“Vivim uns temps miserables”

Entrevista de F.Viadel a Joan Navarro

Publicada a El País, edició valencian del Quadern, dijous 10 de febrer de 2005.

Diuen els qui el coneixen que els darrers temps se’ls ha passat encalçant tigres tots fets de mots en la selva berlinesa de les grues i les bastides. Tot plegat, pur i productiu desfici felí d’un dels més notables arquimàgics de la llengua catalana que, ara, reapareix, després de dotze llargs anys de silenci capriciós, amb un magnífic llibre de poemes: Magrana (Ed. Brosquil, València 2005). Parle de Joan Navarro (Oliva, 1951), un dels autors que, junt a noms com el de Jàfer o Bonet, posaren allà pels setanta de cap per amunt les lletres al País València. Un dels estels, per tant, d’aquell agre trencament amb realismes socials i demés vocacions militants d’urgència que va incloure Carn fresca (Ed. Tres i Quatre, València 1974) i, que a la pràctica, modificà per sempre les corrents estètiques de la poesia a casa nostra.

L’any de la insurrecció “càrnia” instigada per Amadeu Fabregat, és també l’any en el qual Navarro guanyà un acabat d’estrenar premi Vicent Andrés Estellés amb el colpidor Grills esmolen ganivets a trenc de por. En 1975, la mítica col·lecció Llibres del Mall li publica L’ou de la gallina fosca. En 1979, el d’Oliva publica Vaixell de Folls a Septimomiau. Dos anys més tard guanya la Viola d’Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona amb Coltell al cap i Llibres del Mall de nou aposta per ell i el seu magnífic volum Bardissa de Foc. Edicions de la Guerra publicarà l’any 1992 la seua Tria personal: 1973-1987. Traductor -de vegades en companyia d’altres escriptors com Octavi Monsonís- de Marinetti, Bichsel, Passolini o Montale, Navarro ensinistra el llenguatge a pler, hipnotiza els seus lectors, projecta cinema exòtic als pàmpols del somni.

“El títol de Magrana”, explica Navarro, “remet a una mena de microcosmos on cada vers s’ajunta amb d’altres versos fins configurar un món”. Es tracta d’un llibre on Navarro evoluciona, sense abandonar el seu discurs anterior, a un tipus de poesia més depurada. Llibre d’enumeracions punyents que endinsen, o suggereixen, al lector el malson d’una existència fugissera i solitària; poemes minimalistes; imatges d’una tendresa esfereïdora i alhora cruel; sòlides referències a la cultura germànica o a l’anglosaxona… també la solitud i la mort, la meravella del que observa la vida conscient, resignat a la seua insignificança, sense cap més opció que al·lucinar-se amb la bellesa de les coses màgicament revelades per la paraula.

“Som illots després de tot”, afirma amb convenciment l’autor, “una peça més del llenguatge dins de l’univers”. Magrana suposa a més la plasmació sorpresa de la seua experiència vital durant aquests darrers anys. El cas és que, d’ençà la caiguda del mur, Navarro s’ha deixat enamorar per Berlin, aquell centre bategant de l’ànima europea. “He descobert”, diu, “la cultura alemanya, m’ha fascinat el fet de saber que es tracta d’una cultura fortament marcada pels contrastos… sobta veure com et pot arribar Rilke escoltant-lo, el seu expressionisme latent de colp i volta revelat a través de la recitació, els nous autors alemanys, el resultat del binomi est-oest… M’ha sorprès també l’Alemanya de l’est i les seues produccions d’una importància cabdal”. No debades, per Magrana es passegen mudats, tot i que amb una gran naturalitat, Enzensberger, Wittgestein, Grünbein però també Virginia Wolf, Trakl o els millors de la literatura galaicoportuguesa com Rivas, Helder, Erber o Sterzi. Després de tot, “han estat anys d’incorporar d’altres cultures, d’altres llengües, de moltes lectures, traduccions, de reflexionar”.   

També, però, uns anys de treball discret, una constant en aquest escriptor que, al capdavall,  s’ha prodigat més aviat poc en cenacles i patums literàries, còmodament instal·lat com ho ha estat –cal dir que per voluntat pròpia- al si d’un deliciós i productiu exili interior. “Preferisc separar la vida quotidiana i la literatura, viure-la a la meua manera abans que fer-la pública”, afirma. En el fons, el que li fa nosa és que es pontifique des de l’àmbit de les lletres i és ben conscient a més, que al cap i a la fi,  els ‘grups’ són la trona més incitant per a aquest tipus de pràctica docta i narcisista. “No duc massa bé el fet de que algú acabe dient que ha de ser la poesía, i és sabut que en els grups es dóna molt aquest tipus de personatge que sol pontificar… no m’interessa gens”, comenta sense que fer mala fel. Des del seu isolament relatiu (darrerament, sortosament cal dir, que destorbat per un altre gran autor i agitador literari com Vicent Alonso), Navarro segueix els Marzal, Gallego, o d’altres quasi inèdits com Àngels Gregori. Només poesia brut nature…

La seua no és, però, la solitud de l’ermità egoista. Navarro sent el ferro del seu temps i avorreix com ningú l’estat de setge al què s’ha sotmès la cultura al país. D’una banda, considera que, d’ençà la mort de Joan Fuster, les relacions entre Catalunya i el País València han consolidat la seua norelació. De l’altra, pensa que l’actual situació sociopolítica del país té una mala eixida. “Hem tingut temps millors, més il·lusionants des del punt de vista lingüístic o cultural… Ara mateix vivim una època miserable en la qual, la dreta, des de les pròpies institucions, amb el seu menyspreu a la llengua, ha suposat una càrrega de profunditat a la nostra pervivència cultural”, assegura sense dubtar. L’autor considera que, malgrat el “gran gruix de resistència”, la cultura, sense poder econòmic que l’avale, té molt complicat poder contribuir a la transformació d’una societat que considera descohesionada, captiva del poder. “S’ha arribat a un punt absolutament delirant… Escoltava l’altre dia les declaracions d’un conseller del PP en el sentit de que la ciència no podia estar per damunt de la voluntat de la gent i no donava crèdit…”, explica amb un deix d’indignació.

És aquest potser el Navarro del Der untergang der Titanic (L’enfonsament del Titanic), seré davant la desaparició sota les aigües del gegantí, superb vaixell de la humanitat, el mateix que “endevina el dring de les vaixelles i de les llàgrimes dels llums, el soroll sec dels mobles quan topen contra les parets de fusta, la por dels viatgers en veure arribar les aletes dels taurons”… Tal vegada l’observador atent que albira -en el seu viatge per les esquerdes del món que ens ha tocat viure-,  “per damunt del pont uns bombarders” que “s’arrumben cap a Bagdad, cap als manglars del Tigris i de l’Eufrates, cap a Bàssora”.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a “Vivim uns temps miserables”

  1. Retroenllaç: Francesc Viadel Bloc

  2. Retroenllaç: Manel Alonso diu Èxode salnitrós de Francesc Viadel | Francesc Viadel Bloc

  3. Retroenllaç: Joan Navarro en Santa Rosa de Viterbo | Francesc Viadel Bloc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s