Carn de canó

Gairebé tots els empresonats olen a una estranya barreja de misèria, llàstima, resignació i por. La desgraciada circumstància de trobar-se entre reixes fins i tot sol restar protagonisme al delicte comès. Ja és cosa sabuda que la immensa majoria dels reus són allò que la gent ha convingut a anomenar des de sempre –no exempts d’una certa crueltat- carn de canó, una categoria social amb la qual no van els compliments ni els drets a quasi res. Persones abocades a un destí fatal.

El cas és que formen part, sens dubte, de nosaltres, encara que ens són tan aliens com els membres d’una remota tribu africana o el veïnat d’un país allunyat el qual seríem incapaços de situar en un mapa. Ni tan sols podem imaginar la seua tenebrosa existència quotidiana i ens hem de conformar, doncs, amb els clixés dels films de lladregots que tantes vesprades de diumenge ens han ajudat a matar el tedi.

Recorde vivament l’arribada de la corda de presos al Palau de l’Audiència de València, ben de matí. El descens una mica atrotinat dels emmanillats del robust furgó de la Guàrdia Civil inevitablement provocava l’excitació dels fotògrafs dels diaris i dels operadors de càmera de les televisions. Una excitació de caçadors massa àvids de captura com per preocupar-se del tipus de peça que es disposaven a abatre amb una eficiència espaordidora. En qualsevol cas el redactor ja posaria nom més tard, immisericorde, en un racó del mateix tenebrós edifici o en la taula de redacció, al rostre de la noticia… de posar-li noms i cognoms a l’atracador d’estancs, al violador reincident, l’estafador o el toxicòman agressiu.  Així, doncs, els gràfics, de seguida que guaitaven els penitents, s’agombolaven sobre ells, nerviosament, fàcils de gatell, assedegats d’imatge. Els agents es limitaven llavors quasi exclusivament a evitar que hi haguera qualsevol contacte físic entre els uns i els altres, alhora que conduïen expeditius i marcials la seua càrrega humana cap a les entranyes de l’antiga duana de la ciutat. Es dóna el cas que moltes vegades hi havia una mare esperant, disposada a saludar el seu fill quasi adolescent encara. D’altres vegades era una esposa d’esguard roent, mig plorosa la que esperava.

Alguna vegada, casualment, havia compartit un breu trajecte d’ascensor amb la parella reglamentària de guàrdies i el detingut. Eren uns moments una mica tensos, però, no més que una qualsevol ensopegada de veïns d’escala en circumstàncies tan forçades com aquella. Així, vist de prop, el delinqüent, cap cot entre els guàrdies d’uniformes llampants, abillat amb un xandall barat comprat en un qualsevol mercat ambulant, adquiria la insòlita dimensió de víctima.

Unes hores més tard totes les televisions, en fer el relat de la jornada judicial en el corresponent bloc de successos, mostrarien sense miraments les cares d’aquella gent, bona part de tot el ritual d’arribada als dominis del jutge, farien les seues

Cròniques aparentment complertes, coherents, plenes de violència, sexe brut o escabrositats inimaginables en el context de les monòtones vides de la majoria dels ciutadans. L’endemà les fotos, encara, dels diaris i la història sovint poc matisada i quasi sempre dictada al calor de la implacable qualificació fiscal on evidentment només hi poden haver culpables.

No crec que massa televidents o lectors de premsa es preocupen realment dels drets d’imatge dels condemnats, de l’exposició impune a la mirada pública, de qui eren abans d’entrar a la presó o de com hi han arribat. Tot plegat, des de sempre, la nostra societat s’ha preocupat per tal que el que càstig fos alliçonador i res millor, doncs, que fer-lo públic. Un sentit comú antic capaç de triturar qualsevol matís jurídic, dret legal o gest de commiseració periodística.

Aquests dies, però, les imatges de l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, i de dos exalts càrrecs públics vinculats a CiU, Prenafeta i Alavedra, emmanillats, han commogut una caterva d’opinadors públics. La preocupació sobtada per la dignitat dels detinguts resulta tant irritant com la gravetat dels fets suposadament comesos per aquests. Potser, en la confusió d’una tronada de moralitat periodística com la que s’ha aixecat els darrers dies, alguns voldrien fer-nos combregar amb rodes de molí. Potser encara estem poc acostumats a veure desfilar senyors de la part alta i trepadors emmascarats de filantrops davant de la justícia, alcaldes i regidors, prohoms de l’alta societat. I a alguns de tant poc com ho estan resulta que els salta la llàgrima fàcil. Sent, si més no de moment, no experimentar aquesta mateixa tristesa, aquesta mena de solidaritat furibunda en relació a la lluita per la possessió d’un bon nom i patir, en canvi, una ràbia profunda en el límit de l’odi. Particularment m’incline per plorar la carn de canó.

Francesc Viadel

Publicat a Saó Núm. 343, novembre de 2009    

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s