Torna Miquel Gil

 

Ara farà dos anys de la darrera vegada que vaig gaudir d’un directe de Miquel Gil. Fou un matí de diumenge d’una itardor, vellutada, tova, al parc de la Ciutadella de Barcelona, amb l’escenari donant l’esquena a l’estàtua del general Prim i a les feres del zoològic, a molt poques passes també d’un Born que els moderns de la part alta de la ciutat començaven ja a trair atemorits per la crisi que arribava. No érem una multitud, però, val a dir que entre els disfressats d’ètnics -amb fulards color terrós i faldes amples de fals indígena- i les normalíssimes famílies de passeig, passaven de llarg la modesta, irritant xifra dels quatre gats. Aquella jornada el de l’Horta actuava amb l’Orquestra Àrab de Barcelona. Com d’habitud la seua veu retrunyí com un tro, se t’enduia com un remolí d’aigua a una fulla, fins a un agradós àmbit de llums, de sensacions, un espai obert i viu, misteriós com un hort esplendorós i solitari. Llavors feia molt poc de l’eixida al mercat d’Eixos i, per tant, de l’entrevista que li vaig fer per a les pàgines d’aquest mateix suplement en el cafè d’una cèntrica llibreria de València. Tenia molt present, doncs, la seducció absoluta de la seua música. Des de llavors ja no m’he desenganxat d’aquella atraient sensació.

Miquel Gil ha tornat amb un nou disc produït per Vesc i estrenat aquest setembre passat al Cinema Vigatà en el context de la 21 edició del Mercat de Música Viva de Vic. En aquesta ocasió ha junyit la seua veu a la música de Manel Camp Trio i del trompetista David Pastor. El resultat ha estat un disc amb un excel·lent repertori de versions que tenen com a rerefons musicals estils tant diversos com el jazz, la samba o el tango. Un treball redó, de barreges complexes, si més no curiós i al meu parer farcit de petites sorpreses o capricis si voleu. Gil, i els que l’acompanyen, s’apoderen magistralment de la Balada para un loco d’Horacio Ferrer i Astor Piazzola. Balada urbana, llunyana, commovedora… Fa totalment seu L’home del carrer del millor Quico Pi de la Serra, l’irònic i trist alhora, o aquelles Paraules d’amor d’un Serrat encara no massa sofisticat. Fins i tot podríem dir que supera el genial avvocato Paolo Conte quan executa sense lligams que valguen aquell contundent Poc a poc. També han estat posseïts el sempre excessiu Enric Cassasses, Robert Plant, Cole Porter, Leonard Cohen, Sting i Atahualpa Yupanqui.

Entre les sorpreses, cal assenyalar-ne dues: l’evocadora versió d’Otoño en Navarrés, homenatge sentit a Joan Baptista Humet, un dels valencians més refulgents en la música de les darreres dècades, desaparegut com tothom sap en meitat de la indiferència general de la nostra gent, i la musicació del poema de l’alcoià Manel Rodríguez Castelló, Fil de vint (Els àngels del serení han brodat coixins d’estreles perquè la meua nineta pose el cap per dormir...). Un treball difícil d’oblidar.

 

Francesc Viadel 

Publicat a El país, edició valenciana del Quadern, 24 de setembre de 2009

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Música en català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s