Poetes valencians: llums i ombres d’un esclat.

 

D’això sí que en tenim. De poetes, vull dir. Tants per metre quadrat que durant molt temps estigueren a l’ordre del dia les guerres petites de bandositats, els memorials de greuges a la cerca d’un reconeixement que a “províncies” semblava no arribar mai. Els poetes autoproclamats de la “diferència”, (Ricardo Bellveser, Pedro de La Peña…), reclamaven ara sí, ara no, la seua independència respecte de la res pública mentre remugaven contra l’Administració socialista a la qual acusaven de desamor i tot això, sovint amanit amb un  desdeny notori pels seus col·legues que escrivien en català en un exercici tan propi dels valencians com és el de cavar trinxeres entre barriades. 

Amós Belinchón i un dels actuals triomfadors, Vicente Gallego, s’esbatussaven als tribunals per un problema que inicialment tingué a veure amb l’organització d’un congrés de poesia i al qual seguí un allau de desqualificacions metafòriques, bilioses. Gallego acabà sent condemnat a un any de presó i a pagar una multa de mig milió de pessetes. Un fet insòlit dins d’un món on cal comprendre que els rèdits més substanciosos es donen en vanitat i no en doblers.

Les coses de deu anys ençà han canviat força. Els de la “diferència” ocupen ara feliçment algunes de les trones de l’administració autonòmica; els actuals poetes en castellà (Marzal, Velasco, Cabrera, Gallego, Parra…) assoleixen quotes de prestigi i en comptes de fer l’ullet als exquisits de la caverna tradueixen els seus col·legues que escriuen en català i es passegen per Barcelona del braç d’autors com Miquel de Palol; la poesia en català, malgrat tot, es consolida, resisteix dins dels límits del seu món d’underground luxós.    

Els hereus de Francisco Brines.

Bona part de l’èxit d’aquests nous poetes en castellà, emmarcats en el que s’ha vingut a anomenar els “poetes de l’experiència”, cal atribuir-lo al mestratge de Francisco Brines (Oliva, 1932). Escriuen una poesia intimista, que parla de la vida, amb un llenguatge que deu molt a un cert classicisme, a la tradició. 

Entre tots Carlos Marzal ( València, 1961) ha estat, sens dubte, un dels més triomfadors més preclars d’aquesta nova fornada. Al 2002 li atorgaven el Premio Nacional de Poesía per Metales Pesados i aquest mateix any es feia mereixedor del Premio Internacional de Poesía Loewe per Fuera de mí. Marzal, present des de finals dels vuitanta a les principals antologies poètiques hispàniques, ha traduït al castellà el llibre d’Enric Sòria, Andén de cercanías. “Ens deguem a Brines”, explica, “però també a Jaime Siles, César Simón, Jenaro Talens…  no som una casualitat, ara bé, això de l’èxit i el reconeixement és segurament qüestió de sort”.  Al contrari que en altres èpoques aquests poetes nous en castellà -catalanoparlants la majoria- es reconeixen en un context cultural bilingüe i problematitzat, encara que sense arribar a les declaracions compromeses a l’estil de Javier Cercas denunciant la minorització del català al Principat. “Fa uns anys hauria estat impensable una bona relació a València entre poetes que emprem llengües distintes”, assegura l’autor, “però avui existeix una bona sintonia i una relació molt estreta no només amb els de casa nostra, sinó també amb els catalans”. Al carrer però les coses no han canviat tant: “De vegades”, comenta Marzal, “el fet d’incloure per part nostra autors en català en actes com el del Cicle de Poesia del Palau de la Música, ens ha costat algun disgust… ja saps com és València”.  En general són poc presents a la ciutat, discrets: “No hem estat mai de veure’ns per qüestions estrictament llibresques”, confessa, “encara que ens trobàvem de tant en tant amb Brines i Simón en un local del centre de la ciutat, fins la desaparició del darrer…”.

Vicente Gallego (València, 1963), segueix les petges del seu amic. L’any passat obtenia amb Santa deriva el XIV Premi Loewe tot cridant l’atenció de la premsa per la seua condició com a treballador d’un abocador. Gallego també ha traduït del català, en aquest cas a Francesc Parcerisas, i com Marzal, es reconeix en Brines. Considera que les propostes dels novísimos –com ara Jaime Siles- i les de la seua generació han acabat per apropar-se a un tipus de poesia que prefereix anomenar de l’emoció abans que de l’experiència. Reconeix que l’èxit els arribava al mateix temps que algunes crítiques més o menys encobertes i que amb el temps aquestes han quedat en un segon lloc. “Ens han retret l’èxit, sovint alguns dels que es deien poetes de la diferència… no m’interessen, ells han volgut fer una carrera literària sense obra i el meu camí és just el contrari”. 

