Pau Viciano i la Senyera valenciana

La primera vegada que vaig veure a Pau Viciano fou a la redacció que El Temps tenia a l’atrotinada avinguda del Baró de Càrcer de València. Tinc una imatge boirosa d’aquella primera trobada. Això degué de ser a les acaballes del 1995, algunes setmanes més tard que l’historiador obtingués amb La temptació de la memòria el Joan Fuster dels Premis d’Octubre. Poc després, Eliseu Climent el va fitxar com a columnista del setmanari. Des d’aleshores, Pau i jo, ens aníriem trobant aquí i allà, en un aplec o en un replec valencianista qualsevol, al café Lisboa del Carme…  D’aquell temps recordo amb un cert enyor un sopar a casa amb ell i Faust Ripoll, un alcoià de cap a peus, que fa anys que diserta feliçment a les aules de la Universitat d’Alacant. Tots dos són curiosos de mena i posseïdors d’unes intel·ligències espurnejants. Em sembla que la conversa derivà del renec contra la València reaccionària que havíem de patir com a veïns a les amagrides possibilitats de reeximent d’una esquerra mitjanament potable capaç de trencar amb el quasi règim autonòmic que Eduardo Zaplana començava aleshores a edificar.

Des que el conec he parlat amb ell tantes vegades com m’ha estat possible. L’altre dia mateix al seu despatx de la Universitat de València, mig soterrat entre proves d’impremta i papers gargotejats. És un conversador pacient, poc amic dels excessos verbals i generós a l’hora de compartir les seves troballes.  Els seus llibres són igual de reflexius i ponderats que la seva conversa i, a més, d’una gran utilitat en un país on les institucions encara s’entesten a reeditar en tapadures de cuiro i amb fons musical de sarsuela les mateixes obres franquistes que han nodrit una desenraonada burgesia, casposa i enemiga de la il·lustració.  Així, doncs, títols com Des de temps immemorials (Tàndem, 2003) o El regne perdut. (Afers, 2005), no s’han de llegir pas com uns textos de selectiva erudició, sinó com a eficaços instruments per desmuntar paranys ideològics.  Malauradament, aquests paranys, entre altres moltes circumstàncies, han contribuït a l’actual existència d’una societat cultural i políticament molt deficitària, amb una memòria fràgil, quasi inexistent. Incomprensiblement, els diaris valencians, sense distinció ideològica, encara donen veu a afeccionats de la lletra capaços de defensar la total filiació aràbiga del català de València que ells mateixos no parlen o la usurpació per part de pèrfids poetastres catalans de l’ànima dels March o Martorell… Per a uns diaris, tot plegat es tracta només d’una estratègia de màrqueting, al capdavall d’augmentar les vendes a base d’alimentar el conflicte identitari. Els altres, els d’inclinació conservadora, fan el mateix que feien quaranta anys endarrere: insistir obsessivament en uns arguments tronats que tenen com a objectiu mantenir al personal desinformat i excitat. Tot hi contribueix a generar un clima estrany i trist, contradictori. Així, doncs, els valencians tenim uns símbols oficials i uns de proscrits bo i la seva legitimitat històrica i estès costum d’ús. Tenim també una llengua oficial, tot i que engarjolada i sota sospita. També una memòria segrestada i una altra d’inventada per a l’ocasió, això és, per a amanir recargolats discursos d’exaltació de fallera major.

Deia que els llibres de Viciano són d’una gran utilitat.  Ens expliquen com s’ha escrit el passat, com s’ha cuinat i filtrat determinada porció del passat. La coratjosa editorial Afers li acaba de publicar un petit estudi titulat Barres i corones a propòsit de la història de la bandera de la ciutat de València des del segle XIV fins al XIX. El llibret amplia i matisa aportacions anteriors fetes per autors tant solvents com Fuster, però, sobretot, les del patrici Pere Maria Orts, que en plena Transició va escriure -mentre el que quedava del règim defensava en el carrer i a colps la Senyera amb franja blava- Història de la senyera al País Valencià.

Viciano conclou que la Senyera fou sempre la de les quatre barres i que l’augment blau data segurament de ben entrat el XIX. “El problema” –diu- “és que, ja entrat el segle XX, alguns sectors van voler veure en aquests ornaments, sobretot en la franja blava, un element que particularitzava la senyera com a ‘valenciana’: naixia així el concepte de senyera ‘coronada’ o ‘tricolor’ que feia d’uns elements accessoris un component simbòlic diferenciador”. Això no obstant, “en aquestes alçades del segle XXI, quan aquesta visió té una acceptació generalitzada, estaria fora de lloc qüestionar aquesta ensenya local”. Tot plegat, “davant l’estat –diguem-ho així- d’emergència civil que viu el País Valencià, aquestes qüestions vexil·lològiques no haurien de consumir massa energies i caldrà acceptar alguna mena de coexistència simbòlica”.

Del cert que sí. Caldrà coexistir i, de fet, és el que intenten fer des de fa quasi quatre dècades demòcrates i dissidents tranquils del règim popular. Coexistir malgrat la violència blavera, encara. Malgrat l’ostracisme i la mala llet d’una classe política en una fase molt primària d’alfabetització. De fet, ara mateix, mentre potser Viciano s’endinsa en l’edició d’un text o escriu sobre que passà al món algú pensa en nom de la seva Senyera en com destruir la cultura. Llàstima i vergonya de país.

Francesc Viadel

Publicat al setmanari El Triangle, 15 de setembre de 2008

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Pau Viciano i la Senyera valenciana

  1. Qualsevol investigació al voltant dels nostres símbols és un element de construcció nacional molt valuós. Endavant!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s