“Sempre és millor sobreviure, encara que siga només per a contar-ho”

La dels poetes nascuts a finals dels seixanta és una generació formada per individus fins  un cert punt peculiars. Es tracta de personatges presoners entre aquella il·lusió que comença a marcir-se i la ira dissimulada, gent atònita davant les desfetes quotidianes ara d’un paisatge ara d’uns mots, actors invisibles en el gran escenari del món dirigit per petits feixistes d’ací i d’allà que parlotegen sense atur d’identitat i de pàtria. Han esdevingut peculiars també a causa del pes del desencís que els afligeix, perqué se saben davant d’un simulacre de la fi de l’univers preparat a consciència pels dominadors.

Són deutors de poetes impagables com Marc Granell, Joan Navarro, Salvador Jàfer o Gaspar Jaén o habiten entre nosaltres sense que a penes ho sapiem, ben bé com si foren una promesa secreta o una amenaça.

Vicent Nàcher (Algemesí, 1967) en forma part d’aquesta rara espècie. Pels volts del 1986 fou un dels impulsors, juntament amb el seu conciutadà Josep Manel Esteve i d’altres inconformistes, de la revista L’Horabaixa. Aviat es revelà també com un autor precoç, d’una gran sensibilitat i d’una curiositat insadollable, descobridor emocionat de les claus de la literatura contemporània.  El 1994 publicà Primavera de Cartons, guanyador del Premi Vila de Perpinyà Modest Sabaté. Dos anys després va obtenir amb Desig o llibre dels abismes el XXé Premi de Poesia Marià Manent de Premià de Dalt. Amb La sang dels dies resultava finalista del preuat Amadeu Oller de Barcelona. A més, figura en tres antologies d’obligada lectura, 6 poetes 94. Antologia (1994), Poesia Noranta (1997) i 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (2001)El lector assabentat ja deu haver advertit que Nàcher va publicar el seu primer llibre en un moment de plena eclosió poètica en el qual sorgiren iniciatives tan profitoses com la de la Forest d’Arana o Edicions de la Guerra, en un temps molt proper també a l’arrencada definitiva d’autors com Lluís Roda, Manel Rodríguez Castelló, Maria Fullana, Josep Lluís Roig, Encara Sant-Celoni, Josep Ballester o Maria Josep Escrivà.   

Ara,  després d’uns quants anys de silenci, acaba de publicar Jardí Públic (Brosquil, 2008), un llibre d’una gran qualitat que el confirma com una de les veus poètiques més interessants. Amb aquest nou volum de poesia assegura que ha volgut, “obrir una finestra a la quotidianeitat de tots els dies i en aquest sentit el jardí públic és el marc físic per on deambulen perduts una sèrie de personatges que pateixen tots els mals d’aquest temps nostre”.

El poeta viu intensament i, alhora, íntimament la deriva d’un món cap al no-res, és un espectador sofert que es corprén potser amb l’espectacle d’una societat, d’un país tan dantesc com aquella fira desolada que ja fa molt temps va invocar amb amargor Marc Granell. D’un país diu que “desconeix les estratègies per a ser-ho i que naufraga constantment a colps de malícia i traïdoria”. D’un país on només “cal respirar uns segons/ i omplim els pulmons de verí” i del que som “Exiliats d’una terra pròpia”.

Des del seu amagatall amb vistes a un atrotinat parc amb vells plataners amanyagats pel sol de la mitja vesprada sap del cert que no hi ha savi o filòsof, veí atent o dependent de gran magatzem, puta o castíssima amant, alumne d’odioses secrecions hormonals o cruel botxí, a qui explicar els estralls terrorífics de la desfeta, de la lenta desaparició de les creences que ens confortaven, de les seguretats garantides. Ens inquieta pensar, certament, que potser, només potser, no tenim ningú amb qui compartir el sinistre viatge. Estem totalment incomunicats, irremeiablement sols, lligats davant els pàmpols dels nostres ordinadors o “la gran protèsi sensitiva genital”. Al capdavall, ben mirat, a penes som tristos “aristòcrates de la incomunicació” i “navegants del sexe/ erectes per l’urgent ciberespai”.  La solitud, la impotència davant l’estúpida banalització de l’existència que han imposat els dominadors ens mena a un dolor indescriptible, fins a l’angoixa.  Escriu Nàcher: “Recicle el dolor de tots els dies/ i sóc el punt inútil dels cercles/ concèntrics de la pena més dura,/ caragol infeliç cobert de vidres. Circuit de llàgrimes de marbre,/ no sé on vaig i tot m’envolta. El dolor és l’única prova fefaent/ que m’indica que estic viu”.  

No hi ha cap dubte que els principals esculls per a aquesta existència estranya condemnada a la destrucció són, segons el poeta, “la incomunicació, l’aïllament, la solitud a què estem sotmesos en un món anorreador, que no se’ns ofereix, sinó que se’ns imposa”. Impotents davant d’aquest extrem potser ens assemblem a caragols, “d’ells tenim”, afirma, “la circularitat en la què transcorren les nostres vides, fins al punt que som incapaços d’eixir de la closca”. La literatura, una vegada més, sens presenta com la gran redemptora sense la qual no tindríem res a fer. “Només a través del mot l’escriptor s’agermana amb els altres, la literatura entesa si vols com a únic mitjà de supervivència en una societat on de vegades ens veiem incapaços de subsistir”, sentencia. Amb tot, i malgrat el seu escepticisme, la seua incredulitat enmig de “la maror quotidiana”, al final considera que sí paga la pena sobreviure: “sempre és millor, encara que siga només per a contar-ho. Pense que només l’ofici d’escriure és l’única raó per a tirar endavant”.

Darrere d’aquesta màscara de tristor, de fatalisme, hi ha, però, el Nàcher, al meu parer, més autèntic: l’irònic, sarcàstic a estones, vitalista, gegant i fort. L’heroi que malgrat tot i tots es resisteix a la postració i que al mig del terrabastall és capaç d’escriure: “No em ve l’enyor d’un temps,/ que em perdone Petrarca./ Tampoc puc dir que he oblidat/alguns moments. Senzillament,/ la vida em crida i reclama.”

Francesc Viadel

Publicat a El País, edició valenciana del Quadern, 12 de juny 2008

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s