es feia càrrec del model de televisió amb el qual s’havia trobat a l’entrar al palau del carrer Cavallers. L’assumia sense fer-hi ois, i a més prometia unes millores substancials en tots els ordres, en sintonia si es vol amb un nou ordre. Des del seu punt de vista, eren els socialistes els que renegaven de la criatura, cínicament, en línia amb la seva constant i pèrfida oposició als interessos de la  Comunidad que ell havia vingut a salvar. En part, i només en part, tenia raó. Els socialistes mai no s’havien cregut aquella televisió, perquè mai no s’havien cregut que governaren un poble capaç de superar el seu provincianisme melindrós ni menys encara d’elevar el seu nivell de cultura política. El Canal 9 nasqué –i ha degenerat- a redós d’un enorme complex, d’una autoimatge projectada des de la política absolutament lamentable.

Des de llavors fins ara, el món -també el món petit dels valencians- s’ha anat encaminat veloçment cap a les selves immenses de la globalització, de les noves tecnologies, de les noves pors. Res ja no és el que era. En aquest context incert que potser hem d’imaginar com una infinita làmina d’aigua de profunditat desconeguda sota d’un cel ple de clarobscurs, els estats miren de reinventar-se la democràcia entesa com l’únic règim capaç de mantenir unes quotes de benestar social acceptables, de garantir els drets de les minories, absorbir sense traumes les aportacions propvinents d’un planeta on s’han esborrat les fronteres a major glòria de l’acumulació econòmica i, també, d’exorcitzar tants temors com ara mateix ens atenallen. I no hi ha dubte que tot això serà impossible sense una opinió pública, sense uns mitjans públics que tinguin ben clares les seves disfuncions a fi de reorientar els seus objectius i redefinir la seva raó de ser.

Toni Mollà és un valencianista laic de Meliana. El seu valencianisme no és de combregar ni tampoc propens als certàmens de bandes de cornetes i tambors amb la pàtria com a excusa. Mollà és un ciutadà compromès amb la seva societat, un bon periodista i un sociòleg apassionat. Des de l’Horta de València estant pot recórrer amb la passió del geògraf audaç les entranyes d’un Nova York sempre fascinant, metàfora d’un univers complex i en moviment permanent, o bé interrogar-se amb la humilitat del professor per les possibilitats d’existència d’una cultura i d’una llengua com les nostres. Al capdavall allò que importa no és el lloc on dorms cada nit, sinó la connexió amb la qual penses.  Com tot valencianista laic, també ell ha patit, juntament amb la memòria recent d’un intent de redreçament democràtic i de revalencianització cultural, els rigors d’un quasirègim assajat des de la intolerància, l’anticatalanisme i el neoconservadorisme més castrant. Un quasirègim instaurat per un PP corrupte i supremacista que ha tingut en la televisió valenciana el seu instrument de legitimació més potent, la màquina perfecta de fabricació de símbols, missatges i relats de la realitat en una clau propagandística que faria empegueir els publicistes més immorals.

Aquest darrer llibre seu, Quina televisió pública? Amenaces i oportunitats a l’era digital (Bromera, 2009), és un recordatori punyent, una bona reflexió, sobre el món esllavissadís i sorprenent al qual he al·ludit però també una advertència amarga de la societat que ens espera si no som capaços de proporcionar-nos una opinió pública formada, un sistema d’arbitratge dels continguts culturals audiovisuals on es tingui en compte el proteccionisme lingüístic i el criteri de l’excepcionalitat cultural com han fet per exemple els francesos a fi de pal·liar l’angoixant superioritat nord-americana, si no podem construir una televisió de qualitat que s’oblidi d’una vegada per totes de perseguir obsessivament l’objectiu de la rendibilitat comercial.

Les televisions públiques, diu Mollà, no poden ser –ni fer- la mateixa cosa que les privades. Si trobem lògica una sanitat pública que ans de buscar el benefici s’hi preocupa d’atendre els seus ciutadans, tampoc no deuríem patir pel fet de finançar una televisió de tots fins un cert punt deficitària sempre, és clar, que els seus continguts fossin de qualitat i els seus objectius veritablement públics. Una televisió també on la llengua hauria de ser un valor afegit i no pas un problema. Sense aquestes premisses de partida, sospito, ens resultarà força complicat existir, mantenir uns nivells acceptables compromís civil i democràtic entre els nostres en un temps difícil i contradictori.

Francesc Viadel

Publicat a Serra d’Or, número 604, abril 2010

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s