La terna la completa Antonio Cabrera (Medina Sidonia, 1958), XII Premi Loewe per En la estación perpetua. Cabrera s’ha impermeabilitzat tant com ha pogut a les invectives d’uns i d’altres. “També les avantguardes”, assenyala, “han deixat d’aportar… alguns pensen que som una mena de grup organitzat que conspira per a triomfar, però darrere simplement hi ha obra feta”.

Les crítiques més ideològiques els han vingut del costat dels “poetes del conflicte” entre els quals destaca Enrique Falcón (València, 1968) guanyador entre altres  de l’Antonio Machado (Sevilla, 1992) i recentment premi Ojo Crítico al millor llibre de poesia publicat en Espanya per La Marcha de 150.000.000.  Falcón, vinculat als moviments socials i contestaris de l’esquerra, qualifica -sense embulls- els protagonistes d’aquest esclat, d’autors “conservadors”.  “Crec que són la conseqüència d’un boom mediàtic. Esgotat el filó de la poesia de l’experiència, ara es cerca un relleu suau, una reforma interna protagonitzada per Marzal i Gallego”. 

No són ni de bon tros tots els noms, ni els “bàndols”, en el sentit més amable del terme. Al cor de la ciutat es belluguen els col·lectius dels poetes llibertaris (Poesía Salvaje), i al voltant de la revista Nàyade i de la Universitat comencen a lluir noms com Fernando Guirao, guardonat fa poc amb el Antonio Carvajal de Granada, o Jasmine Galàn… tota una galaxia.

A l’altra banda de l’Ebre.

El panorama dels poetes en català dista molt de gaudir de tants oripells. En l’assaig magnífic L’Espill de Janus (Ed. Proa, Barcelona 2000), Enric Sòria ja advertia amargament de l’aïllament dels poetes valencians respecte del seu centre vital, Catalunya, a més d’assenyalar lúcidament deficiències importants com ara la manca de prestigi de l’idioma o l’agonia de les plataformes editorials. Són, al cap i la fi, crítiques clamorosament assumides per tot el gremi. “Els valencians tenim sempre problemes més peremptoris”, dirà amb una certa ironia l’autor Eduard J. Verger.

Vicent Alonso, poeta i director de Caràcters, considera que a hores d’ara “hi ha una separació consumada entre Catalunya i València” i que en definitiva “s’ha produït una victòria del secessionisme  espiritual en la mesura en què hi ha una regionalització de la literatura en català”. El greuge comparatiu entre la relació Madrid i els poetes castellans de València i Barcelona i els poetes catalans de casa és sentit per tothom. La cosa es veuria encara amb pitjors ulls si atenem a la sospita que relació actual entre poetes castellans de València amb els del Principat és donada per una qüestió d’estatus. Es confirmaria així, potser, la sensació que els escriptors valencians sempre han estat convidats de tercera a Barcelona.

Alonso, tot i reconèixer la qualitat dels autors valencians, adverteix també de la dificultat de véncer les influències estètiques de Vicent Andrés Estellés i, encara en altres gèneres, de Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner.

Estèticament els poetes valencians estarien ara tal volta més pròxims a la poesia del conflicte. “La poesia en català experimenta”, afegeix el director de Caràcters, “una certa tendència al contacte amb la quotidianitat, sense grans pretensions estètiques però ben feta”. També Marc Granell assegura que dins de l’eclecticisme estètic imperant s’imposa “una assumpció de la denúncia encara que més com una protesta metafísica que no sociopolítica”. Molt més explícit es mostra Joan Navarro, un dels tòtems de la poesia valenciana brillant dels anys 70: “No veig referents massa clars en la poesia actual feta a València, la desconec… en castellà he seguit Marzal i Gallego, em semblen interessants… és un fet que estem sense literatura nacional, sense relació amb Catalunya… dels anys 80 cap ací en viscut la il·lusió d’una normalitat temporal per a passar a una situació de dispersió: editorials que només publiquen premis, de vocació comarcal, lligades als interessos polítics autonòmics. Tot plegat: patètic”.

A pesar de tot, l’editor i poeta Vicent Berenguer, pensa que la poesia viu un període de vitalitat. “No es para de publicar”, explica el factòtum d’Edicions La Guerra, “autors d’un cert nivell però continua mancant el suport de les institucions”.  Manuel Rodríguez Castelló, Begoña Mesquida, Maria Josep Escrivà, Lluís Roda, Isidre Martínez Marzo, Josep Manel Esteve són només alguns de l’ampla nòmina de poetes valencians explícitament reconeguts, si més no dins del terme autonòmic. Tertúlies, rapsodes com Vicent Camps, lectures públiques, tallers de poesia… mantenen la llàntia encesa.  

 

Francesc Viadel

Publicat a El País, edició valenciana del Quadern, 8 de gener de 2004

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s