Matthew Tree, la puta feina i la nostàlgia dels coltells i els punys en alt

*Article de Francesc Viadel, publica a publicat a El Triangle 16 de febrer de 2009.

Una de les escenes que més ràpidament em fan sortir de polleguera és la d’un qualsevol encarregat de taulell escridassant en públic algun dels seus atemorits empleats. Els elements del quadre, els trets psicològics dels personatges participants, sempre solen repetir-se amb una precisió espaordidora. Tinc incidents registrats en llocs tant distints i distants com la cafeteria de l’estació londinenca de Paddington o el desaparegut bar Saturno del meu poble, on de tant en tant fins i tot rebia de calent la soferta clientela. En el cas de Paddington té gràcia que l’encarregada fos una espanyola de manual disposada a tot abans que a descobrir la seva condició nacional davant d’un oriünd de Lugo o de Castelló, i la víctima un somrient i educadíssim xicot pakistanès segurament penedit d’haver deixat les muntanyes i els camps del seu país. Hi ha escenes del mateix gènere de terror molt pitjors encara i que igualment em fan traure foc pels queixals. De jove vaig presenciar la insolència brutal, la crueltat amb què un capatàs manava la seva colla de joves jornalers marroquins. Arreplegaven cebes, cap cot i esquena doblegada, i, malgrat que feia poc que havia trencat l’albada, se’ls veia esgotats, gairebé a punt de defallir. L’encarregat, un cinquantí panxut i malcarat, es divertia tractant-los com si foren cavalls de propietat emprats en una cursa a vida o mort. El tipus, entre rialletes de carronyer, els recordava que els qui es quedaren endarrere ja no tindrien opció de tornar-hi l’endemà.

El cas és que a qualsevol lloc de treball, sigui a la fàbrica, a l’agència d’assegurances, al banc o a la cuina del restaurant més encisador del nostre barri, trobareu un fill de puta disposat a amargar-vos l’existència, a recordar-vos la vostra condició del tot subsidiària dins del sistema, el vostre rang. Jo els he conegut al magatzem de taronja, a les oficines de l’ajuntament, al camp, a les redaccions d’uns quants diaris, en la política. Aquesta mena de personatge ocupa un lloc assenyalat en l’ecologia sociolaboral de les nostres contrades. Sol ser perdonavides, desenfeinat, mig analfabet, ressentit amb el món, d’un servilisme vomitiu enfront del que mana més que ell, covard fora del seus dominis, calçasses en casa, espieta, pocapena… un desgraciat tant desgraciat que ni tan sols podem sentir llàstima per ell; en qualsevol cas un difús sentiment d’odi.  Deuen ser aquests una reminiscència potser decimonònica, potser medieval i tot. Un reflex lluminós encara del militar d’espasot mandrós i corrupte, del negrer despietat, del terratinent sense escrúpols, del metgastre vanitós i indocumentat, de l’esclau ascendit a mestre d’esclaus. Un símptoma escandalós de la paràlisi mental en la qual ens trobem des de fa segles, de la gangrena moral que ens puja des dels peus cap a l’ànima sense que mai no acabi de matar-nos. I, al capdavall, tots i cadascun de nosaltres, amb més o menys dignitat, suportem la humiliació fills com som de la indigència moral, la promoció per influències i l’aparença com a solució d’urgència a la manca de preparació i de la incompetència.  Fills d’un país devastat per la mediocritat, del tot degradat. Tristament la cosa no té gaire solució. En aquest racó del món, la gent continuarà anant a guanyar-se la vida amb el posat de l’infeliç que somia loteries i altres miracles. Potser no té motius per a anar al tall amb el posat un punt beatífic de l’assalariat amb dret a vacances pagades. Nosaltres, amb la nostra passivitat, som els qui hem convertit el treball en un altre dels nostres inferns particulars junt amb el de la corrupció, l’enveja o la mediocritat política. La cosa, ja ho he insinuat, deu tenir causes molt profundes.

Casualment, m’ha caigut fa poc a les mans un llibret de Matthew Tree, La puta feina. L’autor es remunta a la seva joventut londinenca, lloc des d’on inicia el seu viatge per la geografia abrupta del filldeputisme laboral. L’autèntic paradís d’aquesta malaltia, el troba, però, a Catalunya: Pijos cabrons que van de dissenyadors sense tenir-ne ni idea, balafiadors i malpagadors; encarregats que només pensen en ensumar per dessota les faldilles de les seves empleades; empresaris deshonestos i empreses de cartró pedra… El periodista no es recrea en excés en el detall escabrós, ni falta que li fa. La radiografia final resulta impressionant. En un moment donat, enfurismat davant de tanta misèria, arravatat per la nostàlgia dels coltells i els punys en alt, perd els estreps: “On sou els exèrcits de la nit? On sou els anarcosindicalistes d’antany, que us acostàveu a les cases dels amos per cobrir-les de pintades, per trencar-ne les finestres, per arrasar-les definitivament? On sou, els venjadors inidentificables que abans saltàveu d’ombra en ombra fins arribar a l’objectiu de la vostra ràbia del tot justificada? No sabeu que un altre cop us necessitem? Que, una altra vegada, el que manen massa? Que, un altre cop, arreu del país, els caps i els amos han tornat a humiliar, a estafar, a insultar, a dictar, a fer de déus de pa sucat amb oli?”.

Crec que Tree tan sols s’interroga en un intent de remoure la consciència d’un hipotètic lector atordit i no perquè en desconegui la terrible resposta. Ja deu saber que els venjadors fa anys que s’engreixen als seus despatxos subvencionats pels governs i que ja no juguen a somoure el vell ordre, sinó a contribuir a que aquest es mantingui per tal com això justifica la seva inútil utilitat. De la mateixa manera que deu saber que fa molt que tampoc no existeixen partits venjadors, sinó partidaris traïts. Tot plegat, els venjadors omplen fossars des de fa setanta anys i, encara més, escriuen memòries del tot innòcues atesa la seva condició d’invisibles, vagaregen per asils o pateixen d’Alzheimer. Potser la crisi, per sort o per desgràcia, en ressuscitarà alguns. Qui ho sap…

LLIBRES. L'escriptor

 

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s